Twin Temple - "God Is Dead" (2023)

No sé si a Anton LaVey li hauria agradat gaire la música de Twin Temple, coneguda l'aversió del fundador de l'Església de Satan envers tot allò que sonés a rock'n'roll. Però probablement estaria content de comprovar com un duet de músics joves i intel·lectualment actius comparteixen la seva manera d'entendre el satanisme. Com LaVey, el matrimoni que formen Alexandra i Zachary James fa servir una estètica fosca i atrevida que posarà a prova la paciència de certs guardians de la moral, però el fons del seu discurs no és el culte a cap ésser sobrenatural sinó a l'acte d'alliberar-se de les cadenes que li impedeixen a un(a) ser ell(a) mateix(a).

Així ho refermen a "God Is Dead" (2023) –res a veure amb Nietzsche, això seu és molt més gamberro-, un nou àlbum on segueixen apostant per unes sonoritats a mig camí del Brill Building, les produccions de Phil Spector i l'era daurada de Motown. Sí, allò que ells anomenen doo-wop satànic, i que tant convida a ballar sota la llum de la lluna –amb el maligne o sense ell- com a reflexionar. Un títol com "Be a Slut (Do what You Want)" connecta directament amb l'ètica de LaVey. I la peça titular celebra aquest mateix alliberament a ritme de solemne música soul. Té càrrega feminista, aquest disc. De fet, va ser el cristianisme qui va titllar de bruixes i va condemnar a mort aquelles dones que no encaixaven amb els patrons d'això que ara s'anomena patriarcat.

Larry Chance (1940-2023)

LARRY CHANCE
(1940-2023)

Grup vocal paradigmàtic del Bronx italoamericà de finals de la dècada dels 50 i principis de la dels 60, The Earls van signar un grapat de singles que els van fer destacar durant l'era daurada del doo-wop. El més popular de tots va ser "Remember Then", de 1962, una d'aquelles cançons que evoquen els estius dels suburbis novaiorquesos durant uns temps més innocents i probablement més emocionants que els presents. Lawrence Figueiredo, més conegut com a Larry Chance, va ser el seu cantant solista, i posteriorment va iniciar una carrera a títol personal. Ha mort a l'edat de 82 anys.

Fuzzy Haskins (1941-2023)

FUZZY HASKINS
(1941-2023)

El funk no s'entendria avui tal com la gran majoria l'entenem sense el col·lectiu P-Funk, que segueix encapçalant l'incombustible George Clinton. El cantant, guitarrista i bateria Fuzzy Haskins va ser-ne també un dels fundadors. Va militar amb Clinton al grup de doo-wop The Parliaments, embrió de Parliament i Funkadelic, les dues bandes germanes que van alterar l'estat de les coses i van canviar per sempre més el rostre de la música d'arrel afroamericana en plena era psicodèlica. Haskins, que va deixar el col·lectiu el 1977 per anar pel seu compte, ha mort a l'edat de 81 anys. Fa poc més d'un any ens deixava un altre dels pilars de l'òrbita P-Funk, Calvin Simon.

Charlie Thomas (1937-2023)

CHARLIE THOMAS
(1937-2023)

A mig camí de registres com el soul, el rhythm & blues o el doo-wop, The Drifters van ser una de les bandes vocals més genuïnes i alhora reconegudes de finals dels 50 i durant bona part de la dècada dels 60 –també la rampa de llançament de Ben E. King, però aquesta és una altra història-. Charlie Thomas va ser un dels components del grup durant els seus anys essencials.

Hi va entrar el 1958, quan George Treadwell, mànager del combo, en va expulsar els membres originals i va renovar la formació, i en va sortir el 1967. Pel camí va gravar bona part dels èxits de la banda, posant la veu solista en pistes tan irresistibles com "Sweets for My Sweet", de 1961. En anys posteriors va girar amb diversos conjunts que reivindicaven el llegat Drifter sense arribar a ser oficials. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Fred Johnson (1941-2022)

FRED JOHNSON
(1941-2022)

De com agafar una cançó trista i malencònica com ella sola, i transformar-la en una irresistible peça ballable de les que defineixen èpoques i fins i tot inspiren anuncis de cervesa –qui ja tingui una determinada edat probablement recordi certa campanya publicitària d'una coneguda cervesera barcelonina-. "Blue Moon", l'estàndard de Rodgers i Hart, que The Marcels van transformar el 1961 en un dels grans clàssics de l'era doo-wop. Ens ha deixat un dels membres fundadors d'aquest genial grup vocal de Pittsburg, el baix, Fred Johnson, a l'edat de 80 anys.

