Sea Lion

Sea Lion actuant al Minifestival 2016, el passat 7 de maig
a l'Espai Jove Les Basses.

Objectivament parlant em costaria molt de triar un sol concert dels que es van viure al segon acte del Minifestival 2016. El nivell no va baixar en cap moment del notable, i això és dir molt tenint en compte que eren sis en total els integrants del cartell. Ara bé, en una escala més subjectiva m'agradaria destacar l'actuació de Sea Lion. La sueca, de nom real Linn Osterberg i amb un pseudònim que apunta a Cat Power en la mateix mesura que el seu discurs musical, va refermar totes les promeses realitzades el passat exercici en aquell tros de debut que va ser "Desolate Stars". Fins i tot va anar més enllà, m'atreviria a dir. Amb una Stratocaster a les mans i aquella veu de seda que des d'ara ja es pot proclamar inconfusible, Osterberg va conjugar misteri i melodia amb la mateixa facilitat amb què va atorgar profunditat de camp a un repertori de textures cristal·lines. Que quan tothom la situava en les mateixes esferes boiroses que Alela Diane o Joanna Newsom ella es despengés amb el "Take Care" de Big Star, és un símptoma inequívoc de la seva amplitud de mires. Que un dels temes nous que va presentar s'edifiqués a partir d'una progressió d'acords germana del "Dead Flowers" dels Stones, tres quarts del mateix. Sea Lion navega a mig camí de dos móns, el del folk i el del pop, que per molt a prop que s'hagin situat des que Dylan vagi decidir tallar d'arrel amb normes i convencions, encara mantenen certes distàncies en determinats aspectes formals. Com a guitarrista, els recursos d'Osterberg haurien de convèncer més d'un acadèmic del folk. Però això no li impedeix, quan li dóna la gana, rascar tres acords austers com qui no hi té res a perdre (o com qui encapçala una banda de rock'n'roll). Potser per això em va agradar tant el seu concert. Perquè moltes de les coses que va fer Sea Lion en aquell escenari em recordaven d'alguna manera allò que jo volia assolir quan vaig començar a fer música.

Mestres, alumnes i delícies melòmanes

The Catenary Wires.

MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT 2016 (segon acte)

Espai Jove Les Basses, Barcelona

7 de maig de 2016
Fotos: Carles Acme

Si no va ser una de les grans postals de la nit, poc li va faltar. Des de primera fila però sense cridar l'atenció, Amelia Fletcher i Rob Pursey es miraven l'actuació de Rombo amb cara d'aprovació i d'estar-s'ho passant d'allò més bé. El matrimoni britànic, tota una institució de la música independent amb tres dècades de trajectòria a l'esquena, tornava al Minifestival per a presentar el seu nou projecte conjunt, The Catenary Wires. El jove quartet barceloní, d'altra banda, es despenjava amb un pop fresc i refrescant en plena sintonia amb el que Fletcher i Pursey gairebé van arribar a patentar durant els dies de Talulah Gosh o Heavenly. La seva coincidència a les Basses i el feedback positiu entre uns i altres il·lustra la coherència que sempre ha definit la programació del Minifestival i, sobretot, la transversalitat d'un esdeveniment que aplega noms històrics i veus emergents sense jerarquitzar-los: tots els artistes participants a la segona jornada del Mini 2016 van actuar durant 35 minuts i en les mateixes condicions.

Però comencem pel principi. Els vallesans OBRIGADA van ser els encarregats de trencar el gel i ho van fer amb un set d'allò més colpidor. Volum al màxim i un repertori ric en registres i matisos: punk d'escola The Clash ("Mireneah"), post-rock visceral ("Overture"), emocore entès a la manera d'uns Texas Is The Reason ("Spirit") i post-punk aerodinàmic (Waves to Victory"). L'ep "Rectory / To Disagree /" (2015) va esdevenir l'espina dorsal d'un passi que la banda va aprofitar per a presentar dues noves composicions de les que mantenen la línia. Els van succeir ROMBO, solventant la indisposició a última hora d'Anna Bosch amb la incorporació puntual de Pol Serrahima (Vàlius) a la bateria. Descarades, desenfadades i amb un afinadíssim sentit melòdic, les barcelonines van presentar un disc de debut homònim (2015) farcit de cançons immediates ("Experts" o "Animal") i d'una lírica tan juvenil com enginyosa ("Kickboxing"). Menció a part es mereixen les dues versions amb què van amanir el set: "True Love will Find You in the End" (Daniel Johnston), traduïda al català i transportada al seu terreny, i un "Va com va" (Ovidi Montllor) que van interpretar com si fos de PJ Harvey. De seguida s'ha dit.

