Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Waiting for a Train

Les Franqueses del Vallès, juny de 2023.

El ferrocarril ha tingut des de la nit dels temps un pes simbòlic molt important en l'imaginari de les músiques d'arrel nord-americana –del blues al country, del jazz al folk i del gòspel al rock'n'roll-. Estils que connecten amb els dies en què els Estats Units es construïen justament al mateix ritme amb què les línies ferroviàries enllaçaven les costes est i oest del continent. Ja sigui per explicar històries de quan tot era per fer o bé com a metàfora de tot allò que pugui implicar l'acte de moure's o viatjar, el tren és present en incomptables cançons.

També les estacions de tren, és clar, que tant poden sonar com a escenaris d'històries reals o fictícies, com representar punts de partida cap a nous horitzons. El tren no és tan sols un mitjà de transport més net i sostenible que l'avió, sinó també molt més romàntic –una condició devaluada en aquests temps de pragmatisme i veritats absolutes, què hi farem-. A la fotografia, una de les andanes de l'estació de Rodalies de les Franqueses del Vallès. Una d'aquelles estacions on el temps sembla haver-se aturat moltes dècades enrere, i que de ben segur amaguen les seves pròpies històries.

All around the water tanks, waiting for a train

A thousand miles away from home, sleeping in the rain

I walked up to a brakeman, to give him a line of talk

He says "If you've got money, I'll see that you don't walk"

I haven't got a nickel, not a penny can I show

"Get off, get off, you railroad bum"; he slammed the boxcar door

"Waiting for a Train" (Jimmie Rodgers)

Peggy Scott-Adams (1948-2023)

PEGGY SCOTT-ADAMS
(1948-2023)

Se la solia anomenar The Lady with the Big Voice, i efectivament el seu timbre vocal era tan imponent com captivador. Nascuda el 1948 a Pensacola, Florida, Peggy Scott-Adams –coneguda al principi de la seva trajectòria professional com a Peggy Scott- va començar la seva carrera girant amb Ben E. King i durant la segona meitat dels 60 va destacar a l'òrbita soul amb una sèrie de senzills gravats i signats a duet amb Jo Jo Benson. Durant els 70 es va retirar del negoci discogràfic i es va dedicar a cantar en bars i restaurants, i ja durant els 90 va tornar a l'estudi i va començar a gravar àlbums pel seu compte, acostant-se també a registres com el gòspel. Ha mort a l'edat de 74 anys.

Spencer Wiggins (1942-2023)

SPENCER WIGGINS
(1942-2023)

Una forma ràpida d'explicar la gènesi de la música soul és referir-se a la secularització de la música gòspel, aquell moment en què una colla de músics afroamericans van fer servir allò que havien escoltat a l'església per cantar sobre els afers terrenals. També hi va haver artistes que van fer el procés a la inversa, és clar, i un d'ells va ser Spencer Wiggins. Originari de Memphis, va començar la seva carrera durant la primera meitat dels 60 com a cantant de soul i gravant una sèrie de singles de factura més que notable per segells com Goldwax o Fame. El 1973 es va traslladar a Miami, on va començar a freqüentar una església baptista fins al punt d'esdevenir diaca. Va ser aleshores quan va deixar enrere l'òrbita soul per dedicar-se plenament al gòspel. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Noel McKoy (1960-2022)

NOEL McKOY
(1960-2022)

Figura de pes del soul britànic durant la dècada dels 90, el londinenc Noel McKoy es va donar a conèixer com a vocalista del James Taylor Quartet quan aquest començava a eixamplar horitzons més enllà del discurs estrictament instrumental dels seus inicis. Paral·lelament, va començar a construir una trajectòria solista que bevia de fonts com el funk més elegant, el gòspel més genuí o, sobretot, el Northern Soul. Ens ha deixat a l'edat de 62 anys.

Pervis Staples (1935-2021)

PERVIS STAPLES
(1935-2021)

Ens ha deixat Pervis Staples, el fill mitjà de Pops Staples, el germà gran de Mavis Staples i, com a tal, un dels integrants d'aquell grup familiar que va esdevenir un dels grans ponts entre la tradició gòspel i la revolució soul de les dècades dels 50 i els 60. Seguir la trajectòria de The Staple Singers equival a reconstruir diverses dècades d'evolució de la música d'arrel afroamericana, des de l'Església fins a les pistes de ball amb accent funk. Pervis Staples hi va ser des del prinicipi, durant la primera meitat dels 50, i fins a l'any 1970, quan el va substituir la seva germana Yvonne –qui ja s'havia posat al seu lloc temporalment mentre ell era cridat a files-. Ens ha deixat a l'edat de 85 anys. Queden per al record pistes com "This May Be the Last Time", aquell cant espiritual de 1954 que va mig inspirar un dels primers grans èxits dels Rolling Stones.