Cinc dècades d'"American Graffiti"

La banda sonora d'"American Graffiti" (1973) podria ser perfectament la mare de bona part dels recopilatoris de benzinera que van servir a generacions com la meva per descobrir –i aprofundir, amb el suport de llibres, revistes i el consell de generacions més veteranes- en el rock'n'roll de la dècada dels 50 –i dels primeríssims 60-. No hi són tots els que podria haver-hi, però la selecció és tan llaminera com representativa dels primers anys d'un gènere musical l'ona expansiva del qual arriba fins als nostres dies. De Bill Haley a Chuck Berry, de Buddy Holly als Platters, de Fats Domino als Skyliners, i de Del Shannon a uns Beach Boys que venien d'on venien alhora que començaven a assenyalar nous horitzons.

Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de la pel·lícula en qüestió al Festival Internacional de Cinema de Locarno –als circuits comercials hi va arribar al cap de pocs dies-. El segon llargmetratge dirigit per un aleshores desconegut George Lucas –amb uns joves Richard Dreyfuss, Ron Howard, Charles Martin Smith, Paul Le Mat i Harrison Ford al repartiment-, la crònica d'una nit d'estiu de 1962 en què una colla d'adolescents s'ho passen bé tot conduint a ritme de rock'n'roll abans d'entrar a la presó existencial de la vida adulta. Una mirada en primera persona –la cinta s'inspirava en l'adolescència del mateix Lucas a la localitat californiana de Modesto- a uns dies més innocents en què l'acte de divertir-se podia ser tan revolucionari com alliberador.

"American Graffiti", la pel·lícula i la seva banda sonora, van veure la llum a una dècada del moment històric en què s'ambientaven. Pot sorprendre a aquestes alçades, però en plena segona meitat del segle XX aquest salt temporal de tan sols deu anys –onze, per ser exactes- podia equivaler al trànsit entre dos universos totalment diferents –de l'Amèrica de Kennedy a la de Nixon, de la innocència del primer rock'n'roll a la foscor estructural dels primers 70, del rockabilly i el doo-wop al glam, el rock progressiu i el heavy metal-. Hi havia nostàlgia a la pel·lícula de Lucas, però sobretot hi havia un homenatge a un període irrepetible que ja aleshores semblava gairebé tan llunyà com pugui semblar-ho ara. La generació dels Stray Cats i companyia –encara a les portes de l'adolescència al moment de l'estrena- en va prendre bona nota.

Huey "Piano" Smith (1934-2023)

HUEY "PIANO" SMITH
(1934-2023)

El so de Nova Orleans, aquella tradició que abraça diversos estils i gèneres, fil conductor de trajectòries que van de Louis Armstrong a Dr. John passant per Professor Longhair, Allen Toussaint, Fats Domino, Dave Bartholomew o Lloyd Price. Huey "Piano" Smith era un dels últims exponents del rhythm & blues amb l'accent més genuí de la Crescent City, també un dels últims supervivents de la generació que pràcticament va patentar el rock'n'roll durant la dècada dels 50.

Va treballar com a músic de sessió a Specialty Records, arribant a gravar amb Little Richard i el mateix Lloyd Price. Pas previ a la formació del seu propi combo, Huey "Piano" Smith and His Clowns, i al fitxatge per Ace Records, la disquera on va fer història amb senzills tan icònics –i versionats- com "Rockin' Pneumonia and the Boogie Woogie Flu" (1957) o "Don't You Just Know It" (1958). Ens ha deixat a l'edat de 89 anys i havent sobreviscut a tots els anteriorment citats.

Art Rupe (1917-2022)

ART RUPE
(1917-2022)

El productor i empresari discogràfic Art Rupe va néixer el 1917, el mateix any en què es publicava el primer disc de jazz –"Dixie Jass Band One Step" de l'Original Dixieland Jazz Band-. D'alguna manera, la seva vida va transcórrer de forma paral·lela a l'evolució d'una indústria discogràfica on ell mateix va deixar una forta empremta durant la dècada dels 50 fundant Specialty Records. El segell que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Little Richard i que en conseqüència va posar un dels pilars del rock'n'roll, però també una disquera essencial a l'hora de parlar del rhythm & blues més genuí.

Rupe havia fundat Specialty a Los Angeles el 1945, un any després de posar en marxa Juke Box Records, un segell de curta durada. Al principi es dedicava a gravar grups de gòspel com els Soul Stirrers –amb un jove Sam Cooke- o els Pilgrim Travelers, i figures aleshores emergents en l'àmbit del rhythm & blues com Percy Mayfield, Jimmy Liggins o, més endavant, Bob Landers. Va ser justament aquell interès pel rhythm & blues el que va portar Rupe i el productor més destacat del segell, Robert "Bumps" Blackwell, a viatjar a Nova Orleans, on van descobrir un dels seus primers grans fitxatges, Lloyd Price.

