Sinéad O'Connor (1966-2023)

SINÉAD O'CONNOR
(1966-2023)

A Sinéad O'Connor la vaig descobrir quan el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu dels 30 anys de carrera de Bob Dylan –sí, de quan a la televisió pública catalana s'hi feien programes de música i no concursos de talents-. Jo tenia 12 anys i no sabia qui era aquella dona que sortia a l'escenari amb el cap rapat –probablement hagués escoltat "Nothing Compares 2 U" per la ràdio, però en aquell moment encara no lligava una cosa amb l'altra-, enfrontant-se tota sola a una audiència sorollosament hostil.

Tampoc sabia per què l'escridassava el públic –o com a mínim el sector més sorollós-. Però em van semblar i em segueixen semblant admirables la seva fermesa i la seva determinació a l'hora d'afrontar una situació tan adversa. O'Connor va marxar plorant d'aquell escenari, però a mi em va semblar la persona més valenta que havia vist mai per televisió. Tampoc em va passar per alt, és clar, el suport –l'escalf- que va rebre la cantant de part d'un Kris Kristofferson –aleshores tampoc tenia ni idea de qui era- que va oferir tota una lliçó de dignitat, de solidaritat i de saber estar. Anys més tard, Kristofferson va dedicar a O'Connor la cançó "Sister Sinead".

Quan em vaig assabentar ahir de la mort de Sinéad O'Connor, el primer que vaig fer va ser recuperar aquell fragment del concert. I la primera idea que em va venir al cap va ser que la majoria de persones que he conegut en aquesta vida pretenen voler ser com Kris Kristofferson en aquell context, però a la pràctica acaben essent part de totes les masses sorolloses que fan que una artista surti plorant d'un escenari –o que un nen torni a casa de l'escola en les mateixes condicions, tant és-.

Dues setmanes abans de la seva actuació frustrada al concert d'homenatge a Dylan, Sinéad O'Connor havia estripat una fotografia de Joan Pau II en directe al Saturday Night Live –fet que va desencadenar l'incident posterior al Madison Square Garden-. També vaig visionar aquella acció polèmica a pocs minuts d'haver-me assabentat de la seva mort. En només deu segons –els que va trigar a esmicolar la imatge del Papa- i sense pronunciar una sola paraula, O'Connor va ser capaç de dir molt més que la majoria d'enfants terribles dels nostres dies amb les seves provocacions de manual.

Malauradament, també van ser aquells deu segons els que van acabar condicionant a la llarga una trajectòria vital on l'ostracisme, el drama i la tragèdia han estat durant massa temps a l'ordre del dia. Ha mort Sinéad O'Connor. La cantant del cap rapat que va ser capaç de posar en evidència a tot un Madison Square Garden (o gairebé). Una dona rebel, una artista compromesa i una persona valenta. De quan la rebel·lia, el compromís i l'atreviment solien portar-se fins a les últimes conseqüències, i no fins on ho admetés el patrocini de torn.

El meu primer disc de Dylan

Aquest cassette va ser el meu primer disc de Bob Dylan. "Greatest Hits", recopilatori editat per Columbia el 1967 amb una desena de peces que abasten el període comprès entre "The Freewheelin' Bob Dylan" (1963) i "Blonde on Blonde" (1966) –cap de les cançons que hi surten formen part dels seus actuals repertoris-. Me'l vaig comprar quan tenia 13 anys en una gasolinera a prop de Milà –encara no havia fet "Time Out of Mind" (1997), ha caigut molta pluja des d'aleshores-. A Dylan l'havia descobert alguns anys abans, un dia que el programa Sputnik del Canal 33 va emetre el concert commemoratiu de les seves tres dècades de carrera, el 1992 al Madison Square Garden –de quan a la televisió pública catalana s'hi feien programes de música i no concursos de talents-.

Però tornant al que ens ocupa, aquest cassette va ser el meu primer disc de Bob Dylan. Me'l vaig agenciar quan tenia 13 anys en una benzinera a prop de Milà –una ciutat que, per un motiu o per un altre, encara no he arribat a visitar mai- amb diners que la meva àvia m'havia donat perquè em comprés una samarreta durant les vacances d'estiu –puc donar fe que el canvi de plans no li va saber greu, en absolut-. Dècades després, escric aquestes línies mentre vaig de camí cap a Milà –ciutat que em disposo a visitar per primer cop-, on tinc previst assistir avui i demà als dos concerts que Dylan farà al Teatro degli Arcimboldi.

