Sea Lion

Sea Lion actuant al Minifestival 2016, el passat 7 de maig
a l'Espai Jove Les Basses.

Objectivament parlant em costaria molt de triar un sol concert dels que es van viure al segon acte del Minifestival 2016. El nivell no va baixar en cap moment del notable, i això és dir molt tenint en compte que eren sis en total els integrants del cartell. Ara bé, en una escala més subjectiva m'agradaria destacar l'actuació de Sea Lion. La sueca, de nom real Linn Osterberg i amb un pseudònim que apunta a Cat Power en la mateix mesura que el seu discurs musical, va refermar totes les promeses realitzades el passat exercici en aquell tros de debut que va ser "Desolate Stars". Fins i tot va anar més enllà, m'atreviria a dir. Amb una Stratocaster a les mans i aquella veu de seda que des d'ara ja es pot proclamar inconfusible, Osterberg va conjugar misteri i melodia amb la mateixa facilitat amb què va atorgar profunditat de camp a un repertori de textures cristal·lines. Que quan tothom la situava en les mateixes esferes boiroses que Alela Diane o Joanna Newsom ella es despengés amb el "Take Care" de Big Star, és un símptoma inequívoc de la seva amplitud de mires. Que un dels temes nous que va presentar s'edifiqués a partir d'una progressió d'acords germana del "Dead Flowers" dels Stones, tres quarts del mateix. Sea Lion navega a mig camí de dos móns, el del folk i el del pop, que per molt a prop que s'hagin situat des que Dylan vagi decidir tallar d'arrel amb normes i convencions, encara mantenen certes distàncies en determinats aspectes formals. Com a guitarrista, els recursos d'Osterberg haurien de convèncer més d'un acadèmic del folk. Però això no li impedeix, quan li dóna la gana, rascar tres acords austers com qui no hi té res a perdre (o com qui encapçala una banda de rock'n'roll). Potser per això em va agradar tant el seu concert. Perquè moltes de les coses que va fer Sea Lion en aquell escenari em recordaven d'alguna manera allò que jo volia assolir quan vaig començar a fer música.