Mis segle sense Sister Rosetta Tharpe

Sister Rosetta Tharpe (1915-1973), fotografiada el 1938 per James J. Kriegsmann.

Per molt que certes veus insisteixin que el rock'n'roll és la música del Diable, el cert és que aquest no s'entendria sense la influència de figures com Sister Rosetta Tharpe, morta avui fa 50 anys a causa d'un atac de cor. Vocalista prodigiosa, visionària de la guitarra elèctrica i llegenda del gòspel, el seu estil es pot considerar precursor de discursos com els dels pioners del rock o el de la primera onada del rhythm & blues britànic.

Nascuda el 1915 a Cotton Plant, Arkansas, a partir de la dècada dels anys 30 va esdevenir una de les grans referents de la música espiritual. Malgrat les crítiques d'alguns sectors conservadors, no va dubtar a l'hora d'acostar-se a registres com el jazz o el propi rhythm & blues, i va ser una de les primeres guitarristes en utilitzar la distorsió de forma habitual. "El rock'n'roll és simplement rhythm & blues accelerat. Jo ho he estat fent des de sempre", va declarar una vegada. I no li faltava raó.

Elvis Presley, Little Richard, Johnny Cash, Bob Dylan, Aretha Franklin, Mavis Staples i tants altres l'han arribat a citar com a influència. El seu llegat, una discografia pràcticament inabastable, i un arxiu d'actuacions tan memorables com la que va fer a l'andana d'una estació de tren a Manchester el 7 de maig de 1964, en una de les aturades d'una gira britànica on compartia cartell amb Muddy Waters. Mig segle sense una figura capital de la música moderna.

Waiting for a Train

Les Franqueses del Vallès, juny de 2023.

El ferrocarril ha tingut des de la nit dels temps un pes simbòlic molt important en l'imaginari de les músiques d'arrel nord-americana –del blues al country, del jazz al folk i del gòspel al rock'n'roll-. Estils que connecten amb els dies en què els Estats Units es construïen justament al mateix ritme amb què les línies ferroviàries enllaçaven les costes est i oest del continent. Ja sigui per explicar històries de quan tot era per fer o bé com a metàfora de tot allò que pugui implicar l'acte de moure's o viatjar, el tren és present en incomptables cançons.

També les estacions de tren, és clar, que tant poden sonar com a escenaris d'històries reals o fictícies, com representar punts de partida cap a nous horitzons. El tren no és tan sols un mitjà de transport més net i sostenible que l'avió, sinó també molt més romàntic –una condició devaluada en aquests temps de pragmatisme i veritats absolutes, què hi farem-. A la fotografia, una de les andanes de l'estació de Rodalies de les Franqueses del Vallès. Una d'aquelles estacions on el temps sembla haver-se aturat moltes dècades enrere, i que de ben segur amaguen les seves pròpies històries.

All around the water tanks, waiting for a train

A thousand miles away from home, sleeping in the rain

I walked up to a brakeman, to give him a line of talk

He says "If you've got money, I'll see that you don't walk"

I haven't got a nickel, not a penny can I show

"Get off, get off, you railroad bum"; he slammed the boxcar door

"Waiting for a Train" (Jimmie Rodgers)

Art Laboe (1925-2022)

ART LABOE
(1925-2022)

Va començar la seva trajectòria en plena Segona Guerra Mundial com a disc jockey de jazz en una ràdio vinculada a l'exèrcit nord-americà, i durant la dècada dels 50 es va especialitzar en l'aleshores naixent rock'n'roll, gènere del qual esdevindria un gran difusor des d'emissores com KPOP, de Los Angeles. Però segurament a Art Laboe se'l recordarà sobretot com l'home que va inventar i patentar (literalment) l'expressió "Oldies but Goodies", que també va ser el títol d'una sèrie de recopilatoris que ell mateix va començar a publicar a finals dels 50 amb èxits radiofònics d'anys anteriors.

Tot plegat, amb l'objectiu d'evidenciar que tots aquells hits podien tenir una vida molt més llarga que els mesos o setmanes en què es trobessin a les llistes –una idea que contrasta no tan sols amb les dinàmiques actuals de la indústria del disc, sinó sobretot amb la naturalesa d'uns èxits radiofònics produïts en temps d'immediatesa però també d'obsolescència programada-. Laboe també va ser el fundador d'Original Sound Records, la discogràfica que va donar l'impuls definitiu a carreres com la d'un jove Sandy Nelson. Ens ha deixat a l'edat de 97 anys –Nelson va morir el mes de febrer passat-.

Guitarres franceses dels 60

La febre pel rock'n'roll instrumental que durant el pas de la dècada dels 50 a la dels 60 va catapultar bandes com The Shadows al Regne Unit i es va traduir als Estats Units en el naixement de la música surf, també va tenir les seves rèpliques a l'Europa continental. El segell britànic Ace Records, especialista en reedicions i arqueologia musical, acaba de publicar un sucós volum que recopila 25 nuggets instrumentals enregistrats a França durant els anys daurats del gènere. Es titula "Cyclone! Gallic Guitars 1962-1966", i el seu conjunt ofereix una radiografia d'una escena tan prolífica com rica en matisos que va de "Hully Bach", un greixós rock'n'roll amb accent del sud dels Estats Units per cortesia de Les Fantômes, als aires soul i mod jazz d'"Absolument Hyde Park", de The Blackburds, o el "Palpitations", de Les Français, passant pels repunts psicodèlics d'"SLC", de Les Lionceaux, els acabats à la Joe Meek amb què Les Aiglons segellaven "Stalagtite", i l'instro surf al més pur estil californià de Joey & The Showmen i el seu "Surf Train" -aquests últims van ser banda d'acompanyament de Johnny Hallyday-. Més informació al web d'Ace Records.