El d'avui i el de demà seran molt probablement els dos últims concerts que presenciaré del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, i qui sap si també de Bob Dylan, que malgrat l'envejable estat de forma que segueix mostrant a l'escenari té 82 anys i ja se sap que l'edat no perdona a ningú. Molt probablement, la meva primera visita a Milà serà alhora el meu comiat d'un artista a qui he seguit des que tinc ús de raó i que encara avui m'inspira com el primer dia. M'acomiado de Dylan (o no, perquè amb Dylan aquestes coses mai se saben), i ho faig molt a prop d'aquella benzinera dels Alps on pràcticament va començar tot, i amb la sensació d'estar tancant un cercle. It's not dark yet, but it's gettin' there.

50 anys d'"Aloha from Hawaii via Satellite"

Elvis Presley regnant a Hawaii.

Hi ha artistes que són més grans que la vida. Elvis Presley en va ser un i ho segueix essent a quatre dècades i mitja del seu traspàs. N'era ben conscient el seu mànager, el sempre astut Colonel Parker, quan va fer mans i mànigues per convertir el seu representat en el primer intèrpret en oferir un concert retransmès via satèl·lit arreu del món. Va passar el 14 de gener de 1973, avui fa 50 anys, al Honolulu International Center i sota el títol genèric d'"Aloha from Hawaii via Satellite" –es va emetre en directe a Àsia i Oceania, en diferit a Europa per motius horaris i setmanes després als Estats Units, on Parker no va voler interferir amb les projeccions d'"Elvis on Tour" (1972), que es trobava aleshores a les sales de cinema-.

L'ambient de les grans ocasions, i un dels concerts més icònics no tan sols de la trajectòria del Rei sinó de tota la història de la música pop. Un protagonista d'excepció en plenitud de facultats i oferint una de les interpretacions de la seva vida, amb el suport d'una TCB Band absolutament infal·lible i majestuosa com ella sola, i un repertori d'impacte. L'inici amb "Also Sprach Zarathustra" i "C.C. Rider" deixant pas a "Burning Love", "Steamroller Blues", "Hound Dog", "Love Me", "Suspicious Minds" i tantes altres. "An American Trilogy" refermant tot el poder vocal i escènic de Presley abans de donar peu a una vitamínica "A Big Hunk O'Love". I el gran final amb "Can't Help Falling in Love".

El concert es va editar posteriorment amb forma de disc –publicat el 4 de febrer d'aquell mateix any- i de vídeo, i a data d'avui segueix essent un dels documents definitius per entendre com era una actuació de Presley durant la dècada dels 70. Dos dies abans s'havia fet un assaig general al mateix recinte que també es va publicar anys després amb forma de disc –va sortir el 1988- i de vídeo sota el títol de "The Alternate Aloha". L'agost de 1997, amb motiu del 20è aniversari de la mort de Presley, el programa Sputnik del Canal 33 va emetre'l en la seva integritat. De quan a la televisió pública s'hi podia escoltar –i veure- música en lloc de concursos de talents.

27 d'octubre de 1993

Dates que no s'obliden. Tal dia com avui de fa 25 anys, els meus pares em van treure de casa i em van arrossegar fins al que va ser el meu primer concert, ni més ni menys que Paul McCartney al Palau Sant Jordi. L'exBeatle es trobava aleshores immers al New World Tour i presentava "Off the Ground" (1993). Quan vaig entrar al pavelló amb prou feina sabia què anava a veure, quan en vaig sortir la meva vida havia canviat per sempre més. Recordo que al cap de pocs dies el programa Sputnik del Canal 33 va emetre sencer aquest concert de la mateixa gira i el vaig gravar en una cinta VHS que encara dec conservar en algun lloc i que durant prop d'un any vaig arribar a visionar com a mínim un cop a la setmana. Aquell dia també vaig inaugurar (òbviament, sense saber-ho) la meva col·lecció d'entrades de concerts. 3.800 pessetes, uns 23 euros, valia assistir a un concert de Macca l'any 1993. No cal dir que des d'aleshores ha plogut moltíssim.

