111 anys amb Muddy Waters

Avui fa 111 anys que va néixer Muddy Waters a Issaquena County, Mississippi. Abans d'anar-se'n a Chicago i esdevenir el primer gran referent del blues elèctric, va viure durant gairebé tres dècades a la plantació d'Stovall, a uns pocs quilòmetres al nord de Clarksdale. Aquest monument assenyala el punt exacte on es trobava la seva cabana de fusta, que avui és preservada al Delta Blues Museum, a Clarksdale mateix. Va ser també en aquest lloc on l'etnomusicòleg Alan Lomax va gravar per primer cop a Muddy Waters per la Llibreria del Congrés l'agost de 1941. La fotografia és de la setmana passada.

The Rolling Stones - "Hackney Diamonds" (2023)

Comencem pel final. Un dels moments més emocionants de "Hackney Diamonds" (2023) és la pista que tanca el disc. Mick Jagger i Keith Richards tocant sols i sense artificis la cançó de Muddy Waters que va donar nom al seu grup ara fa més de 60 anys. "Rollin' Stone", rebatejada com a "Rolling Stone Blues" però fidel a tota la seva essència. La pantanosa guitarra de Richards dialogant amb un Jagger que segueix desafiant el pas del temps, invocant el misteri més ancestral del blues com qui no ha vingut a pagar cap deute sinó a celebrar tot un llegat centenari. Tancant el cercle, que diria el tòpic, si no fos perquè la resta de l'àlbum dona a entendre que això no s'acaba aquí.

"Hackney Diamonds" –el títol es refereix a l'argot londinenc pels vidres que queden escampats a terra després d'un robatori trencant l'aparador d'una botiga- és el primer elapé dels Rolling Stones amb material nou des del llunyà "A Bigger Bang" (2005), i confirma que el retorn a les arrels del disc de versions "Blue & Lonesome" (2016) era més aviat un nou punt de partida que no pas un comiat per la porta gran. També és el seu primer treball des de la mort de Charlie Watts –qui encara va tenir temps de gravar les pistes de bateria de dues de les peces que l'han acabat formant, de la resta se n'ha encarregat el ja titular Steve Jordan-. I sí, també és una obra notable per molts motius.

D'entrada, perquè amb una mitjana d'edat –la de Jagger, Richards i Ronnie Wood- que frega les vuit dècades viscudes, els autors de "Brown Sugar" i "(I Can't Get No) Satisfaction" encara són capaços de facturar una obra que no serà un clàssic –s'ha publicat res susceptible de ser-ho, últimament?- però es deixa escoltar molt millor que el citat "A Bigger Bang" –per exemple-. Un disc que comença amb el blues rock greixós –i addictiu- d'aquest "Angry" que recorda que abans de Black Crowes, Primal Scream i companyia hi van ser ells, i que tot seguit augmenta l'aposta amb els aires soul de la rocallosa "Get Close" –amb un solo de saxo on James King sembla voler saludar a Bobby Keys-.

Produït per un encertat Andrew Watt –qui també es fa càrrec de les pistes de baix; Darryl Jones va participar a les sessions de gravació però no apareix a l'àlbum-, el repertori fa diana amb dards de rock'n'roll tan ben afinats com "Bite My Head Off" –amb Paul McCartney al baix, qui ho hauria dit dècades enrere- o "Live by the Sword", una de les dues pistes gravades per Watts, amb Bill Wyman al baix –sí, la tecnologia ha permès reunir quatre cinquenes parts de la formació original dels Stones- i un inspirat Elton John al piano –que sembla haver vingut a fer d'Ian Stuart-. Però també sap brillar en passatges reposats com els de la balada tardorenca "Depending on You", l'hedonisme rural de "Dreamy Skies" –amb cita a Hank Williams- o la preciosa "Tell Me Straight" que canta Richards.

Completen el conjunt el country rock malencònic de "Driving Me Too Hard", la injecció elèctrica de "Whole Wide World" i un "Mess It Up" que podria petar-ho en qualsevol estadi que se li posi al davant si finalment es decideixen a sortir de gira. Menció a part segueix mereixent aquell "Sweet Sounds of Heaven" –segon senzill de l'àlbum- que es confirma ara com una de les joies de la corona del disc. El gòspel, el soul i el rock'n'roll caminant de la mà, majestuosos com la banda més poderosa del planeta, amb Stevie Wonder als teclats i Lady Gaga marcant-se un duet vocal d'impacte amb Jagger –i refermant que els prejudicis que encara puguin tenir alguns no deixen de ser això, prejudicis-. L'última gran cançó dels Stones? El temps ho dirà.

Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

El blues de Chicago segons Dylan

Abans d'ahir, divendres 6 d'octubre, Bob Dylan va obrir el primer dels tres concerts que té programats a Chicago amb "Born in Chicago", el clàssic de la Paul Butterfield Blues Band, i el va tancar amb "Forty Days and Forty Nights" de Muddy Waters. Aquesta matinada ha tancat el segon amb "Killing Floor" de Howlin' Wolf. Sembla confirmada doncs la seva intenció de saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi el present tram del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

Però el fet d'haver obert dues nits seguides amb una peça de la Butterfield Blues Band té un pes simbòlic encara molt més gran. Perquè, a més de ser exponents destacats del blues més genuí de la Windy City, bona part dels músics que la van formar van ser també els acompanyants del mateix Dylan quan aquest es va electrificar a Newport el 1965. Ja saben, un d'aquells episodis que han marcat un abans i un després a la història del rock i la música pop.

A l'espera de saber amb quines seleccions saludarà al públic canadenc quan actuï a finals d'aquest mes a l'altre costat de la frontera –sis anys després dels seus últims concerts al Canadà i a dos mesos i mig del traspàs de Robbie Robertson, aquí ho deixo-, Dylan sembla no limitar-se únicament a honrar tot un llegat cultural del qual ell mateix forma part. Amb actes com el de Chicago, sembla estar aprofitant la seva hipotètica última gira per tancar tot un cercle.

60 anys de "Come On"

Si l'any passat celebraven els Rolling Stones el 60è aniversari dels seus inicis com a grup, avui es commemoren sis dècades de la publicació del seu debut discogràfic. El senzill "Come On", vitamínica lectura d'un original de Chuck Berry que el de Saint Louis havia facturat dos anys abans. La guitarra amb accent beat de Keith Richards com a motor i espina dorsal, l'harmònica de Brian Jones aportant una dosi extra de rhythm & blues i la veu d'un jove Mick Jagger que ja apuntava molt més que maneres –qui li hauria dit aleshores que 60 anys més tard es passejaria pel món omplint estadis al seu pas-.

A la cara b hi havia "I Want to Be Loved", el clàssic de Willie Dixon originalment enregistrat per Muddy Waters –sí, a totes dues cares hi van col·locar peces del catàleg de Chess, deixant les coses clares de bon principi-. El single va veure la llum el 7 de juny de 1963, a través de Decca i amb producció d'Andrew Loog Oldham. En anys i dècades posteriors vindrien incomptables cops de timó estilístics, obres mestres de les que fan escola i defineixen el seu temps, clàssics tan eterns com atemporals, gires mastodòntiques i tota una mitologia amb altes dosis de sexe, drogues, rock'n'roll i molt de perill. Però la llegenda dels Stones comença aquí.

50 anys d'"Eat a Peach

Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Eat a Peach" (1972), el monumental tercer àlbum de The Allman Brothers Band. També el testament de Duane Allman, que va morir durant la gravació del disc. Barreja de sessions d'estudi i tres peces enregistrades durant els històrics concerts de març de 1971 al Fillmore East de Nova York, que ja havien donat peu a un dels directes més essencials de tots els temps –"At Fillmore East" (1971)-. Una meravella des del mateix disseny de la carpeta que conté el doble vinil. Una caràtula on un préssec gegant és transportat per un vell camió en una estampa que evoca les bondats del Sud, dissenyada per l'artista David Powell, i una immensa il·lustració central amb motius psicodèlics, obra del mateix Powell i de Flournoy Holmes.

Musicalment, el disc l'obre el southern rock gran reserva d'"Ain't Wastin' Time No More", l'esclat de "Les Brers in a Minor", nou minuts de catarsi instrumental que flirtegen amb el jazz, saluden la música progressiva i anticipen el fenomen jam band, i la preciosa balada de Gregg Allman "Melissa". Tot seguit entren les peces en directe –incloses posteriorment al definitiu "The Fillmore Concerts" (1972) juntament amb el material d'"At Fillmore East"-, començant amb "Mountain Jam". Una expansiva improvisació que novament posava els fonaments del fenomen jam band, al voltant del clàssic de Donovan "There Is a Mountain". 33 minuts de durada en total, de seguida s'ha dit, que al seu dia es van repartir entre les cares 2 i 4 –a la reedició en cd es van incloure sencers en una única pista-.

