AC/DC - "Power Up" (2020)

A quatre dècades d'haver redefinit per sempre més les bases del seu discurs amb el canònic "Back in Black" (1980), AC/DC tornen a refer-se de la pèrdua d'un dels seus fonaments i a protagonitzar un retorn discogràfic per la porta gran quan molts ja havien deixat d'esperar-los. I ho fan amb un plàstic, "Power Up" (2020), que si no figura entre les obres més reivindicables del conjunt australià com a mínim es pot considerar de les més rodones que mai han facturat amb Brian Johnson a les tasques vocals –i, amb tota probabilitat, la més inspirada des de "Ballbreaker" (1995)-.

Si hi ha quelcom de cert en aquell tòpic segons el qual Angus Young i companyia porten lliurant el mateix disc una vegada i una altra des del citat "Back in Black", no és menys verídic que la fórmula marca de la casa no sempre ha donat els mateixos resultats. Que fins i tot en els seus moments menys inspirats han estat capaços els australians d'oferir exactament allò que s'esperava d'ells, però no sempre s'ha traduït això en cançons prou sòlides i perdurables per aguantar el pols amb el catàleg clàssic quan toqués presentar-les en directe, ja no diguem per mantenir-se al set list en posteriors convocatòries.

El temps dirà si les de "Power Up" superen aquesta darrera prova, però per ara el que tenim sobre la taula és un grapat de talls tan rodons i afinats com "Shot in the Dark", "Realize", "Rejection", "Through the Mists of Time", "Demon Fire" o "Witch's Spell". Títols que òbviament no s'inventen la roda –ningú s'espera que ho facin a aquestes alçades-, però tenen prou força i prou entitat per recordar-nos que, fórmules al marge, si AC/DC es pot contemplar com una de les bandes més grans de la història del rock és justament per la seva capacitat de compondre cançons memorables. I en aquest sentit, gairebé totes les peces que conformen "Power Up" es perfilen com apostes segures a l'hora de portar-les a l'escenari.

Un altre tema seran els propis directes i les seves circumstàncies, és clar. El circ de les banyes, la pólvora i els grans inflables tornarà a sortir a la carretera tan bon punt ho permeti el coronavirus. I de ben segur facturarà xifres d'impacte. I de ben segur el repertori recent hi podrà arribar a jugar un paper que vagi més enllà de l'anècdota protocol·lària entre himne i himne. Però serà justament aleshores quan caldrà preguntar-se si té sentit seguir anomenant AC/DC a una banda sense Malcolm Young –encara coautor del nou material juntament amb el seu germà-. Per molt que a l'escenari segueixi havent-hi quatre cinquenes parts de la formació que va enregistrar "Back in Black".