Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Negativos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Negativos. Mostrar tots els missatges
diumenge, 23 de febrer del 2020
A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo
El 4 de desembre de 2014, la barcelonina sala Apolo es va vestir de gala per dedicar un últim adéu a un dels actors més capitals de la seva escena pop durant les passades quatre dècades. Alfredo Calonge (1961-2014), component de formacions com els històrics Negativos, els mai prou reivindicats Bondage o els sempre infal·libles Canary Sect, homenatjat per la seva gent i recordat a través de la música que ell mateix havia immortalitzat.
Els propis Negativos, interpretant de cap a peus aquella obra capital que va ser i segueix essent “Piknik Caleidoscópico” (1986), recolzats per amics, coneguts i fins i tot deixebles com Brighton 64, Sex Museum, The Pinker Tones, Miqui Puig, The Excitements o Jorge Explosión –la introducció havia anat a càrrec de l'etern Flowers-. Un esdeveniment irrepetible i una vetllada tan màgica com entranyable, que ara veu per fi la llum amb forma de doble vinil per cortesia de Geyser Productions.
El volum es titula "A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo" (2019), i complementa la gravació sencera del concert amb fotografies de Xavier Mercadé i emotives notes a càrrec del periodista i veterà militant de l'escena mod Àlex Oró. Presentació de luxe i edició limitada a 700 còpies. Demanin la seva –i escoltin el disc- a Bandcamp. I llegeixin aquí el relat d'aquella nit que un servidor va publicar al seu moment a DWTC.
Labels:
Àlex Oró,
Alfredo Calonge,
Bondage,
Brighton 64,
Jorge Explosión,
Miqui Puig,
Negativos,
Sala Apolo,
Sex Museum,
The Canary Sect,
The Excitements,
The Pinker Tones,
Xavier Mercadé
divendres, 5 de desembre del 2014
Per sempre Alfredo
![]() |
| Alfredo Calonge (1961-2014). |
HOMENATGE A ALFREDO CALONGE
Sala Apolo, Barcelona
4 de desembre de 2014
Va ser allà mateix on el vaig veure per últim cop. A la porta de l’Apolo. Jo anava a un concert, i ell repartia flyers d’un altre. Poc em podia imaginar que en qüestió de mesos ell ja no hi seria. Vam parlar de música, com sempre, i concretament de l’artista a qui jo anava a escoltar. Em va confessar que desconeixia la seva obra en conjunt, però que n’havia escoltat alguna peça i que li agradava. Alfredo Calonge estimava la música. I la música, és clar, l’estimava a ell. He dit que l’estimava? No, m’he equivocat. El verb havia d’haver estat en present. La música encara estima l’Alfredo. Un amor, els ho ben asseguro, que va per llarg. Com a mostra, la festa d’homenatge que ahir a la nit va recordar la seva figura -i la seva persona, no ens n’oblidem- a les dues sales d’Apolo. Una desfilada de rostres procedents de tots els racons de l’escena independent tant de Barcelona com de la resta de l’Estat i fins i tot de més enllà.
De Brighton 64 a The Pinker Tones, de Miqui Puig a Jorge Explosión -que havia vingut expressament des de Texas-, de Sex Museum a The Excitements i de Los Selenitas a The Canary Sect, entre molts d’altres. Bandes i solistes de procedència i filosofia diversa, però amb l’Alfredo com a nexe d’unió. Músics que durant gairebé una hora i mitja van passar per l’escenari de la sala gran d’Apolo per acompanyar a Negativos -la banda de tota la vida de l’homenatjat- en la intepretació íntegra d’aquell “Piknik Caleidoscópico” (1986) que marcaria un punt i a part en la història de la música d’inspiració sixties en aquest costat dels Pirineus. Un tractat de garatge, psicodèlia i pop multicolor que encara a dia d’avui no té rival possible en llengua castellana. Una col·lecció de cançons que mantenen intacta la seva essència i que ahir, prèvia presentació de l’omnipresent Flowers, van cobrar nova vida entre paraules de record i gratitud a càrrec d’amics, familiars i coneguts. Finalment, la comitiva sencera va omplir l’escenari al ritme d’“A tumba abierta”, l’últim single que l’Alfredo va signar amb Negativos.
