Cinc dècades d'"American Graffiti"

La banda sonora d'"American Graffiti" (1973) podria ser perfectament la mare de bona part dels recopilatoris de benzinera que van servir a generacions com la meva per descobrir –i aprofundir, amb el suport de llibres, revistes i el consell de generacions més veteranes- en el rock'n'roll de la dècada dels 50 –i dels primeríssims 60-. No hi són tots els que podria haver-hi, però la selecció és tan llaminera com representativa dels primers anys d'un gènere musical l'ona expansiva del qual arriba fins als nostres dies. De Bill Haley a Chuck Berry, de Buddy Holly als Platters, de Fats Domino als Skyliners, i de Del Shannon a uns Beach Boys que venien d'on venien alhora que començaven a assenyalar nous horitzons.

Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de la pel·lícula en qüestió al Festival Internacional de Cinema de Locarno –als circuits comercials hi va arribar al cap de pocs dies-. El segon llargmetratge dirigit per un aleshores desconegut George Lucas –amb uns joves Richard Dreyfuss, Ron Howard, Charles Martin Smith, Paul Le Mat i Harrison Ford al repartiment-, la crònica d'una nit d'estiu de 1962 en què una colla d'adolescents s'ho passen bé tot conduint a ritme de rock'n'roll abans d'entrar a la presó existencial de la vida adulta. Una mirada en primera persona –la cinta s'inspirava en l'adolescència del mateix Lucas a la localitat californiana de Modesto- a uns dies més innocents en què l'acte de divertir-se podia ser tan revolucionari com alliberador.

"American Graffiti", la pel·lícula i la seva banda sonora, van veure la llum a una dècada del moment històric en què s'ambientaven. Pot sorprendre a aquestes alçades, però en plena segona meitat del segle XX aquest salt temporal de tan sols deu anys –onze, per ser exactes- podia equivaler al trànsit entre dos universos totalment diferents –de l'Amèrica de Kennedy a la de Nixon, de la innocència del primer rock'n'roll a la foscor estructural dels primers 70, del rockabilly i el doo-wop al glam, el rock progressiu i el heavy metal-. Hi havia nostàlgia a la pel·lícula de Lucas, però sobretot hi havia un homenatge a un període irrepetible que ja aleshores semblava gairebé tan llunyà com pugui semblar-ho ara. La generació dels Stray Cats i companyia –encara a les portes de l'adolescència al moment de l'estrena- en va prendre bona nota.

Frost / Nixon

En tot el seu metratge no hi apareix un sol cop de puny, però podria ser perfectament una de les millors pel·lícules de boxa mai rodades. Perquè "Frost / Nixon" (2008), la ficció cinematogràfica al voltant de la sèrie d'entrevistes que el periodista David Frost va mantenir l'any 1977 amb l'expresident nord-americà Richard Nixon, no deixa de ser un combat amb els seus corresponents assalts. I en cada pausa, cada un dels moments en què entrevistador i entrevistat es retiren als seus respectius racons a valorar jugades i reformular estratègies, un no pot evitar pensar en Clint Eastwood assistint a Hilary Swank a "Million Dollar Baby" (2004) o en els rostres de Rocky Balboa i Apollo Creed quan descobrien que l'altre pegava més fort del que s'esperaven.

Hi pensava la nit passada, mentre una cadena televisiva tenia el bon gust de programar aquesta cinta de Ron Howard en la mateixa franja horària en què d'altres poden arribar a emetre autèntiques barbaritats. "Frost / Nixon" podria perfectament ser una pel·lícula de boxa, i com a tal assoleix el seu clímax quan Michael Sheen i Frank Langella -a les pells respectives de Frost i Nixon- aborden temes tan espinosos com la guerra del Vietnam o l'escàndol Watergate.

Ara bé, el seu moment definitiu té lloc fora del ring i un cop finalitzat el combat. I no és cap altre que el primer pla del rostre de Langella. Una expressió desolada, no tan pròpia d'un polític derrotat com d'un ésser humà abatut. Una expressió que, malgrat el personatge i el seu llegat, pot arribar a despertar sentiments com la compassió. Perquè Nixon, amb tots els seus errors i faltes, no deixava de ser això. Un ésser humà que s'havia equivocat, com tants i tants altres. El que el va diferenciar de la resta -i penso ara en Jorge Fernández Díaz, per posar un exemple més o menys proper-, és que ell sí que va assumir la responsabilitat dels seus actes tot fent un pas al costat i renunciant al seu càrrec.