"Asteroid City" (2023)

Evocadora postal de l'última pel·lícula de Wes Anderson.

Al cinema se li ha d'exigir que expliqui bones històries –com també se li ha d'exigir a la literatura i a la música, com a mínim a la que es fa dir d'arrel popular, tot i que darrerament semblem haver-ho oblidat-. Però de vegades ens obsessionem fins a tal punt amb aquest requeriment, que tendim a passar per alt altres aspectes del setè art com pot ser, per exemple, el seu component estètic. Hi pensava tot visionant l'última pel·lícula de Wes Anderson, "Asteroid City" (2023).

Comèdia d'autor amb el segell inconfusible del cineasta texà, que ret homenatge a les grans produccions de la dècada dels 50 amb especial fixació per gèneres com el western o la ciència-ficció. Encapçalen el repartiment Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Margot Robbie, Tilda Swinton i Adrien Brody. I es centra en els esdeveniments que tenen lloc, en algun moment de 1955, en un poble fictici del desert nord-americà que acull un concurs escolar d'astronomia.

Seré clar, la història que explica Anderson en aquesta cinta no m'ha acabat d'atrapar –és el primer cop que em passa amb una pel·lícula seva-, però en canvi sí que m'ha captivat l'estètica del film. La forma com el director recrea tota l'essència de temps passats sense deixar de ser fidel al seu estil. I com aconsegueix que l'espectador pugui arribar-se a orientar en aquest indret imaginari que és Asteroid City.

M'han encantat els paisatges desèrtics, els cotxes d'època, el viaducte inacabat, la benzinera, el motel i el restaurant de carretera. També aquell tren colorista que circula pel desert gairebé al principi del metratge, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I una banda sonora molt ben triada a ritme de country –aquí hi tenim gegants com Bill Monroe, Bob Wills o Tex Ritter, també delícies com Johnny Duncan and the Blue Grass Boys amb la seva lectura de l'estàndard "Last Train to San Fernando"-. Oportú exercici d'arqueologia melòmana.

50 anys de l'assassinat d'Stringbean

David "Stringbean" Akeman (1915-1973).

Es commemoren avui cinc dècades de l'assassinat d'una de les figures més entranyables de la història del bluegrass i la música country. Aquell virtuós del banjo que va ser David "Stringbean" Akeman, tot un membre del Grand Ole Opry –i veterà de la banda de Bill Monroe- que va saber conjugar la fidelitat a la tradició, amb una posada en escena desenfadada i en ocasions còmica.

Nascut el 1915 en una àrea rural de Kentucky, Akeman va començar la seva carrera musical en plena Gran Depressió. Per això, quan les coses li van començar a anar bé i va esdevenir una estrella de l'Opry, va optar per prescindir de luxes innecessaris i mai va arribar a fiar-se d'allò que ara anomenaríem el sector financer. El 1945 es va casar amb Estell Stanfill, amb qui se'n va anar a viure en una modesta cabana a prop de Ridgetop, Tennessee.

La nit del 10 de novembre de 1973, el músic va actuar a l'Opry, a Nashville. De tornada a casa amb la seva dona, va sorprendre dos lladres que hi havien entrat a robar. El van matar d'un tret, i acte seguit van assassinar també la seva esposa. Els cossos sense vida del matrimoni els va trobar l'endemà al matí el també músic de country Grandpa Jones, veí de les víctimes.

En aquella època hi havia rumors que Akeman, desconfiant dels bancs, guardava a casa tots els seus estalvis –que no eren molts, malgrat la seva fama-. Sigui com sigui, els lladres van marxar-ne amb tan sols 250 dòlars en efectiu –els que portaven a sobre Stringbean i Stanfill al moment dels fets-, una serra elèctrica i un grapat d'armes. A tots dos se'ls va enxampar i se'ls va condemnar per assassinat. El 2009, Sam Bush va recordar aquell episodi a la cançó "The Ballad of Stringbean and Estell".

Buck Trent (1938-2023)

BUCK TRENT
(1938-2023)

Veterà de la música country, tant pel seu compte com al costat d'alguns dels noms més essencials d'aquest gènere. Llegenda del bluegrass, estil on va destacar per la seva tècnica extraordinària al banjo –també tocava instruments com la guitarra, la mandolina o el dobro-. Buck Trent va alternar la seva carrera en solitari amb militàncies, durant les dècades dels 60 i els 70, a les bandes d'acompanyament de Bill Monroe i Porter Wagoner. També va ser un habitual, durant els 70, del programa televisiu de Roy Clark, amb qui va sortir de gira en més d'una ocasió –el 1976 van esdevenir els primers músics de country en girar per l'antiga Unió Soviètica-. Més tard va tornar a tocar regularment a la televisió amb Marty Stuart. I va participar com a músic de sessió a la gravació d'àlbums clàssics com "Jolene" (1974), de Dolly Parton. Ha mort a l'edat de 85 anys.

In the Pines

Platja d'Aro, setembre de 2023.

