Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Tami Neilson - "Chickaboom!" (2020)

Originària del Canadà i establerta des de fa ja uns quants anys a Nova Zelanda, a aquestes alçades Tami Neilson pot considerar-se no tan sols com una estudiosa de la música d'arrel nord-americana sinó també com un dels seus exponents més indomables a escala global. Si la seva trajectòria sempre ha tendit a moure's a cavall del country i les diverses formes fundacionals del rock'n'roll, aquest darrer registre és el que guanya la partida al seu darrer treball, "Chickaboom!" (2020), i ho fa en la seva concepció més bàsica i primitiva.

Si la inicial "Call Your Mama" reivindica el rhythm & blues més greixós com a ingredient imprescindible en la fórmula magistral del rockabilly, la frenètica "Hey, Bus Driver" situa la veu tot terreny de Neilson sobre una locomotora rítmica alimentada amb guitarres carregades de fum. "You Were Mine" és una balada nocturna banyada en bourbon d'alta graduació que sona com Amy Winehouse explicant les seves penes als Cramps. I "Sister Mavis" és un homenatge a Mavis Staples, Mahalia Jackson i Sister Rosetta Tharpe que sona com si aquesta última hagués jugat a ser Wanda Jackson.

Escoltin el disc a Bandcamp.

This Train

Diuen que el rock'n'roll és la música del Diable. També diuen que és aquest últim qui carrega les armes. Si tot això és cert, també ho deu ser que el Totpoderós carregava la guitarra de Sister Rosetta Tharpe. Revolucionària del gospel, durant una pila d'anys va predicar la paraula de Déu des d'altars pagans com el jazz o el rhythm & blues. I amb permís o no de Llucifer, va posar les bases del propi rock'n'roll amb perles com "This Train". Sentida i passional relectura d'un vell cant espiritual, Tharpe en va arribar a enregistrar nombroses versions, però les definitives es consideren les que va gravar el 1947 en estudis de Los Angeles i Nova York, l'1 de juliol i el 24 de novembre respectivament. Elèctriques escales al Cel sense bitllet de tornada.