AC/DC - "Power Up" (2020)

A quatre dècades d'haver redefinit per sempre més les bases del seu discurs amb el canònic "Back in Black" (1980), AC/DC tornen a refer-se de la pèrdua d'un dels seus fonaments i a protagonitzar un retorn discogràfic per la porta gran quan molts ja havien deixat d'esperar-los. I ho fan amb un plàstic, "Power Up" (2020), que si no figura entre les obres més reivindicables del conjunt australià com a mínim es pot considerar de les més rodones que mai han facturat amb Brian Johnson a les tasques vocals –i, amb tota probabilitat, la més inspirada des de "Ballbreaker" (1995)-.

Si hi ha quelcom de cert en aquell tòpic segons el qual Angus Young i companyia porten lliurant el mateix disc una vegada i una altra des del citat "Back in Black", no és menys verídic que la fórmula marca de la casa no sempre ha donat els mateixos resultats. Que fins i tot en els seus moments menys inspirats han estat capaços els australians d'oferir exactament allò que s'esperava d'ells, però no sempre s'ha traduït això en cançons prou sòlides i perdurables per aguantar el pols amb el catàleg clàssic quan toqués presentar-les en directe, ja no diguem per mantenir-se al set list en posteriors convocatòries.

El temps dirà si les de "Power Up" superen aquesta darrera prova, però per ara el que tenim sobre la taula és un grapat de talls tan rodons i afinats com "Shot in the Dark", "Realize", "Rejection", "Through the Mists of Time", "Demon Fire" o "Witch's Spell". Títols que òbviament no s'inventen la roda –ningú s'espera que ho facin a aquestes alçades-, però tenen prou força i prou entitat per recordar-nos que, fórmules al marge, si AC/DC es pot contemplar com una de les bandes més grans de la història del rock és justament per la seva capacitat de compondre cançons memorables. I en aquest sentit, gairebé totes les peces que conformen "Power Up" es perfilen com apostes segures a l'hora de portar-les a l'escenari.

Un altre tema seran els propis directes i les seves circumstàncies, és clar. El circ de les banyes, la pólvora i els grans inflables tornarà a sortir a la carretera tan bon punt ho permeti el coronavirus. I de ben segur facturarà xifres d'impacte. I de ben segur el repertori recent hi podrà arribar a jugar un paper que vagi més enllà de l'anècdota protocol·lària entre himne i himne. Però serà justament aleshores quan caldrà preguntar-se si té sentit seguir anomenant AC/DC a una banda sense Malcolm Young –encara coautor del nou material juntament amb el seu germà-. Per molt que a l'escenari segueixi havent-hi quatre cinquenes parts de la formació que va enregistrar "Back in Black".

Mor Paul Matters, el baixista efímer d'AC/DC

Paul Matters.

Si els grans relats de la música pop tenen un revers poc agraït, la història de Paul Matters vindria a ser-ne paradigmàtica. El baixista va formar part d'AC/DC durant uns escassos mesos de 1975. Va entrar al grup just després de publicar-se el seu disc de debut, "High Voltage", i va ser-ne expulsat al cap de poc temps per desavinences amb Bon Scott i els germans Malcolm i Angus Young –entrant Mark Evans al seu lloc-.

Tot i actuar en directe amb la banda quan aquesta es perfilava com a imminent revelació del rock australià, no va arribar a participar mai en cap de les seves gravacions. Un cop fora d'AC/DC va arribar a tocar en algunes formacions que no van obtenir repercussió, va deixar la música i va subsistir a través d'una prestació per discapacitat durant la resta de la seva vida. Va morir el passat dimecres 14 d'octubre.

D'altra banda, els australians van avançar la setmana passada "Shot in the Dark", el primer single del seu proper àlbum, que veurà la llum el mes vinent sota el títol de "Power Up". Més enllà del debat sobre si una formació sense Malcolm Young –al seu lloc s'hi manté Stevie Young- es pot dir AC/DC, els seus autors sonen segurs, robustos i inspirats com ells mateixos a la peça en qüestió.

Realment cal un nou disc d'AC/DC?

Angus Young.

