Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

75 anys amb Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Es commemoren avui 75 anys del naixement de Gram Parsons. Potser no l'inventor del country rock, tal i com solen coincidir bona part dels relats més o menys contrastats de la crònica pop. En tot cas l'ànima d'un gènere que va abraçar tot el pes de la tradició per seguir mirant endavant, la gènesi i evolució del qual s'expliquen a partir de l'obra enregistrada pel de Florida. Del debut ja en temps de descompte de The International Submarine Band –el pioner "Safe at Home" (1968)- al pòstum "Grievous Angel" (1974), passant pel totèmic "Sweetheart of the Rodeo" (1968) amb uns Byrds que cavalcaven cap a nous horitzons, els dos definitius treballs al capdavant dels primers Flying Burrito Brothers –"The Gilded Palace of Sin" (1969) i "Burrito Deluxe" (1970)- o aquell extraordinari llançament en solitari que va ser "GP" (1973).

Parsons va morir amb 26 anys el 19 de setembre de 1973 a l'habitació número 8 del motel Joshua Tree Inn, al cor d'aquell desert californià on solia anar a avistar objectes voladors en companyia de Keith Richards. El mateix indret on el seu road manager, Phil Kaufman, va escampar les seves cendres després d'haver-ne literalment robat el cadàver, per desig exprés del propi músic i donant peu a un dels capítols més sonats del seu temps a la crònica pop –S'imaginen vostès una escena com aquesta a data d'avui? Definitivament eren altres temps, no necessàriament millors però sí més genuïns i emocionants-. A pocs quilòmetres, la localitat de Yucca Valley el recordarà aquesta nit amb una nova i molt especial edició del Gram Fest on actuaran entre d'altres Carla Olson, Tom Freund i Victoria Williams.