La cara 3 comença amb dos documents més dels concerts del Fillmore East, lectures marca de la casa de dues joies del blues –també dos pilars del repertori de directe dels Allmans- com són "One Way Out" d'Elmore James i "Trouble No More" de Muddy Waters. I es completa amb els aires soul d'"Stand Back" i el country rock matiner de "Blue Sky", abans de deixar pas a la instrumental "Little Martha", enregistrada per Duane Allman amb l'únic suport de Dickey Betts. Un exercici de folk basat en la tècnica del fingerpicking, i batejat a partir d'una de les tombes del cementiri de Rose Hill, a Macon (Georgia), que la banda solia visitar a la recerca d'inspiració. El comiat d'uns dels guitarristes més grans de tots els temps.

Chris Barber (1930-2021)

CHRIS BARBER
(1930-2021)

Abans del mod (modern) jazz hi va haver el trad (traditional) jazz. I si bé el fenomen mod va venir a representar al Regne Unit la fi de la postguerra i l'inici dels lluminosos anys 60, les bases d'aquesta dècada no s'entendrien en termes musicals sense el paper que hi va jugar un dels noms de capçalera del trad jazz, el trombonista i contrabaixista Chris Barber. Més enllà d'esdevenir un dels grans ambaixadors del jazz en aquest costat de l'Atlàntic, va contribuir a generar la febre de l'skiffle durant la dècada dels 50 i, posteriorment, l'explosió rhythm & blues que va definir bona part dels 60.

Va ser ell qui va descobrir a Lonnie Donegan, màxim referent de l'skiffle al Regne Unit, que va gravar la seva celebrada lectura de la peça tradicional nord-americana "Rock Island Line" –la peça que va desencadenar la febre de l'skiffle- mentre formava part de la banda de Barber, qui va tocar el contrabaix en aquella sessió. Corria l'any 1955 i als Estats Units tot just començava a popularitzar-se allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere que arrelaria a la Gran Bretanya justament a partir de l'skiffle. També va ser en aquest terreny, el de l'skiffle, on va debutar un jove Alexis Korner a qui Barber ajudaria a enfilar la seva carrera abans d'esdevenir el pioner del blues britànic.

De fet, Korner –com John Mayall i la resta de pioners del blues a la Gran Bretanya- va descobrir aquest gènere de la mà del propi Barber, que en va esdevenir un dels primers grans difusors al Regne Unit tot participant activament de la promoció de gires de tòtems afroamericans com Muddy Waters o Big Bill Broonzy. Malgrat tot, el trombonista no va deixar mai l'àmbit del jazz, interactuant amb gegants d'ambdós costats de l'Atlàntic i consolidant-se com un dels seus grans referents a la Gran Bretanya. Va ser també ell qui va descobrir vocalistes com Ottilie Patterson, amb qui es va arribar a casar. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys.

Howard Johnson (1941-2021)

HOWARD JOHNSON
(1941-2021)

Va destacar per la seva tasca al costat de gegants del jazz com Gil Evans o Archie Shepp, però també va tocar amb referents del blues com Muddy Waters o Taj Mahal –se'l pot escoltar a "Taj Mahal" (1969) i "The Real Thing" (1971)-, i astres del rock com The Band o John Lennon –va participar a les sessions de "Walls and Bridges" (1974) i "Double Fantasy" (1980)-. Howard Johnson era saxofonista de formació, però tant a l'escenari com a l'estudi solia tocar diversos instruments de vent. De fet, l'instrument amb el qual se'l sol associar més sovint és la tuba, essent considerat com un dels seus grans exponents en l'àmbit jazzístic. Ens ha deixat a l'edat de 79 anys.

Joseph 'Mojo' Morganfield (1964-2020)

JOSEPH 'MOJO' MORGANFIELD

(1964-2020)

No deu resultar fàcil ser el fill de Muddy Waters. Ho saben prou bé Larry 'Mud' Morganfield i Big Bill Morganfield, que van debutar pels seus respectius comptes a edats tardanes i que sempre han hagut de suportar el pes del seu cognom. I ho sabia el tercer fill del pioner del blues elèctric, Joseph 'Mojo' Morganfield, que després d'una vida dedicada a l'esport havia decidit recentment seguir la tradició familiar. Ens ha deixat a l'edat de 56 anys, amb el single "It's Good to Be King" acabat de publicar i amb un nou àlbum enllestit que finalment veurà la llum de forma pòstuma.

