Ran Ran Ran - "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023)

Sembla mentida però ja fa deu anys que Ran Ran Ran es van presentar en societat amb "Més brots" (2013), un primer disc autoeditat amb un peu a l'òrbita antifolk i l'altre en allò que s'anomenava Nou Pop Català. Des d'aleshores ha plogut molt i les coses han canviat encara més, però resulta reconfortant comprovar que Ferran Baucells no només segueix lliurat en cos i ànima al noble art de perseguir la cançó (gairebé) perfecta, sinó que encara és capaç d'ampliar horitzons sense deixar de ser ell mateix ni caure en la temptació de cap cant de sirena.

Mirin si han canviat, les coses, que un projecte que havia començat com un duet ha acabat esdevenint una banda de naturalesa polièdrica, amb secció de corda inclosa –els sempre oportuns Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de projectes com Appledog o Invisible Harvey-. Una formació –la completen Martina Borrut (teclats i veu), Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix, violí i veu)- que es va estrenar ara fa dos anys amb el notable "Clàssics populars" (2021), i que es consolida ara a "Jo faig rànquings, tu poemes" (2023) –tots dos els ha publicat la bona gent de Bankrobber, Edita La Servidumbre i Ultra-Local Records-.

Un àlbum on tots els elements del conjunt semblen haver trobat el seu lloc –el pop de cambra plusquamperfet de "L'Estany", amb les seves cordes tardorenques i harmonies vocals a joc; els duets vocals que es marquen Baucells i Borrut a "RV: No serveix si és d'amagat" i "Etapa fosca"-. També una obra de naturalesa reflexiva i madura en el millor sentit, on Baucells es referma com a superlatiu lletrista alhora que presumeix d'una versatilitat fora de sèrie tot conjugant l'alta sofisticació pop de "Danses paganes" amb els ressons orgànics de la dylaniana "Fantasmes, II" o aquest sorprenent "La vida és massa curta per rellegir" –quin gran títol- que remet als Wilco més inspirats. Passen els anys i les coses canvien, però les bones cançons segueixen essent eternes.

Disponible a Bandcamp.

Ran Ran Ran - "Clàssics populars" (2021)

Aviat farà dos anys de la publicació de "Cançons confinades", un dels primers treballs discogràfics –potser el primer- concebuts durant la quarantena de 2020. Un ep que Ferran Baucells va enregistrar en la intimitat de casa seva durant els primers dies d'aquell confinament, i que va editar sota el paraigua de Ran Ran Ran, una projecte que té nom de banda però gairebé es pot entendre com l'alter ego d'aquest artesà de la cançó folk pop amb base d'operacions al Vallès Occidental.

Des d'aleshores han passat moltes coses. D'entrada, el bateria i membre fundador del que havia començat com un duet, Jordi Farreras, ha abandonat la formació per concentrar-se en altres aventures. Al seu lloc hi ha entrat una base rítmica completa, la que formen Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix), als quals cal sumar una vella coneguda com és Martina Borrut aka Mad'zelle (cors i teclats), ja consolidada des de fa temps com a membre estable del grup, i la secció de corda que integren Joan Gerard Torredeflot (violí) i Núria Maynou (violoncel), veterans de bandes com Appledog o Invisible Harvey.

Debuta aquesta nova encarnació de Ran Ran Ran amb "Clàssics populars" (2021, Bankrobber / Ultra-Local Records/ Edita La Servidumbre), un quart àlbum que efectivament sembla albirar nous horitzons sonors però alhora es manté ferm en un discurs que segueix assenyalant la línia invisible que va de Bob Dylan a Iron & Wine passant per Neutral Milk Hotel. Un disc on la lírica personal i intransferible de Baucells troba nous i oportuns companys de viatge com el violí de Torredeflot, un element que aporta textures diferents al resultat final.

La base de tot plegat, no cal dir-ho, segueixen essent les cançons. I en aquest sentit val la pena destacar passatges tan evocadors com el folk cristal·lí de la inicial "Fulles", els aires Southern Gothic de "Leviatan", o la boirina tardorenca de "Viure". També l'èpica en positiu de "Pioners", des d'ara mateix un dels grans reclams del cançoner d'uns Ran Ran Ran que, havent deixat enrere aquell confinament de fa dos anys, semblen venir a dir que arribat aquest punt toca tornar-se a aixecar.

