Seguir endavant, el millor homenatge

Charlie Watts (1941-2021).

Estem vivint uns dies extremadament durs en termes melòmans. Ja fa anys que ens hem acostumat a fer de les necrològiques una part tan essencial com inevitable –fins i tot quotidiana- de la crònica pop, però el balanç de baixes d'aquesta setmana de la qual amb prou feina hem assolit la meitat és especialment demolidor. En tan sols 24 hores de diferència hem perdut a dos referents d'inigualable pes dins dels seus respectius àmbits com eren Charlie Watts i Xavier Mercadé -aquest últim, a més, ens toca de prop-, tot plegat quan tot just veníem d'acomiadar a figures igualment essencials com Don Everly, Tom T. Hall o Bill Emerson. I mentre encara ressonen les defuncions de Dusty Hill o Chuck E. Weiss, per citar tan sols un parell de les baixes que hem hagut de lamentar darrerament.

No ho negaré. És difícil escriure a diari un blog com aquest enmig d'un escenari que directament convida a no aixecar-se del llit. La necessitat d'acomiadar com cal als herois que ja no hi són apreta i pot arribar a treure el millor d'un mateix sobre el paper, però no és fàcil d'assimilar aquest degoteig constant. Em va costar molt ordenar pensaments i sentiments arran de la mort del Xavi Mercadé, algú de qui no em podia considerar amic però amb qui havia teixit una relació de coneixença després de tants anys d'haver coincidit amb ell a tants i tants concerts. També va ser un cop dur fer-me a la idea que ens havia deixat Charlie Watts quan encara no havia assimilat la pèrdua del Xavi. Són dies durs, però malgrat tot seguim aquí, dempeus. La música ens fa seguir endavant. I justament el fet de seguir endavant és el millor homenatge que els podem fer a tots ells.

Xavier Mercadé (1967-2021)

Foto Juan Miguel Morales.

XAVIER MERCADÉ
(1967-2021)

Quan ahir al vespre em vaig assabentar de la mort de Xavier Mercadé, al principi no vaig saber com reaccionar. Em vaig bloquejar. No m'ho podia creure. No m'ho volia creure. Han passat les hores, i ja de ple al matí de l'endemà encara no he estat capaç d'assimilar que el Xavi ja no sigui entre nosaltres. Parlem d'un dels més grans referents del fotoperiodisme musical en aquest país nostre, d'un professional fora de sèrie, d'un fotògraf que durant tres dècades i mitja ha documentat bona part de la música que hem pogut escoltar en directe per aquestes latituds, tant d'aquí com de fora. Però sobretot parlem d'una d'aquelles persones a qui sempre era un plaer saludar des de la primera fila d'un concert, ja fos al soterrani de la sala Sidecar o a l'altre costat de la tanca del fossat en esdeveniments de grans dimensions.

De Xavier Mercadé s'havia dit que era l'home que sempre hi era. No es tracta de cap exageració. Són incomptables els concerts que va cobrir i els artistes que van arribar a passar per davant del seu objectiu. Hi havia nits, moltes, en què feia dos o tres concerts seguits, de vegades més si la situació ho requeria. Tant era si es tractava de noms consolidats, referents històrics o bandes emergents. Tant era si sonava rock'n'roll, thrash metal, punk rock, mestissatge, músiques urbanes o rock dur. Ell hi era, ho escoltava, ho veia i ho fotografiava. I les seves fotografies sonaven, captaven instants i explicaven moments. L'últim cop que vaig coincidir amb ell va ser l'any passat en un concert de les Festes de la Mercè. Ens vam saludar com sempre. Vam xerrar i ens vam acomiadar somrient. El trobaré molt a faltar, però el recordaré amb aquell somriure. Gràcies, Xavi, per tot.

La perspectiva de Xavier Mercadé

Estic dedicant part d'aquests dies de confinament a contemplar, revisar i, en definitiva, gaudir les 300 fotografies de concerts realitzades pel fotoperiodista Xavier Mercadé al llarg de tres dècades i mitja de trajectòria a peu d'escenari, que la revista Enderrock recopila aquest mes de març en un volum especial amb motiu de les seves 300 edicions. Imatges que d'alguna manera repassen part de la història melòmana d'aquest país nostre, i la perspectiva de qui és capaç de veure la música a més d'escoltar-la. Alguns d'aquests 300 concerts els he pogut presenciar jo mateix i ha estat agradable recordar-los des de la intimitat domèstica, a la resta (la majoria) ja m'agradaria haver-hi estat present.

De totes les instantànies, n'hi ha una que m'ha cridat especialment l'atenció i a la qual estic tornant de forma recurrent. És la del concert que Th' Booty Hunters van oferir el passat dia de Nadal a la sala RockSound –la que apareix a la part superior esquerra de la captura que acompanya aquestes línies-. Una banda de casa, en estat de gràcia, actuant en un local que pràcticament pot considerar com la seva segona (o primera) llar i davant la seva parròquia més incondicional. I una escena que vindria a il·lustrar, més que allò que passa quan es suprimeixen les barreres entre artistes i públic, tot allò que té lloc més enllà de l'escenari i que de vegades pot arribar a definir una vetllada tant o més que la pròpia actuació.

A la fotografia s'hi pot veure el vocalista del grup, Xavi Ollé, enfilat a la barra del bar i donant-ho literalment tot. Just al seu davant, una parella es fa un petó de forma apassionada, construint el seu propi espai i generant el seu propi moment a partir de tot allò que els envolta i de l'experiència d'estar assistint a aquell concert. És precisament la posada en comú de totes les experiències individuals –la d'ella, la d'ell, la de l'espectador que es pren una copa a l'altre extrem de la barra- allò que acaba definint i fins i tot donant sentit a una actuació en directe. Tinguem-ho sempre present, sobretot quan les circumstàncies ens priven d'aquesta mena d'estímuls i provem de convèncer-nos a nosaltres mateixos –quin remei- que l'experiència del directe es pot arribar a viure a través d'una pantalla.

A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo

El 4 de desembre de 2014, la barcelonina sala Apolo es va vestir de gala per dedicar un últim adéu a un dels actors més capitals de la seva escena pop durant les passades quatre dècades. Alfredo Calonge (1961-2014), component de formacions com els històrics Negativos, els mai prou reivindicats Bondage o els sempre infal·libles Canary Sect, homenatjat per la seva gent i recordat a través de la música que ell mateix havia immortalitzat.

Els propis Negativos, interpretant de cap a peus aquella obra capital que va ser i segueix essent “Piknik Caleidoscópico” (1986), recolzats per amics, coneguts i fins i tot deixebles com Brighton 64, Sex Museum, The Pinker Tones, Miqui Puig, The Excitements o Jorge Explosión –la introducció havia anat a càrrec de l'etern Flowers-. Un esdeveniment irrepetible i una vetllada tan màgica com entranyable, que ara veu per fi la llum amb forma de doble vinil per cortesia de Geyser Productions.

El volum es titula "A Tumba Abierta: Alfredo Calonge, Sala Apolo" (2019), i complementa la gravació sencera del concert amb fotografies de Xavier Mercadé i emotives notes a càrrec del periodista i veterà militant de l'escena mod Àlex Oró. Presentació de luxe i edició limitada a 700 còpies. Demanin la seva –i escoltin el disc- a Bandcamp. I llegeixin aquí el relat d'aquella nit que un servidor va publicar al seu moment a DWTC.