Van Conner (1967-2023)

VAN CONNER
(1967-2023)

Quan tan sols falta un mes per commemorar-se el primer aniversari de la mort de Mark Lanegan, hem de lamentar la pèrdua de Van Conner, baixista d'Screaming Trees i com a tal un actor clau en l'evolució del rock alternatiu nord-americà durant les dècades dels 80 i els 90, i en la definició d'allò que es va anomenar grunge. També va encapçalar Solomon Grundy, formació de curta durada –tan sols va publicar un disc homònim, el 1990- on cantava i tocava la guitarra. A principis dels 90 també va tocar en directe amb Dinosaur Jr. Des de la separació d'Screaming Trees l'any 2000 s'havia dedicat a fer de músic de sessió i havia format part de projectes com VALIS.

31 de desembre de 2021

Selecció cinèfila ideal per a una nit com la d'avui.

La nit de Cap d'Any és un moment idoni per tancar-se a casa amb pany i clau, servir-se la dosi justa d'aquella beguda espirituosa que solem guardar per a ocasions assenyalades, i gaudir d'una d'aquelles pel·lícules de metratge generós que sempre fan companyia quan es tracta d'aïllar-se del món exterior i de tot el soroll que l'envolta –començant per les 12 campanades-.

El resum de l'any que deixem enrere? Bé, resulta francament difícil parlar-ne sense referir-se a aquesta pandèmia que ha causat estralls en termes sanitaris però també a nivell social i en matèria de drets i llibertats. 2021 ha estat entre d'altres l'any de l'eufemísticament anomenat passaport sanitari o certificat Covid i, el més preocupant, de la seva acceptació massiva per part d'una població presa per la por després de dos anys de discurs unidireccional.

Té sentit parlar de música enmig d'un escenari que convida a poc més que al pessimisme? Jo crec que sí, que en té, perquè justament la música –com el cinema, la literatura o qualsevol forma d'expressió artística- segueix essent una eina essencial a l'hora d'explicar la realitat que ens envolta i, sobretot, a l'hora de suportar-la una mica millor. I si parlem de discos, aquest 2021 em quedo sobretot amb una sèrie d'àlbums d'artistes que em toquen més o menys de prop.

Penso en els darrers llançaments d'Steven Munar –"The Fish and The Net"-, Ricky Gil amb Biscuit –"Infinites rutes invisibles"-, Remei de Ca la Fresca –"Remei de Ca la Fresca"-, Fetus –"Sota, cavall i rei"–, The Crab Apples –"CRAP"-, Joana Serrat –"Hardcore from the Heart"-, Joe Fields –"Lost in the Fields"-, The Harlock –"National Karaoke"- o Mazoni –"Ludwig"-. També en referents internacionals que han segellat obres destacables al llarg dels passats dotze mesos, com Teenage Fanclub –"Endless Arcade"- o Dinosaur Jr. –"Sweet It Into Space"-. N'hi ha hagut més, és clar, però això de fer llistes a final d'any cada cop em sembla més absurd.

El 2021 també ha estat un any de pèrdues, algunes de les quals també m'han tocat de prop. Penso en el fotoperiodista Xavier Mercadé o en l'agitador cultural Joan Illa Morell "JIM". També en baixes de referents tan essencials com Charlie Watts, Phil Spector, Sylvain Sylvain, Dusty Hill, Hank Von Helvete, Lonnie Smith, Chick Corea, Chuck E. Weiss, Michael Chapman, Don Everly, Alan Lancaster, Gerry Marsden o Charlie Watts. Sí, la seva absència també contribueix a fer que aquest món nostre sigui una mica pitjor.

Guitarra, baix i bateria - Programa 287

Bob Dylan, vuit dècades molt ben portades.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Mike Edison amb Guadalupe Plata, Dinosaur Jr. i Errol Linton. Música a la pantalla amb Blind Melon i el Festival d'Eurovisió. Lisèrgia afrollatina amb Discos Machuca i Nemegata. I un homenatge a Bob Dylan amb motiu del seu 80è aniversari. Disponible en podcast.

Dinosaur Jr. - "Sweep It Into Space" (2021)

Trenquen Dinosaur Jr. cinc anys de silenci discogràfic amb un àlbum, "Sweep It into Space" (2021, Jagjaguwar), que es publicita amb el reclam que suposa tenir tot un Kurt Vile a les tasques de producció. I la primera pregunta que caldria formular-se és si era realment necessari que el de Pennsilvània produís un àlbum dels de Massachusetts. No és per tirar pedres a la taulada de Vile, que al capdavall és un dels noms clau del rock nord-americà de la passada dècada. Més aviat és la constatació que el power trio format per J Mascis, Lou Barlow i Murph no requereix cap més ingredient que ell mateix a l'hora de fer-se valer.

Una sensació que es referma després d'escoltar un plàstic que segueix sonant a Dinoaur Jr. pels quatre costats, conjugant les bofetades elèctriques amb aquell ganxo melòdic tan seu. Títols com "I Ain't" o "To Be Waiting" no tan sols podrien haver figurat en bona part del catàleg clàssic de la banda, també es perfilen com a cites perdurables als seus repertoris quan les condicions sanitàries els permetin tornar a la carretera. La mà de Vile pot intuir-se en els acabats més orgànics de pistes com "I Ran Away", que d'altra banda segueixen remetent als clàssics del trio. I en aquest sentit, si una bona producció és aquella que preserva l'essència de l'artista a produir, no es pot negar que la de Dinosaur Jr. i Kurt Vile ha estat una combinació guanyadora.

"Why Can't I Be You?"

No es tracta ben bé d'un disc de tribut a The Cure, tal i com vol donar a entendre el seu subtítol, sinó més aviat d'una recopilació de versions de peces originals de la banda de Robert Smith enregistrades al llarg de les passades dècades per bandes i solistes de procedència diversa. Sigui com sigui, "Why Can't I Be You?", disc compacte distribuït per la revista Mojo amb la seva edició de març, suposa una nova forma d'aproximar-se a un dels repertoris essencials de la música pop de la passada meitat de segle.

No hi sobra absolutament res, i si bé és possible que hi faltin moltes coses, no deixa de resultar fascinant escoltar com Woodpigeon multipliquen la claustrofòbia estructural de "Lullaby", com A.A. Williams i Cowboy Junkies redueixen "Lovesong" i Seventeen Seconds", respectivament, a les seves essències més mínimes, o com Nadja fan de "Faith" una expansiva onada de drone i soroll post-apocalíptic. També és un plaer, no cal dir-ho, recuperar la injecció elèctrica que Dinosaur Jr. van aplicar al seu dia a "Just Like Heaven".

Nou disc de Dinosaur Jr.

Passen els anys però Dinosaur Jr. segueixen sonant tan frescos com el primer dia. Els nord-americans han avançat un dels temes que conformaran el seu proper disc, "Give a Glimpse of What Yer Not", la sortida del qual es preveu per al mes d'agost. No caldrà esperar tant per a escoltar-los en directe: la setmana vinent visitaran casa nostra en el marc del Primavera Sound 2016. I si volen saber com sona part del seu nou material, poden fer-ho aquí.