Disponible a Bandcamp.

Ran Ran Ran - "Ran de mar" (2018)

Llarga vida a aquells artistes que passi el que passi mai perden de vista les seves arrels. Durant els darrers tres anys, Ran Ran Ran han passat de ser un dels tresors més ben guardats d'aquella escena subterrània que es va anomenar Sotabosc, a publicar els seus treballs a través de Bankrobber, una de les disqueres més reconegudes i consolidades del panorama independent català. La qual cosa no els ha desconnectat d'aquell circuit on es van començar a foguejar a principis de la present dècada, el mateix que orbita al voltant d'un emplaçament a aquestes alçades tan entrenyable i emblemàtic com és la disqueria Ultra-Local Records del Poblenou barceloní.

Com a mostra "Havent sopat", un refrescant exercici de rock alternatiu a baixa fidelitat digne dels primers Pavement amb una lírica que es pot interpretar com un cant a l'amistat més sincera i ben arrelada. Que les veus de fons que amaneixen els seus darrers compassos les enregistressin alguns dels habituals de la botiga en qüestió és molt més que una mostra d'agraïment a aquells que hi han estat des de bon començament, és una declaració de principis d'una banda per a la qual créixer no equival a realitzar una cursa de fons sinó a donar disc a disc i concert a concert el millor d'ella mateixa.

"Havent sopat" és el novè tall de "Ran de Mar" (2018), el tercer disc oficial del duet que conformen Ferran Baucells (veu i guitarra) i Jordi Farreras (bateria) -tant a l'estudi com a l'escenari solen acompanyar-los amics i coneguts com Martina Borrut (veu i teclats) o Valentí Adell (guitarra i piano)-. Un àlbum que trenca amb la temàtica conceptual del seu predecessor -"L'hereu" (2017)- per a fer un salt endavant a nivell discursiu. Una col·lecció de cançons que reivindiquen aquell caliu i aquella frescor marca de la casa, però a la vegada adopten formes més introspectives que de costum.

Textures atmosfèriques, oníriques en ocasions, i acabats d'elevada sofisticació que puntualment acosten la formació barcelonina a paràmetres propis de l'slowcore o fins i tot de la música progressiva -atenció al crescendo de la inicial "Un darrer ball"-. El resultat global és un disc a priori no tan accessible com els anteriors, però precisament per això més fascinant a mitjà i llarg termini. Una obra valenta i carregada de matisos, que defuig la immediatesa per a proporcionar nous estímuls a cada escolta. Menció a part es mereix un tall de l'alçada de "Guerra & pau", folk-rock d'alt voltatge i molt possiblement un nou punt àlgid dels directes de Ran Ran Ran.


*La presentació oficial de "Ran de mar" tindrà lloc el proper dissabte, 10 de novembre, al Centre Cívic Convent de Sant Agustí. Més informació i entrades aquí.

MicroClima Sound 2018

És exemplar el grau de militància de la gent d'Ultra-Local Records. Mentre tota Barcelona viu aquests dies amb la mirada posada en el Primavera Sound, la disqueria de Poblenou celebra el seu propi festival de música. El MicroClima Sound és una alternativa de petit format que té lloc en paral·lel al festival de festivals i que enguany aplegarà a l'interior de la botiga delícies sonores autòctones i forànies que van del folk-pop immediat de Ran Ran Ran al rock de garatge de Vàlius, passant per l'antifolk de l'argentí Billordo. No es tracta en cap cas de contraprogramar, sinó de complementar l'oferta musical de la ciutat, descobrir propostes emergents i en definitiva passar-s'ho molt bé. El tret de sortida el donarà Pararrayos aquest mateix vespre, i les actuacions s'allargaran fins al dissabte. Horaris i localització compatibles amb bona part de la programació del Parc del Fòrum. Entrada lliure i bon ambient assegurat. Més informació aquí.

