Cinc dècades d'"American Graffiti"

La banda sonora d'"American Graffiti" (1973) podria ser perfectament la mare de bona part dels recopilatoris de benzinera que van servir a generacions com la meva per descobrir –i aprofundir, amb el suport de llibres, revistes i el consell de generacions més veteranes- en el rock'n'roll de la dècada dels 50 –i dels primeríssims 60-. No hi són tots els que podria haver-hi, però la selecció és tan llaminera com representativa dels primers anys d'un gènere musical l'ona expansiva del qual arriba fins als nostres dies. De Bill Haley a Chuck Berry, de Buddy Holly als Platters, de Fats Domino als Skyliners, i de Del Shannon a uns Beach Boys que venien d'on venien alhora que començaven a assenyalar nous horitzons.

Es commemoren avui 50 anys de l'estrena de la pel·lícula en qüestió al Festival Internacional de Cinema de Locarno –als circuits comercials hi va arribar al cap de pocs dies-. El segon llargmetratge dirigit per un aleshores desconegut George Lucas –amb uns joves Richard Dreyfuss, Ron Howard, Charles Martin Smith, Paul Le Mat i Harrison Ford al repartiment-, la crònica d'una nit d'estiu de 1962 en què una colla d'adolescents s'ho passen bé tot conduint a ritme de rock'n'roll abans d'entrar a la presó existencial de la vida adulta. Una mirada en primera persona –la cinta s'inspirava en l'adolescència del mateix Lucas a la localitat californiana de Modesto- a uns dies més innocents en què l'acte de divertir-se podia ser tan revolucionari com alliberador.

"American Graffiti", la pel·lícula i la seva banda sonora, van veure la llum a una dècada del moment històric en què s'ambientaven. Pot sorprendre a aquestes alçades, però en plena segona meitat del segle XX aquest salt temporal de tan sols deu anys –onze, per ser exactes- podia equivaler al trànsit entre dos universos totalment diferents –de l'Amèrica de Kennedy a la de Nixon, de la innocència del primer rock'n'roll a la foscor estructural dels primers 70, del rockabilly i el doo-wop al glam, el rock progressiu i el heavy metal-. Hi havia nostàlgia a la pel·lícula de Lucas, però sobretot hi havia un homenatge a un període irrepetible que ja aleshores semblava gairebé tan llunyà com pugui semblar-ho ara. La generació dels Stray Cats i companyia –encara a les portes de l'adolescència al moment de l'estrena- en va prendre bona nota.