Cinc dècades d'"American Graffiti"

La banda sonora d'"American Graffiti" (1973) podria ser perfectament la mare de bona part dels recopilatoris de benzinera que van servir a generacions com la meva per descobrir –i aprofundir, amb el suport de llibres, revistes i el consell de generacions més veteranes- en el rock'n'roll de la dècada dels 50 –i dels primeríssims 60-. No hi són tots els que podria haver-hi, però la selecció és tan llaminera com representativa dels primers anys d'un gènere musical l'ona expansiva del qual arriba fins als nostres dies. De Bill Haley a Chuck Berry, de Buddy Holly als Platters, de Fats Domino als Skyliners, i de Del Shannon a uns Beach Boys que venien d'on venien alhora que començaven a assenyalar nous horitzons.

Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de la pel·lícula en qüestió al Festival Internacional de Cinema de Locarno –als circuits comercials hi va arribar al cap de pocs dies-. El segon llargmetratge dirigit per un aleshores desconegut George Lucas –amb uns joves Richard Dreyfuss, Ron Howard, Charles Martin Smith, Paul Le Mat i Harrison Ford al repartiment-, la crònica d'una nit d'estiu de 1962 en què una colla d'adolescents s'ho passen bé tot conduint a ritme de rock'n'roll abans d'entrar a la presó existencial de la vida adulta. Una mirada en primera persona –la cinta s'inspirava en l'adolescència del mateix Lucas a la localitat californiana de Modesto- a uns dies més innocents en què l'acte de divertir-se podia ser tan revolucionari com alliberador.

"American Graffiti", la pel·lícula i la seva banda sonora, van veure la llum a una dècada del moment històric en què s'ambientaven. Pot sorprendre a aquestes alçades, però en plena segona meitat del segle XX aquest salt temporal de tan sols deu anys –onze, per ser exactes- podia equivaler al trànsit entre dos universos totalment diferents –de l'Amèrica de Kennedy a la de Nixon, de la innocència del primer rock'n'roll a la foscor estructural dels primers 70, del rockabilly i el doo-wop al glam, el rock progressiu i el heavy metal-. Hi havia nostàlgia a la pel·lícula de Lucas, però sobretot hi havia un homenatge a un període irrepetible que ja aleshores semblava gairebé tan llunyà com pugui semblar-ho ara. La generació dels Stray Cats i companyia –encara a les portes de l'adolescència al moment de l'estrena- en va prendre bona nota.

Fred Parris (1936-2022)

FRED PARRIS
(1936-2022)

Pràcticament al mateix temps que hem de lamentar la mort de Sonny Turner dels Platters, també diem adéu a un altre referent del rhythm & blues vocal, i en aquest cas del doo-wop, durant les dècades dels 50 i els 60. Ens ha deixat Fred Parris, fundador i veu solista dels Five Satins. Formats a New Haven el 1954 i en actiu durant ben bé quatre dècades, se'ls recorda sobretot per aquella balada paradigmàtica del primer rock'n'roll que és "In the Still of the Night". Harmonies vocals celestials, malenconia estructural i la quietud de la nit com a marc de fons d'una història d'amor. Publicada com a single el 1956, des d'aleshores ha ambientat nombroses bandes sonores.

Sonny Turner (1938-2022)

SONNY TURNER
(1938-2022)

Ha mort Sonny Turner, qui va substituir Tony Williams com a cantant solista dels Platters l'any 1959. Originari de West Virginia, Turner havia cantat en grups com The Metrotones abans de participar a l'audició que li va donar accés als Platters després de la marxa de Williams. Era a punt de començar la dècada dels 60, i el combo de Los Angeles s'havia consolidat durant els anys anteriors com un dels grans exponents del rhythm & blues vocal amb èxits com "Only You", "Smoke Gets in Your Eyes" o "The Great Pretender".

Problemes legals van impedir a la nova formació gravar nou material durant els primers anys amb Turner al capdavant, i quan van poder tornar a l'estudi durant la segona meitat dels 60 els seus dies de glòria ja quedaven lluny. Tot i això, Turner va deixar empremta en singles com "I Love You 1.000 Times", de 1966, que connectaven  amb la generació de Motown i encara avui són apreciats en òrbites com la del Northern Soul. També durant aquella etapa van regravar alguns dels seus èxits dels 50.

Gaynel Hodge (1937-2020)

GAYNEL HODGE

(1937-2020)

A Gaynel Hodge se'l recordarà sobretot com a coautor d'una peça que no va arribar a enregistrar, "Earth Angel", el clàssic del doo-wop que va situar The Penguins al mapa. L'havia escrit juntament amb Curtis Williams, membre del propi grup amb qui havia coincidit prèviament en una altra formació vocal de l'àrea de Los Angeles, The Hollywood Flames. Una de les bandes a través de les quals Hodge es va donar a conèixer –al llarg de la seva trajectòria també militaria en combos de tan renom com The Platters, i durant les passades dècades s'havia dedicat a oferir actuacions en solitari on repassava bona part del seu llegat-. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys.