Jimmy Cobb (1929-2020)

JIMMY COBB

(1929-2020)

Sol contemplar-se "Kind of Blue" (1959) no tan sols com l'obra magna de Miles Davis sinó com un dels discos més influents, innovadors i essencials de la història del jazz. Jimmy Cobb era fins a dia d'avui l'únic supervivent de la formació que el va enregistrar, i el toc subtil però segur de la seva bateria un dels ingredients clau d'un plàstic que va marcar un abans i un després.

Però si la seva participació en aquell àlbum sol ser el més destacat de la prolífica trajectòria de Cobb, seria injust obviar el seu paper en sessions com les que van donar lloc a àlbums com "Porgy and Bess" (1958) o "Sketches of Spain" (1960), també acompanyant al mateix Davis, així com la seva tasca al servei d'altres gegants com John Coltrane, Cannonball Adderley, Wes Montgomery, Sarah Vaughan o Dinah Washington.

Personalment, m'agrada tornar de tant en tant a "Standard Collection" (1986), fruit de la seva unió amb Hank Jones i Eddie Gomez sota el paraigües de The Great Jazz Trio. Un d'aquells títols que amb prou feina solen trobar-se referenciats a la xarxa, el vaig localitzar anys enrere en un mercat de segona mà i em va entrar pels ulls –aquelles vistes de Nova York nevada a la caràtula- abans d'alegrar-me la tarda un cop el vaig poder punxar.

The Great Jazz Trio - "Standard Collection" (1986)

El vaig localitzar en un mercat de segona mà. En una paradeta modesta en termes melòmans, però on de tant en tant es poden fer troballes com aquesta. "Standard Collection" de The Great Jazz Trio, un disc compacte que ofereix exactament el que indica el seu títol: una col·lecció d'estàndards del jazz interpretats per la formació en qüestió. Una formació de la qual no sabia absolutament res i de la qual poca cosa he pogut esbrinar -al disc no hi figuren crèdits més enllà dels autors del repertori-. Navegant per internet, he trobat escasses referències que citen al veterà i ja desaparegut pianista Hank Jones com a líder d'un trio en permanent estat de canvi i que haurien completat en aquesta gravació el bateria Jimmy Cobb i el contrabaixista Eddie Gomez -en alguns temes hi figura també una secció de cordes integrada per músics japonesos-. L'àlbum el va editar Columbia el 1986, i suposa tot un desplegament de solvència, ofici i bones maneres. Exactament el que permet intuir el títol, i exactament el que esperava trobar-hi quan vaig decidir adquirir-lo motivat per una caràtula a la qual no em vaig poder resistir.

El Lower Manhattan vist des de l'aire i cobert de neu. La Nova York dels anys 80, amb les Torres Bessones presidint-ne encara l'skyline i, en primer terme, la part de l'East Village coneguda com a Alphabet City. El que ara és una de les àrees més exclusivament cares de Gotham, era aleshores punt de trobada d'artistes, punks, camells, ionquis, rodamons i altres criatures de la bohèmia urbana. La plaça que poden observar a l'esquerra de la fotografia és Tompkins Square Park, escenari de revoltes ciutadanes, manifestacions socials i esdeveniments culturals diversos. A la seva esquerra -a Avenue B, a la mateixa alçada del parc- s'hi troben els immobles habitats dècades enrere per Charlie Parker i Iggy Pop. L'altre extrem de Tompkins Square el delimita l'Avenue A (a la dreta del parc). Avançant en direcció sud (cap al pont de Brooklyn, visible a la part superior de la coberta) i creuant la primera illa de cases s'arriba al Sidewalk Cafe, que des de pocs anys més tard i encara a dia d'avui és l'epicentre mundial de l'escena antifolk.