Cinc anys de Micro-Clima Sound

Hi ha qui es queixa que durant els dies del Primavera Sound no passa a Barcelona res que no tingui a veure amb el citat festival. Doncs bé, la gent d’Ultra-Local Records va passar de les paraules als fets i va organitzar el seu propi festival alternatiu durant les mateixes dates del Primavera. Micro-Clima Sound, que és com es va batejar l’invent, arriba enguany a la seva cinquena edició, i ho fa fidel als seus valors fundacionals: proximitat, propostes singulars i sobretot molt bon humor. La cita tindrà lloc entre els dies 1 i 3 de juny a la disqueria del Poblenou -i en un horari que es pot combinar perfectament amb l’assistència al Parc del Fòrum-, tots els concerts seran amb entrada gratuïta i al cartell hi figuren autèntiques delícies del Sotabosc musical autòcton com són Ran Ran Ran, El Pèsol Feréstec, Retirada!, Combray o Orange Broek. Més informació aquí.

Kraftwerk Goes Antifolk!

He escoltat moltes versions del "Das Model" de Kraftwerk, i una de les millors és sens dubte la que Les Atxes i The Missing Leech van enregistrar recentment amb motiu d'un homenatge a la banda alemanya auspiciat per Ultra-Local Records. Lírica antifolk marca de la casa, guitarres que fan twang i un deliciós regust fronterer, en una col·laboració que podria ser l'inici de quelcom encara més gran: la banda barcelonina i l'alter ego del manresà Maurici Ribera prometen tornar a gravar plegats en un futur. Podem amenitzar l'espera tot degustant el seu "Das Model" a Bandcamp.

Puma Rai Tape Diana

Puma Rai Tape Diana són Carola Llonch i Vicenç Ferreres (Plans Films). Un duet musical que es va formar expressament per a participar en una marató de versions de Kraftwerk organitzada per Ultra-Local Records amb una relectura de "The Telephone Call" -adaptada al català com a "Establiment de trucada"-. I resulta que s'ho van passar tan bé, que han decidit donar continuïtat al projecte. De moment s'han fet un Bandcamp on es pot escoltar la peça en qüestió. Esperem que ben aviat arribin les primeres novetats amb forma de temes propis.

El vídeo del BAM

No em diguin que no és simpàtic el vídeo amb què el festival BAM (Barcelona Acció Musical) va presentar ahir la seva edició 2016. Platja, surf, vinils i fins i tot la participació de la gent d'Ultra-Local Records. Vegin-lo aquí i no s'oblidin de consultar la programació del BAM, que com de costum amaga agradables sorpreses.

Record Store Day 2016

RECORD STORE DAY 2016

Barcelona, 16 d'abril de 2016

M'ha semblat observar al Record Store Day d'enguany una certa tendència de moltes disqueries a omplir amb sessions de dj graelles horàries on abans predominava la música en directe. La qual cosa no em generaria cap mena de neguit si no fos perquè molts d'aquests dj's eren en realitat músics seleccionant cançons que els agradaven -cosa que també sol resultar d'allò més interessant, però cal tenir en compte que tocar el piano no sempre equival a ser pianista-. I és aquesta última constatació la que em porta a fer una sèrie de reflexions.

La primera, que el format dj permet agilitzar la logística tant als músics -una maleta de discos és més fàcil de transportar que una bateria o un teclat- com als propis locals -un sol set serveix per a totes les actuacions i no cal repetir proves de so-. La segona, que la música enllaunada no requereix el mateix grau d'atenció que la música en directe, i això permet al respectable fer petar la xerrada, remenar els expositors de discos i en el millor dels casos acabar passant per caixa -un fet digne de celebrar en un moment en què moltes disqueries viuen amb l'aigua al coll-.

I la tercera, que si aquesta tendència acaba evolucionant a l'alça per motius estrictament logístics o per la inèrcia de qui fa les coses perquè toca fer-les, fomentarà encara més aquella rutina que pateix el Record Store Day des que les edicions discogràfiques exclusives s'orienten més a incentivar el fetitxisme perquè sí que no pas a reconèixer i premiar la fidelitat del melòman de base. En altres paraules, el Record Store Day perdrà gran part del seu encant i això actuarà en detriment del seu objectiu principal: recordar-nos a tots que les botigues de discos no tan sols existeixen, sinó que tenen quelcom d'especial que cal preservar.