Amb singles com "Lawdy Miss Clawdy" (1952) –produït per Dave Bartholomew amb Fats Domino al piano-, Price va esdevenir un dels artistes que van definir la transició del rhythm & blues cap allò que s'anomenaria rock'n'roll, un gènere en la gestació del qual Specialty també va tenir un pes decisiu amb el fitxatge d'un aleshores desconegut Little Richard. El de Georgia havia contactat amb el segell per recomanació del mateix Price. Blackwell es va tornar a desplaçar fins a Nova Orleans, va produir el senzill "Tutti Frutti", publicat el 1955, i la resta és història.

A principis dels 60, un cop passada la febre del primer rock'n'roll i amb Richard ja fora d'Specialty, Rupe es va retirar del negoci musical per dedicar-se al sector energètic i impulsar la seva pròpia fundació benèfica. A finals d'aquella mateixa dècada, aprofitant el renovat interès pel seu catàleg en països com el Regne Unit, va reactivar el segell amb una campanya de reedicions. Va ser el seu últim moviment dins d'una indústria on ja no tornaria mai més –el 1991, Fantasy Records va comprar Specialty-. Ha mort a l'edat de 104 anys, havent sobreviscut tant a Price com a Richard.

Paul McCartney - "CHOBA B CCCP" (1988)

"CHOBA B CCCP", el disc rus de Paul McCartney, publicat el 1988 en exclusiva a l'antiga URSS –el 1991 se'n va fer una edició internacional-. Una col·lecció de versions de clàssics del rock'n'roll amb què l'exBeatle volia saludar i estendre la mà al poble soviètic en plena Guerra Freda. Eren els dies de Mikhaïl Gorbatxov, la Perestroika i el Glasnost. Qui hauria dit en aquell moment que, tres dècades i mitja més tard, haurien revifat els vells fantasmes que aleshores tot just començaven a enterrar-se.

L'arrel de l'àlbum són unes trobades informals de McCartney amb músics com Mick Green (The Pirates), Mick Gallagher (The Blockheads) o Chris Witten –el seu bateria en aquell moment-, amb els quals es dedicava a interpretar en petit comitè originals de pioners com Eddie Cochran, Bo Diddley, Lloyd Price, Fats Domino, Arthur Crudup o Little Richard –tot plegat enllaçava amb el repertori dels primers Beatles-. Un bon dia va decidir gravar aquelles cançons en directe a l'estudi, i posteriorment va tenir la idea d'editar-les com si es tractés d'una mena de disc de contraban importat des de la Unió Soviètica.

La seva discogràfica, EMI, s'hi va negar –sí, hi va haver un temps en què una disquera podia dir-li que no a Macca-, però al seu mànager li va agradar tant la idea que va fer-ne unes còpies domèstiques amb els crèdits en rus com a regal nadalenc la tardor de 1987. D'aquesta manera, McCartney va seguir donant voltes al projecte, fins que es va decidir a publicar l'àlbum en exclusiva a la URSS sota el títol de "CHOBA B CCCP" ("Back in the USSR" en rus). Va sortir l'octubre de 1988 a través de Melodiya, el segell estatal soviètic. Veient que les còpies arribaven a Occident i s'acabaven revenent a preus desorbitats, va optar per editar-lo a la resta del món l'octubre de 1991. Pocs mesos després, Gorbatxov firmava la dissolució de la URSS.

Lloyd Price (1933-2021)

LLOYD PRICE

(1933-2021)

Casualitats de la vida, ens ha deixat Lloyd Price pràcticament a un any de la mort de Little Richard, de la qual es commemora avui mateix el primer aniversari. Potser sigui agosarat afirmar que Price va esdevenir el descobridor de Richard, però sí que va ser ell qui li va recomanar que es posés en contacte amb el segell que aleshores li publicava els discos, Specialty Records. El de Macon, Georgia, va seguir el consell de Price, la discogràfica el va fitxar i la resta és història. Price, mentrestant, va ser cridat a files i enviat a la Guerra de Corea. Quan va tornar, Richard ja havia ocupat el seu lloc com a abanderat del catàleg d'Specialty i es trobava a l'avantguarda de l'aleshores incipient rock'n'roll.