Sputnik, Òrbita 90

He vist aquesta nit passada l'últim capítol d'Sputnik, Òrbita 90 -el programa del Canal 33 de la televisió pública catalana dedicat a recordar l'enyorat espai musical Sputnik-. En aquesta ocasió tocava revisar allò que algú va anomenar Rock Català -així, en majúscules-, i entre imatges del Sant Jordi i dels primers concerts dels Pets -que lluny quedaven encara les gravacions amb Refree- s'hi han alternat breus clips d'algunes de les gires internacionals que van passar per Barcelona el 1991: Ramones, Pixies (amb Killing Joke com a teloners) i Siouxsie and The Banshees, entre d'altres. Durant els anys 90, la televisió pública catalana disposava d'un espai musical que explicava la música que es feia aquí i la que es feia a fora, que donava veu a la creació autòctona, documentava les gires internacionals que s'acostaven a casa nostra i, de passada, educava diverses generacions -entre elles la meva-. Dues dècades després de tot allò, el panorama musical català és més fèrtil i heterogeni que mai en tots els sentits, i de gires internacionals que valen la pena tampoc ens en falten. El que ens falta, en tot cas, és un espai televisiu que ho expliqui i ho documenti tal i com Sputnik ho va fer al seu dia. Al seu lloc, en canvi, un recull d'imatges d'arxiu de fa més de vint anys referma el vell tòpic que qualsevol temps passat va ser millor.

Els discos de qui venera la música

Quimi Portet.

"Crec que el meu públic l'integren sobretot aficionats a la música". Ho deia Quimi Portet en una entrevista emesa la nit passada per Tria33, l'espai cultural de la televisió pública catalana. "Els meus discos són els de qui venera la música", afegia. I efectivament, sense abusar de recursos com l'autorreferència, la seva obra transmet veneració, amor i passió per la música -i en conseqüència, un coneixement profund de la mateixa-. Escoltant els seus discos, no resulta difícil fer-se la idea de Portet com un melòman, algú que més enllà de l'ofici i la vocació contempla la música des d'àmbits com el col·leccionisme discogràfic o l'ànsia permanent de descobrir. Una vegada vaig sentir dir a un reconegut escriptor que, qui es vulgui dedicar a escriure, abans ha d'haver llegit molt. De la mateixa manera, crec que qui es vulgui dedicar a fer música, abans n'ha d'haver escoltat molta. I francament, de vegades tinc la sensació que determinats músics o aspirants a ser-ho s'enfilen als escenaris sense haver-se molestat abans en adquirir aquest bagatge.

Penso ara mateix en artistes d'allò més celebrats i aplaudits pel gran públic de casa nostra, com per exemple els que van guanyar la votació popular dels passats Premis Enderrock -personalment, trobo força inquietant que el públic hagi valorat la festa major d'uns Catarres per damunt de les obres perdurables de Roger Mas, Núria Graham o Xarim Aresté-, que res tenen a veure amb la selecció de la crítica -on sí que hi figuren Graham i Aresté, a més d'Adrià Puntí o Ferran Palau-. La qual cosa confirma una tesi que m'exposava anys enrere un crític musical i amb la qual estic totalment d'acord. De la mateixa manera que hi ha establiments de restauració dedicats a facturar menjar ràpid, barat i d'escàs valor nutritiu per a gent que no aprecia la gastronomia com un art, també existeix tota una indústria dedicada a fer música per a gent a qui no agrada la música. La qual cosa em sembla respectable i fins i tot digna d'aplaudir des d'un punt de vista empresarial. Ara bé, quan aquest sector de la indústria acaba eclipsant a qui contempla la música com un actiu cultural i el seu consum en termes que van més enllà dels estrictament mercantils, és que alguna cosa no rutlla.

El poeta amic

Joan Vinyoli.

"Com un amic que mai t'alliçona, que no et renya, que està allà i amb qui sempre pots parlar". Així definia el cantautor Xavi Múrcia la figura del poeta Joan Vinyoli, en una entrevista emesa la nit passada pel programa Via Llibre del Canal 33. Múrcia té una forta vinculació emocional amb l'obra de Vinyoli. Una vinculació que jo tinc amb l'obra d'altres artistes. Per això puc entendre perfectament les seves paraules. El fet de tenir referents artístics i fins i tot vitals de qui et sents a prop. Figures i obres que t'inspiren i fins i tot poden arribar-te a guiar quan ho necessites. "Vinyoli arribava a l'essència de totes les coses a través de la poesia", afegia Múrcia, que recentment ha publicat el seu tercer disc. "A través de Vinyoli" (2014, Discos a Mà) són tretze textos del poeta desplegats sobre un coixí de folk i rock orgànic. El testimoni sonor d'un dels grans episodis d'aquest Any Vinyoli que ja s'acaba.