50 anys d'"Electric Mud"

No són poques les veus autoritzades que han arribat a qualificar "Electric Mud" (1968) com el pitjor disc de la història del blues. Una consideració sempre discutible i un apunt insignificant a aquestes alçades, però també un indicador del grau de polarització que va generar el cinquè àlbum de Muddy Waters quan va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys. Un plàstic on el pioner del blues elèctric i patriarca del so de Chicago s'acostava als postulats més àcids i monolítics del rock. La idea venia de la pròpia escuderia Chess, que de la nit al dia havia decidit que calia adaptar el discurs d'un dels seus artistes de capçalera a les tendències d'un moment en què el blues rock, la psicodèlia i les primeres manifestacions del rock dur es trobaven a l'ordre del dia.

D'aquesta manera, Waters es va tancar en un estudi de la Windy City amb els components de Rotary Connection com a banda d'acompanyament i Marshall Chess a la producció. El repertori triat eren bàsicament alguns dels estàndards del seu catàleg -i per extensió del blues de Chicago- passats per un filtre calidoscòpic i reforçats amb ritmes pesants i guitarres electrificades al més pur estil de Hendrix, Clapton, Beck i companyia. Títols com "I Just Want to Make Love to You" o "Mannish Boy", situats de la nit al dia a l'avantguarda de l'incipient heavy metal i amanits amb una robusta lectura de "Let's Spend the Night Together" dels Rolling Stones -o el que és el mateix, el mestre saludant els seus alumnes més avantatjats-.

Per acabar d'arrodonir la jugada, la gent de Chess va decidir editar el disc a través del segell subsidiari Cadet Records, impulsat un any abans justament amb l'objectiu d'introduir-se al mercat rocker. I si bé és cert que la resposta de la crítica no va ser precisament entusiasta, també ho és que "Electric Mud" va donar en termes comercials els millors resultats assolits fins aleshores per un àlbum de Waters. Escoltat avui, és per mèrits propis un dels artefactes més singulars que mai va arribar a facturar l'autor de "Rollin' Stone". El pitjor disc de la història del blues? Ni parlar-ne, aquest honor està reservat a qualsevol dels plàstics descafeïnats que signarien en dècades posteriors determinats exhibicionistes i gimnastes del màstil.

Muddy Waters amb els Stones

Jagger i Waters, durant l'actuació d'aquest últim al Checkerboard Lounge.

És un dels moments definitius de "Checkerboard Lounge: Live in Chicago 1981" (2012), el testimoni visual de l'aparició estel·lar dels Rolling Stones en un concert de Muddy Waters a la llegendària sala titular ara fa més de tres dècades -recentment editat també en format discogràfic-. L'instant en què Ses Majestats arriben al club en qüestió mentre el veterà bluesman interpreta "Baby Please Don't Go". Els Stones, tots, agafant posicions en una de les taules com si fossin uns assistents més al concert. I Waters convidant-los un per un a enfilar-se amb ell a l'escenari. Richards al seu element, i un Jagger que no acaba de trobar el seu lloc però malgrat tot brilla a més no poder. Poden veure-ho a Youtube.

Els nous directes dels Stones (i Muddy Waters)

Els Stones a Texas, 1972.

Aprofitant que són a punt de començar una nova gira europea, els Rolling Stones ens obsequien aquest estiu amb tres directes enregistrats quan les entrades pels seus concerts encara es podien pagar sense necessitat de demanar cap crèdit i situar-se a primera fila era qüestió d'arribar més puntual que el del darrere i no de tenir més poder adquisitiu. Tots tres havien vist la llum de forma oficial en vídeo, i ara es presenten per primer cop en disc. Enregistrat a Fort Worth, Texas, durant la gira de presentació d'"Exile on Main Street" (1972), "Ladies & Gentlemen" és per motius evidents un dels documents més apreciats pel que fa als directes dels Stones. També "Some Girls: Live in Texas '78" es va gravar a Fort Worth, tot i que quatre anys més tard. Aleshores presentaven "Some Girls", editat aquell mateix any, i una vegada més sonaven gloriosos. I finalment, "Checkerboard Lounge: Live in Chicago 1981" recull la llegendària actuació de Muddy Waters a l'emblemàtic club del mateix nom amb els propis Stones com a convidats especials -nota important: aquella nit Waters era literalment el puto amo i així queda reflectit al llarg de la gravació-. Eren altres temps, definitivament, i els Stones mai més tornaran a sonar d'aquella manera. Però alguna cosa em diu que encara seran capaços de brillar quan tornin a visitar Barcelona el mes vinent.