Nascut a Kenner, un suburbi de Nova Orleans, Price era fins al moment de la seva defunció un dels últims supervivents de l'era daurada del rhythm & blues de la Crescent City. El seu primer single, "Lawdy Miss Clawdy", publicat per Specialty el 1952, va comptar amb Dave Bartholomew a les tasques de producció i un jove Fats Domino al piano –el tema en qüestió seria versionat, entre d'altres, per Elvis Presley-. Ja en plena febre del rock'n'roll, va destacar amb pistes com "Personality" o "Stagger Lee", totes dues de 1959. Aquesta última, adaptació d'una peça tradicional, va ser versionada per The Rulers a l'inici de "Wrong' Em Boyo", tema que posteriorment van gravar The Clash a "London Calling" (1979).

Dave Bartholomew (1918-2019)

Bartholomew actuant en un acte d'homenatge a la seva trajectòria,
organitzat per Allen Toussaint a Nova Orleans, novembre de 2009.

DAVE BARTHOLOMEW

(1918-2019)

Aquest 2019 serà recordat com un any de dol profund a l'escena musical de Nova Orleans. Si fa tan sols unes setmanes dèiem adéu a Dr. John, ahir ens deixava Dave Bartholomew. Figura sovint eclipsada per les seves pròpies fites però en qualsevol cas imprescindible per a entendre no tan sols la música de la Crescent City sinó la transició del rhythm & blues cap al rock'n'roll i els seus derivats, aquest músic, compositor i productor centenari havia estat mà dreta de Fats Domino al moment de signar partitures tan capitals com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'" o "Blue Monday". També aquell "Fat Man" que nombroses veus autoritzades assenyalen com a certificat de naixement del propi rock'n'roll.

Menys reivindicada però igualment imprescindible resulta "The Monkey", una peça que va enregistrar pel seu compte i va publicar al seu nom. Tota una rodanxa de rhythm & blues sense adulterar i servit a tota castanya, preludi d'algunes de les formes més elèctriques que adquiriria el rock en dècades posteriors -i una lírica que malauradament no ha deixat mai d'estar d'actualitat-. Una bona porta d'entrada al seu cançoner és el recopilatori "The Big Beat - The Dave Bartholomew Songbook" (2013, Ace), on a més de les citades "Fat Man" i "The Monkey" hi figuren èxits de collita pròpia interpretats per gent com Elvis Presley, Buddy Holly, Jerry Lee Lewis o Brenda Lee. Un ventall d'artistes tan ampli com l'abast de qui va esdevenir una llegenda nord-americana de ple dret.

90 anys de Fats Domino

Fats Domino (1928-2017).

Nou dècades celebraria avui Fats Domino de trobar-se encara entre nosaltres. La seva mort encara és recent i el tenim molt present, com no podria ser de cap altra manera. Que soni "Blue Monday" a la seva memòria.

"Ain't That a Shame" segons Cheap Trick

"Ain't That a Shame" va ser un dels grans èxits del recentment desaparegut Fats Domino i una de les múltiples mostres del brillant tàndem compositiu que el de New Orleans formava amb el seu amic i veí Dave Bartholomew. No seré jo qui discuteixi que la versió original era simplement insuperable, però malgrat tot sempre he sentit debilitat per la lectura en directe que en van fer Cheap Trick al seu moment. La bateria introductòria, la intensitat creixent, la veu lasciva de Robin Zander, l'equació gairebé perfecta entre rhythm & blues i power pop. Escoltin-la a tot volum al canònic "At Budokan" (1978).

Fats Domino (1928-2017)

FATS DOMINO

(1928-2017)

M'he assabentat de la mort de Fats Domino mentre sonava de fons un recopilatori de la Trojan dedicat a les arrels d'aquella forma musical jamaicana que s'acabaria anomenant ska. Arrels entre les quals figuraven estils caribenys com el mento o el calipso però també el rhythm & blues que venia dels Estats Units, especialment el d'estats del sud com Louisiana. Domino n'era un dels màxims exponents. Un tòtem indiscutible de la música de New Orleans, un dels primers artistes de rhythm & blues que van aconseguir arribar de forma massiva al públic blanc i un dels grans protagonistes de la transició cap al rock'n'roll, gènere del qual esdevindria figura capital i pilar fundacional: el seu "The Fat Man" (1950) n'és considerat una de les primeres mostres gravades. Peces com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'", "Blue Monday" o "I'm Gonna Be a Wheel Someday" -totes elles compostes al costat del mai prou reivindicat Dave Bartholomew- esdevindrien de forma gairebé immediata estàndards que acabarien adaptant artistes de tota mena de gèneres i procedències, i la seva influència abraça pràcticament tota la música enregistrada durant les passades sis dècades tant a la desembocadura del Mississippi com en tants altres punts calents de la galàxia rock'n'roll: escoltin la línia de piano de "Lady Madonna" i preguntin-se en qui pensava Paul McCartney quan la va compondre (sí, ho han endevinat).