"Asteroid City" (2023)

Evocadora postal de l'última pel·lícula de Wes Anderson.

Al cinema se li ha d'exigir que expliqui bones històries –com també se li ha d'exigir a la literatura i a la música, com a mínim a la que es fa dir d'arrel popular, tot i que darrerament semblem haver-ho oblidat-. Però de vegades ens obsessionem fins a tal punt amb aquest requeriment, que tendim a passar per alt altres aspectes del setè art com pot ser, per exemple, el seu component estètic. Hi pensava tot visionant l'última pel·lícula de Wes Anderson, "Asteroid City" (2023).

Comèdia d'autor amb el segell inconfusible del cineasta texà, que ret homenatge a les grans produccions de la dècada dels 50 amb especial fixació per gèneres com el western o la ciència-ficció. Encapçalen el repartiment Scarlett Johansson, Tom Hanks, Jason Schwartzman, Margot Robbie, Tilda Swinton i Adrien Brody. I es centra en els esdeveniments que tenen lloc, en algun moment de 1955, en un poble fictici del desert nord-americà que acull un concurs escolar d'astronomia.

Seré clar, la història que explica Anderson en aquesta cinta no m'ha acabat d'atrapar –és el primer cop que em passa amb una pel·lícula seva-, però en canvi sí que m'ha captivat l'estètica del film. La forma com el director recrea tota l'essència de temps passats sense deixar de ser fidel al seu estil. I com aconsegueix que l'espectador pugui arribar-se a orientar en aquest indret imaginari que és Asteroid City.

M'han encantat els paisatges desèrtics, els cotxes d'època, el viaducte inacabat, la benzinera, el motel i el restaurant de carretera. També aquell tren colorista que circula pel desert gairebé al principi del metratge, com si es tractés d'una declaració d'intencions. I una banda sonora molt ben triada a ritme de country –aquí hi tenim gegants com Bill Monroe, Bob Wills o Tex Ritter, també delícies com Johnny Duncan and the Blue Grass Boys amb la seva lectura de l'estàndard "Last Train to San Fernando"-. Oportú exercici d'arqueologia melòmana.