Dit això, la jornada d'ahir va suposar una nova ocasió de celebrar la música en tota la seva immensitat. En primer lloc perquè adquirir-la i degustar-la en format físic ho podem fer qualsevol dia de l'any, però veure disqueries atapeïdes sempre resulta d'allò més bonic. I en segon lloc perquè, tendències al marge, encara hi va haver botigues que van fer compatible la música enllaunada amb la música en directe i d'altres on fins i tot es van poder viure de ben a prop autèntiques maratons de discursos tan singulars com heterogenis (en són bons exemples Ultra-Local Records i Surco, respectivament).

The Lazy Lies a Surco.

Invisible Harvey a Surco.

Maurici Ribera (Odds & Ends DJs) a Ultra-Local Records.

Torna l'alternativa Micro-Clima

Al principi, el terme indie consistia (entre d’altres coses) en això. En passar a l’acció. A no asseure’s al sofà a criticar allò que no agrada, sinó actuar al respecte i fer-ho d’una manera constructiva. I això és exactament el que porta fent des de fa tres anys la gent d’Ultra-Local Records. Botiga de discos de referència al subsòl barceloní i segell discogràfic a temps (més que) parcial, l’establiment de Poblenou convoca una nova edició de Micro-Clima Sound.

Un festival que no vol ser tant una alternativa al Primavera Sound com un complement a la seva programació -amb actitud, vocació i esperit gamberros, això sí-. O, vist d’una altra manera, una mena d’experiment gairebé situacionista que consisteix a programar música independent precisament durant els dies en què ningú més s’atreveix a fer-ho: el cap de setmana del Primavera.

Sí, el Micro-Clima tindrà lloc del 28 al 30 de maig a la seu d’Ultra-Local Records. Sense macroescenaris ni aglomeracions, i amb una desfilada d’artistes que representen l’underground barceloní més inquiet. Com a mostres, Miquel Vilella, Ran Ran Ran o Sickbrain. L’entrada és lliure -el preu, per tant, ja no és excusa- i la botiga no es troba excessivament lluny del Fòrum. Vaja, que si saben combinar-s’ho poden assistir a ambdós llocs.

Originalment publicat a Brubaker.

De botigues (de discos)

RECORD STORE DAY 2015

Ultra-Local Records i Surco, Barcelona

18 d'abril de 2015

He llegit aquests darrers dies publicacions en mitjans digitals posant en qüestió el sentit del Record Store Day. I la veritat és que he al·lucinat. Que ningú em malinterpreti, cadascú és lliure de pensar, opinar i expressar allò que cregui convenient. Però el grau de sectarisme inherent en algunes d'aquestes publicacions em sembla alarmant. He arribat a llegir que les multinacionals del disc s'han aprofitat del Record Store Day. Doncs bé, deixem les coses clares. El Record Store Day va néixer com a iniciativa per a animar un sector, el de les botigues de discos alienes a tota cadena o franquícia, que es trobava i en certa manera segueix trobant-se amenaçat per les circumstàncies del moment que vivim. Si les multinacionals del disc mai s'hi haguessin sumat, les hauríem criticat per no donar suport al sector. Ara que s'hi sumen, diem que se n'han aprofitat quan l'únic que han fet és editar productes exclusius de la mateixa manera que ho fan les independents.

Suposo que és un dels grans vicis dels temps que corren. Aquests temps d'immediatesa i respostes instantànies via Twitter, Facebook o el que sigui. Quan quelcom funciona i genera una certa expectació, de seguida cal posicionar-se a favor o en contra. La qüestió és fer soroll, perquè qui no en fa no existeix. I entre els que han fet soroll contra el Record Store Day vaig observar una nova iniciativa que fins i tot ha tingut temps de batejar-se amb un cert grau d'ironia. No en recordo el nom exacte, ara mateix, però el cas és que es presenten com a alternativa al Record Store Day, venint a dir que aquest ja és cosa del passat, que ha perdut la seva puresa i que ells -els organitzadors d'aquesta nova iniciativa- ho faran millor. Doncs molt bé, que tinguin molta sort i si mai fan res que valgui la pena tenir en compte seré el primer d'aplaudir-los. Però de moment i fins que això no passi, em sap greu dir-ho, em sembla un altre cas d'allò que en castellà anomenen "Quítate tú para ponerme yo".