La presència de SEA LION al cartell era sens dubte un dels grans reclams de l'epíleg del Minifestival 2016. "Desolate Stars" (2015), debut en llarg de l'alter ego de Linn Osterberg, va esdevenir una de les sorpreses més agradables del passat exercici pel que fa a folk d'extrema fragilitat. Per això podia sorprendre el fet que la sueca debutés als nostres escenaris armada amb una guitarra elèctrica. Va ser la primera declaració d'intencions de qui contempla el rock'n'roll o el propi folk com a eines expressives i no pas com a etiquetes. La segona declaració arribaria durant la recta final del concert, quan Osterberg va citar els cançoners de Big Star i George Harrison. Els granadins ALONDRA GALOPA sí que havien actuat abans a Barcelona, però mai ho havien fet amb la formació sencera. Guitarres en flames i robusta base rítmica com a pilars d'un repertori tan èpic com expansiu, a mig camí de la psicodèlia, l'hipnotisme kraut i el post-punk més sideral. El crescendo d'electricitat amb què van segellar la recta final va esdevenir un dels grans moments de la nit.

Després de trenta anys dedicats al pop més immediat, Amelia Fletcher i Rob Pursey han disminuït les revolucions per minut i han mostrat la seva vessant més íntima i introspectiva a "Red Red Skies" (2015), el primer disc que signen com THE CATENARY WIRES. Un àlbum i un projecte que van presentar al Minifestival amb l'únic suport d'una guitarra acústica, les melodies marca de la casa i els seus inconfusibles jocs vocals. Van interpretar el disc sencer, agafant empenta en perles com "Intravenous" o "Throw Another Love Song on the Fire", i van amenitzar el set amb cites a Tender Trap i fins i tot una improvisada lectura a cappella de "Beatnik Boy" (Talulah Gosh). El contrapunt a la serenor tardorenca dels britànics arribaria de la mà de Jessica & The Fletchers i el seu pop vitamínic. Els barcelonins van desplegar tota una bateria de trencapistes d'herència C-86 que, novament, devien despertar les simpaties de Fletcher i Pursey. Una festa amb totes les lletres per a acomiadar el Minifestival 2016 per la porta gran.

Obrigada.

Rombo.

Sea Lion.

Alondra Galopa.

Jessica & The Fletchers.

Recomanació: Segon acte del Minifestival 2016

De dos veterans de l'indie britànic com són The Catenary Wires (Amelia Fletcher i Rob Pursey) a la fragilitat folk de Sea Lion, de les atmosferes post-punk d'Alondra Galopa al shoegaze vitamínic de Jessica & The Fletchers, i del rock visceral d'Obrigada a la frescor pop de Rombo. El MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT posarà punt i final a la seva XXI edició amb un segon acte d'alçada que tindrà lloc el proper 7 de maig (19h.) a l'Espai Jove Les Basses. Entrada lliure i sis hores de música. Què més volen?


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

MINIFESTIVAL 2016, segon acte: 7 de maig a Les Basses

Sea Lion.

Quan encara mantenim viu el record de la seva jornada central, el MINIFESTIVAL DE MÚSICA INDEPENDENT anuncia un concert de cloenda que es pot considerar com un segon acte en tota regla de la seva XXI edició. The Catenary Wires, Sea Lion i Alondra Galopa seran alguns dels presents el 7 de maig a l'Espai Jove Les Basses. Entrada lliure i una marató melòmana que promet ser irrepetible.

Durant més de dues dècades ha estat un referent del calendari melòman d'hivern. Enguany, i després d'haver-se mantingut fidel a la seva cita hivernal, el Minifestival de Música Independent corona amb una data extra la programació de la seva XXI edició. Si la seva jornada central va aplegar a La Capsa delícies de la música independent com The Popguns, Emma Pollock o Star Horse, el proper mes de maig el Mini torna al que havia estat el seu centre neuràlgic durant els darrers anys, l'Espai Jove Les Basses, amb un cartell que una vegada més combinarà noms de fora amb veus de casa i figures històriques amb propostes emergents. La cita, amb entrada lliure, tindrà lloc el 7 de maig. I si bé l'organització l'ha presentat com un concert de cloenda, la veritat és que ens trobem davant d'un segon acte en tota regla i amb tots els luxes melòmans marca de la casa.