Barcelona era una festa...

Pau Riba, un dels testimonis que intervenen a "Barcelona era una festa".

El Canal 33 emetia la nit passada el documental "Barcelona era una festa (Underground 1970-1980)" (2010), de Morrosko Vila-San-Juan. Retrat d'una Barcelona en plena expansió cultural i social, la del tardofranquisme i la Transició, el seu visionat permet comprovar com determinades coses no han canviat tant. Els d'aquella contracultura eren temps foscos en què la Ciutat Comtal exercia de porta entre una Espanya en blanc i negre i els aires renovadors que venien d'Europa. Aires renovadors que, un cop filtrats per l'essència autòctona, esdevindrien l'arrel de les citades transformacions. Quatre dècades després, els temps tornen a ser foscos -potser mai han deixat de ser-ho-. Barcelona segueix trobant-se més a prop d'Europa que bona part de l'estat que l'envolta. I és d'aquesta mateixa Europa d'on segueixen arribant aires renovadors. El que ha canviat és la citada essència. Una essència que aleshores era inquieta i permeable, i que ha esdevingut amb el pas del temps conformista i immobilista. Tant com unes Rambles que durant anys van ser un dels epicentres de la contracultura i que en l'actualitat són un parc temàtic on la població autòctona no es vol ni acostar. També ha canviat el concepte d'underground. "No érem underground perquè ho volguéssim ser, sinó perquè no encaixàvem enlloc", afirmava un dels participants al documental. I aquesta, si m'ho permeten, és l'arrel de tot plegat. Quaranta anys després, fins i tot conceptes com underground o alternatiu s'han corporativitzat. Per això, el que abans era una actitud vital ara és poc més que un posat. Una vanitosa afirmació de l'ego de tota aquella modernor que juga a ser hipster quan surt de la feina.

Fetge i taules

"Maika Makovski sóc jo, però també la banda que m'acompanya", confessava la mallorquina en declaracions emeses la nit passada pel programa televisiu De prop. Sàvia puntualització. I salvatge actuació la que van oferir al plató del Canal 33. Ella i les tres bèsties escèniques que l'acompanyaven. Suor i nervi. Fetge i taules. Ràbia i sexe. I unes cançons que no es troben a l'abast de qualsevol. Quan el rock'n'roll esdevé moneda de canvi de publicistes sense escrúpols, cal afinar més que mai. Cal definir on s'acaba l'essència i on comença el posat. Cal observar qui ho té i qui no ho té. Per això aquesta noia és especial. Perquè en temps de posats, ella va sobrada d'essència. Definitivament, la Makovski ho té. La banda que l'acompanya, també. El rock'n'roll, senyors, el rock'n'roll.

Suitcase Brothers a l'estudi

Suitcase Brothers a "Blues a l'estudi".

No em preguntin per què. El cas és que aquesta matinada no podia dormir i he acabat assegut al sofà veient la tele. Passaven pocs minuts de les quatre, i tot just iniciat un passeig catòdic a ritme de zapping he arribat a aquell oasi anomenat Canal 33, on s'emetia a aquelles hores de la matinada un programa anomenat "Blues a l'estudi". Un espai on bandes de blues toquen en directe en un estudi de gravació. Enregistrant els temes tal i com es feia abans. I deixant clar que sí, que pots fer moltes coses al menjador de casa teva i amb el micròfon d'un ordinador portàtil, però que un estudi de gravació segueix essent un estudi de gravació, un productor segueix essent un productor i un enginyer de so segueix essent un enginyer de so. Aquesta matinada s'emetia una actuació de Suitcase Brothers, duet català de blues bàsic, sense conservants ni colorants i evocador del Delta -el del Mississippi, no pas el de l'Ebre-. Guitarres pantanoses, pianos calents i una vella locomotora aproximant-se des de les notes d'una harmònica. Vaja, que gràcies al meu insomni he acabat gaudint de música en majúscules. Quan la cosa s'ha acabat i he tornat al llit, em preguntava per què espais com "Blues a l'estudi" s'han d'emetre a les quatre de la matinada. Per què no es poden emetre en hores en què la majoria de la gent veu la televisió. Quan els canals televisius -i les seves respectives audiències- confonen programació musical amb concursos de talents de dubtosa reputació, cal reivindicar aquells espais que realment tracten la música com a bé cultural i no com a espectacle de fireta. Si així fos, d'una altra manera anirien les coses.