És evident que no tot brilla com hauria de brillar al Record Store Day. Paul Weller se'n va desmarcar ara fa un any, indignat perquè els articles exclusius que ell editava amb motiu de la jornada acabaven revenent-se a eBay a canvi d'autèntiques fortunes. Valoro i aplaudeixo el gest del Modfather, però em costa de creure que algú com ell, amb tants anys d'experiència acumulada en un negoci que no entén de bones maneres, es sorprengués per un fet tan habitual com aquest. Habitual, sí, perquè passa exactament el mateix amb discos de col·leccionista que no tenen res a veure amb el Record Store Day i amb moltes entrades d'esdeveniments de tota mena. El dia que les entrades per als seus concerts es revenguin a preus que superin amb escreix els de sortida -si és que no s'ha donat ja el cas-, també deixarà d'actuar en directe? Efectivament, el que determinades persones puguin fer amb els articles del Record Store Day pot ser molt lleig, però en qualsevol cas la culpa és d'aquestes persones i de ningú més.

Polèmiques al marge, jo vaig assistir ahir al Record Store Day. Vaig comprar alguns discos -en cap cas edicions exclusives, perquè d'entrada no m'interessen-, tal i com ho faig altres dies menys assenyalats en què em puc escapar a una disqueria -vaja, que m'agrada comprar discos i ho faig sempre que puc-. També vaig gaudir d'unes quantes actuacions que em van animar part del dia -més detalls sota aquestes línies-. I vaig observar, als dos establiments que vaig visitar -Ultra-Local Records i Surco, una de jove i una altra de veterana-, una afluència de públic que malauradament no és habitual a les botigues de discos.

Desitjaria que aquesta afluència es registrés cada dia, i que de passada es traduís en xifres que garantíssin la continuïtat de negocis i locals sense els quals m'és impossible concebre el món que m'envolta. També desitjaria que es parlés del Record Store Day de la mateixa manera que es parla de la Diada de Sant Jordi -però, a poder ser, sense el lamentable circ mediàtic que l'envolta-. Però sóc conscient d'on visc i del paper que juga la música en un país on la cultura és considerada pels que manen com un luxe. Per això celebro que, com a mínim durant un dia, aquells herois de peu de carrer que són els venedors de discos puguin veure una mica més reconeguda la seva tasca -ja no parlo de fer calaix, que ja se sap que mirar és gratis i gratar-se la butxaca sempre acaba fent mandra-. I que, de passada, els melòmans poguem descobrir en directe noves propostes i gaudir de prop grups i solistes que ens agraden.

INVISIBLE HARVEY. Sofisticació pop.

JUANPE, DANI Y SERGI. Nou projecte amb gent de La Banda Municipal del
Polo Norte i El Petit de Cal Eril. Irresistibles capes de melodia i bon gust.

CARLA. Càlida veu i atmosferes de glaç.

LE PETIT RAMON. Enorme en les distàncies curtes.

FERRAN PALAU. Alçant el vol en solitari.

Recomanació: Gorg Màgic Festival

Parin atenció i prenguin nota, perquè acaba de néixer un nou festival on es va a escoltar música i no a fer instagrams. Parlo del GORG MÀGIC FESTIVAL, una iniciativa de la gent d'El Mamut Traçut que a partir del 2 d'abril i durant dues setmanes portarà autèntiques delícies melòmanes tant d'aquí com de fora a diversos espais de Barcelona (Lupita del Raval, Heliogàbal, Ultra-Local Records, Alfa en Viu i galeria Mitte). Al cartell hi figuren entre d'altres AZALiA SNAiL, The Sixth Son, Peter Piek, The Missing Leech, Mad'zelle, Liannallull o Ran Ran Ran. IMPRESCINDIBLE és poc.