D'entrada, perquè suposa el retorn a casa nostra de dos noms emblemàtics de l'indie britànic de mitjans dels 80. Amelia Fletcher i Rob Pursey, veterans de formacions com Talulah Gosh, Tender Trap o Heavenly que ens visitaran amb la seva encarnació més recent, THE CATENARY WIRES. Esperin una bona dosi de ritmes frescos, melodies inesborrables i preciosisme portat a l'extrem. Encara al capítol internacional, el Minifestival 2016 promet ser recordat pel debut als nostres escenaris de SEA LION. Pseudònim de la sueca Linn Osterberg, ens trobem davant d'una veu dolça i delicada com poques, i d'unes cançons que beuen de la vessant més íntima i a la vegada avançada del folk. Les comparacions amb Cat Power, Joanna Newsom o Mazzy Star no són en absolut gratuïtes.

Pel que fa al capítol estatal, l'encapçalen el pop fosc i les textures post-punk dels granadins ALONDRA GALOPA, una formació que durant els darrers cinc anys s'ha obert camí fins a esdevenir un referent ja indiscutible de la música independent en aquesta banda dels Pirineus. De trajectòria més breu però igual d'intensa -incloses actuacions en festivals d'ambdós costats de l'Atlàntic-, els barcelonins JESSICA & THE FLETCHERS representen la vessant més urgent, vital i sorollosa del shoegaze. Els vallesans OBRIGADA, vells coneguts i amics d'aquest blog, presentaran el seu segon ep, un "Rectory / To Disagree" (2015) on mantenen intactes les seves coordenades sonores a mig camí d'uns Clash i uns Hüsker Dü. I des de la Ciutat Comtal, ROMBO es destaparan com una de les propostes més fresques de l'indie en català amb un cançoner pop que destil·la immediatesa i joventut pels quatre costats.


Més informació:
Minifestival de Música Independent  /  Pàgina web

Stockholm Boat Sessions

Linn Osterberg aka Sea Lion.

Stockholm Boat Sessions és el blog d'un melòman suec que es dedica a filmar músics i bandes emergents actuant a l'interior d'un vaixell en marxa, a Estocolm -anteriorment havia fet el mateix als tramvies de Göteborg-. Jo hi vaig arribar dies enrere tot buscant a la xarxa vídeos de Sea Lion -alter ego de Linn Osterberg, una jove escandinava a qui la crítica d'arreu del món ja ha comparat amb Cat Power o Mazzy Star-, i hi vaig descobrir altres propostes més obscures però gairebé sempre fascinants. Ara bé, el que més em va cridar l'atenció va ser l'entorn on tenen lloc les actuacions.

D'acord, em poden dir vostès que una cosa semblant va tenir lloc recentment en el marc d'un festival celebrat a Banyoles, però no és el mateix. El que va passar a Banyoles va ser que un artista conegut va oferir una actuació de petit format a la coberta d'un vaixell en marxa i per a un públic que prèviament havia pagat entrada. Una iniciativa digna d'aplaudir, sens dubte, però en una línia diferent a la que ens ocupa. Al moment de programar una actuació, Stockholm Boat Sessions no busca un públic sinó un espai singular on situar els músics. I són les persones que en aquell moment es troben en aquest espai les que acaben conformant un improvisat públic.

Si tot plegat em va cridar l'atenció va ser perquè entre aquestes persones n'hi ha de totes les edats i condicions, i per norma general no s'estranyen quan la seva rutina es veu alterada per una colla de músics. I no tan sols això, la majoria fins i tot escolten i deixen escoltar, i alguns mostren fins i tot senyals d'estar passant-s'ho bé. A la qual cosa cal afegir que ni els músics ni el propi operador de càmera semblen preocupats per una possible intervenció de les autoritats amb les conseqüències que aquesta podria comportar. I que ningú -insisteixo, ningú- pregunta als vocalistes per què canten en anglès i no en suec.

Diuen que avui pot ser un dia històric. Que tenim l'oportunitat d'iniciar la construcció d'un nou país. I jo animo a tothom a no desaprofitar-la. I a la vegada penso en la mena de país que m'agradaria construir més enllà de banderes, models econòmics i relats ideològics. I m'imagino quelcom molt semblant al que acabo d'explicar. Un país on escenes com les d'Estocolm puguin també formar part del nostre dia a dia. Un país on la música -i la cultura en general- deixi de ser una simple font d'anècdotes per a esdevenir part integral de la realitat. Un país que es faci gran a partir de moltes i diverses petites històries. Un país que es construeixi cada matí i no tan sols un cop cada quatre anys. Potser demano molt, però la part positiva és que tot això ho podem començar a fer demà mateix sigui quin sigui el resultat de les eleccions, i que si ens en sortim hi acabarem guanyant tots. Algú més s'hi apunta?