La festa -perquè allò era una festa, la celebració de la vida i l’obra d’una persona que només pot generar records positius- va culminar a la sala 2 amb les actuacions de tres bandes clau del panorama mod autòcton. Canguros, Brighton 64 i The Canary Sect. I de propina Gemma Salvadó, cantautora pop que va trencar el gel amb un breu set i tot apropant el misteri de Nico a les tonalitats de Marianne Faithfull. Van seguir Canguros, amb part de la formació absent per compromisos de primer ordre però amb la força d’un combo mai prou valorat. També Brighton 64 van oferir tota una exhibició de força amb un potent set que va alternar composicions noves -com “Caminos por recorrer”, dedicada a la memòria del propi Alfredo- amb clàssics com “Fotos del ayer” -original de Negativos popularitzat al seu moment per la banda dels germans Gil-. Finalment, The Canary Sect -l’últim grup on havia militat Calonge- van desplegar tot el seu arsenal d’elèctric i revitalitzador rhythm & blues convidant a l’escenari diversos dels músics que han passat per la formació.
![]() |
| Negativos, amb convidats molt especials. |
![]() |
| Gemma Salvadó, entre Nico i Faithfull. |
![]() |
| Brighton 64, recordant un amic. |
Labels:
Alfredo Calonge,
Apolo,
Bondage,
Brighton 64,
Flowers,
Gemma Salvadó,
Jorge Explosión,
Los Canguros,
Los Selenitas,
Miqui Puig,
Negativos,
Sex Museum,
The Canary Sect,
The Excitements,
The Pinker Tones
dilluns, 1 de desembre del 2014
Recomanació: Homenatge a Alfredo Calonge
diumenge, 8 de juny del 2014
Ponte en marcha para mi
BRIGHTON 64
Barbara Ann, Barcelona
7 de juny de 2014
dimecres, 14 de maig del 2014
Alfredo Calonge (1961-2014)
ALFREDO CALONGE
(1961-2014)
D.E.P.
D'això deu fer uns sis o set anys. Jo passejava pel centre de Barcelona amb una amiga i ens vam trobar l'Alfredo. Em disposava a presentar-los, però va resultar que ja es coneixien. Un cop ens vam haver acomiadat d'ell jo vaig mencionar el seu grup de tota la vida, els imprescindibles Negativos. La meva amiga no els coneixia, però sí que coneixia l'Alfredo. Aquell home tan simpàtic -així el va definir- que portava flyers de concerts a un establiment on ella havia treballat. En efecte, qui no coneixia l'Alfredo com a músic, probablement ho feia com a portador de bones noves musicals o com a rostre sempre visible en qualsevol esdeveniment d'inspiració modernista on valgués la pena assistir. Jo l'havia vist per primera vegada a la sala Bikini, on va actuar amb els mai prou reivindicats Bondage, la primavera de 2002 i obrint per als Love d'Arthur Lee. Però no seria fins al cap d'uns anys quan el coneixeria en persona, de la mà del mateix conegut que m'havia fet arribar l'obra més destacada de Negativos, aquell monumental "Piknik Caleidoscópico" (1986) que a data d'avui encara no té rival si parlem de rock de garatge i psicodèlia cantats en llengua castellana. A partir d'aleshores coincidiríem amb més o menys freqüència, ja fos en actuacions seves, de tercers o fins i tot meves -fins i tot va tenir paraules de suport pel meu projecte musical, la qual cosa li agraeixo encara a dia d'avui-. I també pels carrers de Gràcia o de Ciutat Vella o en celebracions modernistes. No puc dir que el conegués més enllà d'aquestes trobades, però el record que em deixa és el d'una gran persona. D'algú que sempre tenia uns minuts per parar-se a parlar de música, i que sempre et rebia amb un somriure. La música queda, i tant, però el buit que deixa l'Alfredo és enorme.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)