Gorg Màgic Festival

El Mamut Traçut

Article a Brubaker

Missing My Own Show

SAM DESTRAL & THE MISSING LEECH

Ultra-Local Records, Barcelona

7 de febrer de 2015

Els màxims exponents de l'antifolk a casa nostra comparteixen escenari, aquest migdia a Ultra-Local Records. Maurici Ribera (The Missing Leech), ha acompanyat a Sam Destral mentre aquest interpretava la seva versió de "Missing My Own Show" -peça original de Ribera-. La trobada ha tingut lloc durant l'actuació del propi Destral, que ha recuperat la guitarra espanyola per a interpretar sencer el seu segon disc, "Zoo" (2014, El Mamut Traçut), i repassar bona part del primer, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut). Estava previst també el debut escènic de Painted with Plums, el nou projecte que formen Ribera i Martina Borrut (Mad'zelle), però no ha pogut ser per motius de salut d'aquesta última. Llàstima, perquè prometia. Des d'aquí desitjo una ràpida recuperació a Mad'zelle, i espero l'anunci d'una nova data per al debut de Painted with Plums.

Recomanació: Sam Destral i Painted with Plums a Ultra-Local Records

Atenció a la FESTA (sí, amb majúscules), que ha preparat aquest dissabte la gent d'El Mamut Traçut. Tindrà lloc a Ultra-Local Records (c/. Pujades, 113 - Barcelona), i comptarà amb les actuacions de Sam Destral i Painted with Plums. El primer és la darrera gran sensació de l'antifolk autòcton, i el tros de disc que va editar l'any passat, "Zoo", ja és un clàssic contemporani -i no, no exagero en absolut-. Painted with Plums és un nou projecte integrat per Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle). Vaja, dos extrems tan oposats com complementaris de l'aspectre antifolk compartint tasques musicals. No em diguin que la cosa no promet. Per qui no en tingui prou, a continuació hi haurà una sessió de música enllaunada a càrrec d'Odds & Ends DJs. Ah sí, me n'oblidava, l'hora d'inici són les 12,30 -del migdia!- i l'entrada és lliure perquè ningú s'hagi de gastar en IVA cultural allò que prefereix gastar-se en cerve... Volia dir en discos, llibres, entrades de teatre i altres articles de consum vinculats amb la cultura. Fins dissabte!

http://elmamutdiscografic.com

Ultra-Local: Dos anys

2on ANIVERSARI D'ULTRA-LOCAL RECORDS

Barcelona, 13 de desembre de 2014

Les atmosferes ambientals de Combray. Mad'zelle i la seva delicadesa feta cançons. I el terrorisme sònic de Wunderkammer i els seus plats giratoris. Tres discursos, tres maneres d'entendre la música i tres delícies per a celebrar el segon aniversari d'Ultra-Local Records. Dos anys donant suport a la música i fomentant el comerç de proximitat. Felicitats i que en siguin moltíssims més.

Combray.

Mad'zelle.

Wunderkammer.

Segon aniversari d'Ultra-Local Records

No és fàcil vendre discos a Barcelona. Ho saben les disqueries que han tancat la paradeta durant els darrers anys. Ho saben els segells independents que han hagut de recórrer als concerts dels seus artistes per a despatxar uns llançaments amb tirades cada dia més limitades. I ho sabem els melòmans que encara ens resistim als encants de façana de l'era digital. Per això la fita assolida per Ultra-Local Records és digna d'admirar. Perquè dues persones van abocar tota la seva sang, tota la seva suor i totes les seves llàgrimes a realitzar un dels seus somnis. Perquè aquest somni era obrir una botiga de discos a Barcelona. Perquè el van materialitzar al seu propi barri, el Poblenou, defugint el soroll de la Botiga Més Gran del Món i fomentant valors com el consum de proximitat. I perquè malgrat unes circumstàncies extremadament adverses, porten dos anys al peu del canó i sense oferir mostres de fatiga. Una fita, doncs, digna d'admirar i de celebrar. Ho faran aquest dissabte, 13 de desembre, amb actuacions en directe al propi establiment. Quatre concerts que es repartiran al llarg de la jornada i que com de costum posaran de relleu algunes de les propostes més fresques de la Barcelona que no surt al programa de la Mercè: Neleonard (13h.), Combray (18h.), Mad'zelle (18,45h.) i Wunderkammer (19,45h.). I per qui encara no en tingui prou, en acabat es posarà als plats Victor Verrier DJ. Entrada lliure i sense IVA.

