Antifolk goes Celtic Punk

Bryan McPherson.

Si l'antifolk es troba musicalment a mig camí entre el punk i el folk, Bryan McPherson n'és un perfecte exponent. És originari de Boston, es va formar musicalment a la prolífica escena punk autòctona i porta editats una pila de discos que parteixen d'aquell background per a tenyir-lo de motius cèltics. Les seves cançons són ràpides, urgents i directes. Tres acords a tota pastilla, versos sense embuts i consciència de classe (treballadora, és clar). És originari de Boston, deia, però actualment té la seva base d'operacions a l'altra punta dels Estats Units, a Los Angeles. I pel camí es va establir temporalment a Nova York, on va formar part de l'escena antifolk que orbita al voltant d'epicentres com el Sidewalk Cafe.

Jo el vaig descobrir la primavera de 2007, precisament a través d'un portal digital dedicat a l'antifolk i amb el que era aleshores el seu darrer disc, "Fourteen Stories" (2006). Mesos després vaig tenir ocasió de veure'l en directe al propi escenari del Sidewalk, tot sol amb la seva guitarra i una veu que feia saltar espurnes tot proclamant veritats com temples. El moment definitiu d'aquell concert? "Don't Terrorize Me", tot un tros d'himne -inclòs a "Fourteen Stories"- a la tornada del qual vam cantar tots els presents com si ens hi anessin les nostres pròpies vides. I és que si a l'estudi era McPherson brillant, en un escenari encara ho resultava més.

Han passat els anys, McPherson s'ha traslladat a Califòrnia i les coses semblen anar-li prou bé. El seu darrer disc, "American Boy/American Girl" (2012) ha rebut elogis de la crítica especialitzada, i li ha obert unes quantes portes. Sense anar més lluny, aquest hivern està de gira per Europa com a teloner d'uns il·lustres veterans del Celtic Punk bostonià, ni més ni menys que Dropkick Murphys. El proper dimarts 17 -un mes abans del St. Patrick's Day- seran a la barcelonina sala Razzmatazz, amb un cartell on també figuren dues propostes tan potents com les dels canadencs Mahones i els irlandesos Blood or Whiskey. Es recomana assistir-hi amb molta set de cervesa.

Bryan McPherson (Bandcamp)

The Great Jazz Trio - "Standard Collection" (1986)

El vaig localitzar en un mercat de segona mà. En una paradeta modesta en termes melòmans, però on de tant en tant es poden fer troballes com aquesta. "Standard Collection" de The Great Jazz Trio, un disc compacte que ofereix exactament el que indica el seu títol: una col·lecció d'estàndards del jazz interpretats per la formació en qüestió. Una formació de la qual no sabia absolutament res i de la qual poca cosa he pogut esbrinar -al disc no hi figuren crèdits més enllà dels autors del repertori-. Navegant per internet, he trobat escasses referències que citen al veterà i ja desaparegut pianista Hank Jones com a líder d'un trio en permanent estat de canvi i que haurien completat en aquesta gravació el bateria Jimmy Cobb i el contrabaixista Eddie Gomez -en alguns temes hi figura també una secció de cordes integrada per músics japonesos-. L'àlbum el va editar Columbia el 1986, i suposa tot un desplegament de solvència, ofici i bones maneres. Exactament el que permet intuir el títol, i exactament el que esperava trobar-hi quan vaig decidir adquirir-lo motivat per una caràtula a la qual no em vaig poder resistir.

El Lower Manhattan vist des de l'aire i cobert de neu. La Nova York dels anys 80, amb les Torres Bessones presidint-ne encara l'skyline i, en primer terme, la part de l'East Village coneguda com a Alphabet City. El que ara és una de les àrees més exclusivament cares de Gotham, era aleshores punt de trobada d'artistes, punks, camells, ionquis, rodamons i altres criatures de la bohèmia urbana. La plaça que poden observar a l'esquerra de la fotografia és Tompkins Square Park, escenari de revoltes ciutadanes, manifestacions socials i esdeveniments culturals diversos. A la seva esquerra -a Avenue B, a la mateixa alçada del parc- s'hi troben els immobles habitats dècades enrere per Charlie Parker i Iggy Pop. L'altre extrem de Tompkins Square el delimita l'Avenue A (a la dreta del parc). Avançant en direcció sud (cap al pont de Brooklyn, visible a la part superior de la coberta) i creuant la primera illa de cases s'arriba al Sidewalk Cafe, que des de pocs anys més tard i encara a dia d'avui és l'epicentre mundial de l'escena antifolk.