Llegia ahir que AC/DC tenen previst tornar a l'estudi a curt termini. Que Angus Young ha reconfigurat la banda per a enregistrar el que podria ser (o no) el seu últim disc, aprofitant algunes pistes de guitarra que el seu germà Malcolm havia deixat gravades abans de morir la passada tardor -curiosa, de vegades, la forma com de cop i volta es revela que determinades estrelles del rock havien avançat feina abans de passar a millor vida-. Que a les sessions hi participarà qui ha estat vocalista titular de la banda durant les passades tres dècades i mitja, Brian Johnson -qui va haver d'abandonar els directes enmig de l'última gira del grup, essent substituït d'urgència per Axl Rose en un moviment que va acabar donant millors resultats dels que a priori es podien esperar-. I em pregunto si realment cal seguir esprement la gallina dels ous d'or fins a les últimes conseqüències. Si el plàstic resultant podrà aportar res de significatiu al cànon de la banda australiana, i sobretot com s'ho faran a l'hora de sortir de gira donades les circumstàncies presents -suposant és clar que surtin de gira, cosa gens descartable tenint en compte que des de fa molts anys els seus llançaments d'estudi són a la pràctica excuses amb tal finalitat-. Fins a quin extrem pensa Angus Young arrossegar per terra el nom d'una banda llegendària abans d'optar per una retirada digna i, si m'ho permeten, merescuda com la que ja va dur a terme el seu excompany Cliff Williams.

Recordant Malcolm Young

A veure, les coses com siguin. Si Malcolm Young ha marxat en dissabte és perquè tots i totes el poguem acomiadar com cal i amb tots els honors. O sigui que facin vostès el favor de ser bons aquesta nit, que un servidor farà el mateix.

Malcolm Young (1953-2017)

MALCOLM YOUNG

(1953-2017)

Encara no fa ni un mes que dèiem adéu a George Young quan ens assabentem de la mort, avui mateix, d'un dels seus germans i fundador d'AC/DC, aquest monstre de la guitarra rítmica que ha estat l'irrepetible Malcolm Young. Escolto mentre escric aquestes línies la que per a molts va ser porta d'entrada a la música dels australians, "It's a Long Way to the Top (If You Wanna Rock'n'Roll)". La peça que encetava tant el segon disc que van editar al seu país, "T.N.T." (1975), com el seu debut internacional, "High Voltage" (1976). Inequívoca declaració d'intencions que prenia com a punt de partida un dels riffs més definitius de Young, i pilar fonamental a partir del qual s'ha edificat bona part del rock més elèctric i enèrgic de les passades quatre dècades. Ens deixa després d'una llarga temporada allunyat dels escenaris per problemes de salut.

Envelliment sobtat

AC/DC durant la seva penúltima gira: sis anys després
tan sols Angus Young es manté a bord.

Mesos enrere, quan Lemmy i David Bowie van abandonar aquest món amb un parell de setmanes de diferència l'un de l'altre, vaig publicar una reflexió al voltant del cop que suposa constatar allò que no per sabut fa menys mal: que aquells ídols que ens han acompanyat al llarg de tota la vida són tan de carn i ossos -i en consqüència mortals- com nosaltres mateixos, i que la nostra pròpia joventut queda de cop i volta enterrada sota una pila d'anys -els que marca el nostre document d'identitat, ni més ni menys- cada vegada que un d'ells ens diu adéu. I el mateix passa, m'atreviria a dir, cada vegada que una banda d'aquelles que sempre hi han estat deixa d'existir. Bandes com AC/DC, que després de perdre pel camí, en un temps gairebé rècord i per motius d'allò més diversos a Malcolm Young, Phil Rudd i Brian Johnson, es queden ara sense Cliff Williams. El baixista, únic membre de la formació clàssica que es mantenia a bord juntament amb l'aparentment incombustible Angus Young, diu que abandona la nau (des)motivat precisament per tal acumulació de baixes en poc més de dos anys. Arribat aquest punt, i reconeixent que la incorporació d'Axl Rose a les tasques vocals ha donat resultats molt més satisfactoris del que feia preveure el sentit comú, crec que el millor que podria fer a aquestes alçades el jove dels Young és abaixar la persiana. I això no implica en absolut tirar la tovallola, sinó acceptar que tot té un final i tancar amb tota la dignitat del món quatre inqüestionables dècades de rock'n'roll incondicional. Evidentment farà el que vulgui -hi té tot el dret-, però faci el que faci el final és inevitable perquè AC/DC no tornaran a ser mai més la mateixa banda que diverses generacions han conegut i adoptat com a referent més enllà de l'àmbit estrictament musical. I això em torna al principi de tot, a aquella immortalitat que s'esvaeix i a la sensació d'envelliment sobtat que produeix sobreviure a quelcom que t'ha acompanyat tota la vida. Que sempre ens quedaran els Stones? Doncs molt em temo que a curt termini sí, però sempre més aviat no.