Ultra-Local Records

L'alternativa Micro-Clima

L'any passat se'n va celebrar la primera edició. I segons els organitzadors, va resultar en un fracàs a nivell de públic. Per això hi tornen enguany. Perquè una cosa són les xifres i una altra de molt diferent el contingut. I a nivell artístic, el MICRO-CLIMA SOUND 2014 torna a ser un cúmul d'encerts. Tres dies de música (realment) independent en un marc d'autèntic luxe: un comerç de proximitat com és Ultra-Local Records, al Poblenou barceloní. I un cartell on el pop efervescent d'El Sistemä Suec conviu amb el folk detallista d'Anthony Chorale, i el retrofuturisme tropical de Supertrópica amb la baixa fidelitat de Jon Koldo L. Salas, entre d'altres. La cita tindrà lloc els propers 29, 30 i 31 de maig, i no cal dir-ho, suposa l'alternativa definitiva al Primavera Sound.

http://www.ultralocalrecords.com/2014/05/micro-clima-sound-2014_6.html

El rock'n'roll com a combustible

RICKY GIL

Ultra-Local Records, Barcelona

17 de maig de 2014

"Si me quieres escribir" -aka "El frente de Gandesa"-. Himne de batalla per a centenars de milicians republicans durant la Guerra Civil Espanyola. El blues de qui se'n va a combatre la barbàrie sabent que probablement no en tornarà. I tot un manifest punk proclamat a viva veu quatre dècades abans del propi punk. Ricky Gil l'interpretava aquest migdia en el marc d'un concert-vermut a Ultra-Local Records. Essència blues, urgència punk i el rock'n'roll com a combustible. Tres constants d'una trajectòria sense la qual no s'entendria bona part del que ha passat a Barcelona durant les passades tres dècades, musicalment parlant. Tres dècades que avui ha repassat en solitari i amb cap més argument que un cançoner on es resumeixen vides senceres. Ha citat Brighton 64, sí. Els d'abans -"Explosión juvenil #17"-, els d'ara -"Quan baixis de l'avió"- i aquella peça de Negativos que ells havien enregistrat primer -"Fotos del ayer", dedicada a la memòria d'Alfredo Calonge-. Però també ha posat de relleu capítols tan emocionants com Brigatones -"Ahora soy feliz"- o Top Models -"A Taste of Black"-. S'ha passejat pels seus discos radiofònics -"Una vida molt dura"- i ha desplegat un arsenal de versions on Big Star -"September Gurls"- han alternat amb Warren Zevon -"Carmelita"-. I ho ha fet en una botiga de discos on la passió per la música va estretament lligada a valors com la proximitat. Ultra-Local Records, una botiga de barri. De Poblenou, d'on el propi Ricky és veí des de fa pocs mesos. Al final, tot acaba encaixant.

Recomanació: Ricky Gil a Ultra-Local Records

Durant més de tres dècades, ha encapçalat projectes com Brighton 64, Matamala, Brigatones o Top Models. Aquest dissabte tindran l'oportunitat d'escoltar les seves cançons de molt a prop i en el format més bàsic. RICKY GIL, tot sol amb la seva guitarra i un repertori que repassarà el bo i millor de la seva collita pròpia per a alternar-lo amb versions de The Jam, Arthur Alexander o Neil Young, entre molts d'altres. Serà aquest dissabte, 17 de maig (13h.), a la botiga Ultra-Local Records de Barcelona (c/. Pujades, 113 - metro: Llacuna). Sessió posterior de música enllaunada a càrrec d'Undersounds DJ's. Entrada lliure i sense IVA. Gran selecció discogràfica amb el bo i millor de l'escena independent d'aquí i de fora.

http://hipopotamabotafogo.wordpress.com
http://www.ultralocalrecords.com/

Celebrant la música (i les botigues de discos)