Les obscures profunditats d'una pineda a tocar de la llera del riu Ridaura, a l'extrem sud de Platja d'Aro. L'espessor d'un entorn on el sol no acostuma a brillar i on un es podria passar la nit sencera tremolant. Com a "In the Pines", la murder ballad tradicional que han gravat Bill Monroe, Leadbelly, Mark Lanegan, Nirvana, Dolly Parton i Loretta Lynn, entre d'altres –alguns, amb el títol de "Where Did You Sleep Last Night?"-, i que Robert Plant va citar dies enrere durant el seu concert a Barcelona. El blues més ancestral ressonant en la penombra d'una arbreda.

Jesse McReynolds (1929-2023)

JESSE McREYNOLDS
(1929-2023)

Pioner i figura destacada del bluegrass, també un dels grans mestres i innovadors de la mandolina dins de la música tradicional nord-americana, Jesse McReynolds va fer història com a meitat de Jim & Jesse, el duet que va formar amb el seu germà, el guitarrista Jim McReynolds. Van esdevenir un dels combos més populars del seu estil durant les dècades dels 50 i els 60, interrompent breument la seva activitat durant els dos anys –de 1952 a 1954- que ell va estar destinat a Corea –allà va conèixer a Charlie Louvin (The Louvin Brothers), amb qui va formar els Dusty Roads Boys, una banda que es dedicava a actuar per a les tropes nord-americanes-. Va tocar la mandolina als interludis country de "Runnin' Blue", una de les peces de l'àlbum "The Soft Parade" (1969), dels Doors. També va arribar a tocar amb Bill Monroe –va participar a les sessions de "Master of Bluegrass" (1981)-. Ha mort a l'edat de 93 anys.

Herschel Sizemore (1935-2022)

HERSCHEL SIZEMORE
(1935-2022)

Aquelles experiències que arriben a canviar-li a un la vida. Amb tan sols vuit anys, Herschel Sizemore va assistir a un concert de Bill Monroe al Grand Ole Opry. El pioner de la música bluegrass al temple de la música country, ni més ni menys. Li van portar els seus pares, i en va sortir tan impressionat que ell mateix es va posar a tocar la mandolina en clau bluegrass, un instrument i un registre dels quals acabaria esdevenint un destacat referent en dècades posteriors. Des que va començar la seva carrera professional durant la segona meitat dels 50, va arribar a tocar amb més d'una desena de bandes –a destacar els Dixie Gentlemen i els Dixie Pals de Del McCoury-, va encapçalar el seu propi projecte solista i va destacar com a compositor amb peces com "Rebecca", batejada en honor de la seva mare. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

Hal Bynum (1934-2022)

HAL BYNUM

(1934-2022)

Un d'aquells compositors de qui la gran majoria hem escoltat bona part de l'obra sense de vegades conèixer-ne el nom. Hal Bynum és l'autor d'algunes de les cançons més reconegudes dels repertoris de gegants com Kenny Rogers ("Lucille", coescrita amb Roger Bowling) o Patty Loveless ("Chains"). També va compondre "Papa Was a Good Man", gravada per Johnny Cash, "There Ain't No Good Chain Gang", enregistrada pel mateix Cash amb Waylon Jennings, o "The Old, Old House", una peça que van interpretar George Jones, Bill Monroe i Grateful Dead, entre d'altres. Ens ha deixat a l'edat de 87 anys.

Roland White (1938-2022)

ROLAND WHITE
(1938-2022)

Ens ha deixat el llegendari mandolinista Roland White, tota una institució de la música bluegrass. Membre fundador dels Kentucky Colonels –juntament amb els seus germans Eric i Clarence, aquest últim esdevindria membre dels Byrds posteriorment-, una de les bandes que van liderar el revival del gènere durant la dècada dels 60, amb dos àlbums essencials com són "The New Sound of Bluegrass America" (1963) i "Appalachian Swing!" (1964). Després de desfer-se el grup el 1967, va liderar projectes diversos i va tocar amb bandes tan reconegudes com els totèmics Blue Grass Boys del pioner Bill Monroe. Ha mort a l'edat de 83 anys.

Byron Berline (1944-2021)

BYRON BERLINE

(1944-2021)

Violinista de llarg recorregut i contrastada solvència en l'àmbit de la música d'arrel nord-americana, Byron Berline podia presumir d'haver tocat al costat dels més grans. Membre ocasional dels Flying Burrito Brothers –de 1971 a 1973- i dels primers Manassas d'Stephen Stills, va signar un disc a mitges amb The Dillards –"Pickin' and Fiddlin'" (1965) i va treballar amb gegants com Bill Monroe, Bob Dylan, Willie Nelson, Gram Parsons, The Band o els Byrds. Alguns reconeixeran el seu violí a "Country Honk", la versió de "Honky Tonk Women" amb accent hillbilly que els Rolling Stones es van marcar a l'imprescindible "Let It Bleed" (1969). Tot això, és clar, sense passar per alt una extensa obra signada amb el seu nom. Ens ha deixat a l'edat de 77 anys.