RECORD STORE DAY

DIA DE LES BOTIGUES DE DISCOS

Barcelona, 19 d'abril de 2014

El novembre passat, La Iaia presentaven nou disc a La 2 d'Apolo. Desembarcament dels vigatans a la capital, entrades esgotades, l'ambient de les grans ocasions i un (gran) contratemps: per problemes logístics, aquell nou disc encara no havia vist la llum ni ho faria fins al cap de tres mesos. Mig any després, tornaven Ernest Crusats i companyia a la sala barcelonina en el marc del Record Store Day. Probablement la millor ocasió per proclamar que, ara sí, "On és la màgia?" (2014) és una realitat. Concert curt -la graella horària manava- però tan revelador com el del novembre. Cinc temes, tots del nou àlbum -"L'arbre que vol ser humà", "On ets Matilda?", "On és el meu cap?", "L'ós" i "El nen de les estrelles"- i reduïts a la seva expressió més bàsica. Sense els efectius jocs de llums que han fet dels directes de La Iaia autèntiques superproduccions. Sense ni tan sols prova de so. Com una banda de garatge. Perquè no calen artificis quan es tenen cançons. I les dels osonencs seran -o haurien de ser- recordades durant molt de temps.

La de La Iaia va ser tan sols una de les desenes d'actuacions que s'havien repartit per la ciutat amb motiu del Record Store Day o Dia de les Botigues de Discos. Una jornada dedicada a reivindicar la producció discogràfica com a pilar fonamental del cànon musical i, sobretot, el paper de les botigues de discos com a difusores de cultura però també com a espais de coneixement, intercanvi i relació. Pràcticament tots els establiments del gremi van alternar concerts amb sessions de música enllaunada. Ultra-Local Records, per exemple, va acollir tot un festival de delícies underground com el debut a Barcelona dels suïssos Metzger & Bauer. Guitarra corrosiva, saxo nocturn i un bateria-vocalista que cantava com si Tom Waits o Screamin' Jay Hawkins encapçalessin un grup de black metal. Jazz de taverna, blues de garrafa i molta carretera a l'esquena.

Els va seguir The Missing Leech amb mitja hora on literalment no hi cabia res més. I és que l'alter ego de Maurici Ribera no es va limitar a interpretar el seu repertori d'himnes antifolk -de "Confusions" a "Friends of Nacho Cano" i de "Somriu" a "Water of Life"-, sinó que ho va fer amb improvisades col·laboracions de convidats de procedència diversa -alguns els havia conegut hores abans del concert-. Convidats com Sr. Saravia, artista de llarg recorregut i tot un habitual de la Barcelona més subterrània; Miguel Orgel, un dels secrets més ben guardats de l'underground escocès -forma part de la banda que acompanya a Lach- i tot un mestre tant a l'harmònica com a les sis cordes; i Breaking The Bell Jar, representant de la prolífica escena antifolk berlinesa. Aquesta última fins i tot va interpretar dos temes en solitari que apuntaven molt més que maneres.

I finalment va tenir lloc el comiat d'Anyzed. Motius humans n'han precipitat la dissolució -o més ben dit un canvi de nom, que ningú s'espanti-. De fet, el projecte es va reduir ahir a la figura de Benja Villegas, que es va servir de la seva guitarra i una tablet per a presentar "En el útero" (2014). Remake del clàssic "In Utero" (1993) de Nirvana, l'àlbum va néixer com a homenatge a Kurt Cobain i companyia, però també com a fruit d'un intens treball de recerca. El propi Villegas va explicar moments d'aquest procés tot alternant peces com "Aprendiz inodoro" amb títols destacats del seu fons de catàleg, com la final "Cráneo Rojo". Malencònica mirada a l'univers de Marvel i la seva fàbrica de somnis sovint malinterpretats. "Todos quieren ser el Capitán, nadie Steve Rogers", proclamava una coda entonada pel respectable a viva veu. Cert, tothom voldria ser un superheroi. Malauradament, ningú sembla entendre que sense Rogers no hi hauria Capità. Per això, amb Anyzed o sense, Villegas seguirà fent música. I això és el que compta.

LA IAIA. Sense artificis.

METZGER & BAUER. Corrosius, nocturns, salvatges.

THE MISSING LEECH. Antifolk amb amics.

BREAKING THE BELL JAR. Telecaster Girl.

ANYZED. Entre Kurt Cobain i Steve Rogers.