El doo-wop satànic de Twin Temple

La música del diable – Foto Harry Eelman.

Si poden vostès imaginar-se a les Ronettes impregnant-se de litúrgia satànica i referències al cinema de terror amb segell d'Universal o de la Hammer, molt probablement la imatge mental que acabin obtenint s'assembli molt al discurs de Twin Temple. Un duet de Los Angeles que es dedica justament a això, a difondre la seva personal visió del satanisme –i del cinema de terror- a partir d'unes cançons que remeten a l'era daurada dels girl groups, el soul o fins i tot del doo-wop. De fet, ells mateixos defineixin el seu estil com a Satanic Doo-wop, una etiqueta tan inequívoca com oportuna.

Twin Temple són Alexandra i Zachary James, dos apassionats del punk i de tot allò que aquest terme implica, que un bon dia van decidir reinterpretar a la seva manera algunes de les manifestacions més primitives del rock'n'roll. I al mateix temps, és clar, proclamar als quatre vents que el satanisme, com ja va apuntar al seu dia el mateix Anton LaVey, no consisteix en sacrificar cabres ni ingerir sang de verges, sinó en atrevir-se a ser un mateix i a trencar totes aquelles cadenes que puguin arribar a obstaculitzar la pròpia afirmació –sí, molt probablement hagin llegit a Nietzsche-.

El projecte el van impulsar la nit de Halloween de 2016 –alguna cosa sembla apuntar que la data no és cap casualitat-, i des d'aleshores han publicat un disc que bé podria ser aquell pont mai abans projectat entre la generació de les Shangri-Las i la de Daptone Records. Un "Twin Temple (Bring You Their Signature Sound… Satanic Doo-Wop)" (2019) que podria arribar a fer les delícies de tot un Little Steven o del mateix Tarantino, i que tant pot esdevenir la banda sonora ideal de la pròpia nit de Halloween com fer companyia durant una refrescant vetllada estiuenca.

L'àlbum s'obre al ritme de "The Devil (Didn't Make Me Do It)", tota una píndola de soul en estat primitiu amb una guitarra endimoniada –mai més ben dit- que invoca a Mickey & Sylvia. "Lucifer, My Love" és una balada nocturna i amb regust anyenc de les que solen posar la pell de gallina quan sonen al moment i al lloc adequats. "Sex Magick" comença amb el mateix patró de bateria del "Be My Baby" de les Ronettes i desemboca en una perla pop apta per a qualsevol pista de ball. I "I'm Wicked" s'endinsa en les profunditats de l'estètica noir i posa de manifest la potència vocal d'Alexandra James fregant registres com el d'Amy Winehouse. Un debut de molta alçada, i el principi de tot allò que ha de venir.


Més informació:

Twin Temple  /  Pàgina web

Gaynel Hodge (1937-2020)

GAYNEL HODGE

(1937-2020)

A Gaynel Hodge se'l recordarà sobretot com a coautor d'una peça que no va arribar a enregistrar, "Earth Angel", el clàssic del doo-wop que va situar The Penguins al mapa. L'havia escrit juntament amb Curtis Williams, membre del propi grup amb qui havia coincidit prèviament en una altra formació vocal de l'àrea de Los Angeles, The Hollywood Flames. Una de les bandes a través de les quals Hodge es va donar a conèixer –al llarg de la seva trajectòria també militaria en combos de tan renom com The Platters, i durant les passades dècades s'havia dedicat a oferir actuacions en solitari on repassava bona part del seu llegat-. Ens ha deixat a l'edat de 83 anys.

The Sha La Das

Era una de les assignatures pendents de Daptone Records. Incorporar al seu catàleg una formació de doo-wop com els d'abans però amb una vocació tan contemporània com les de qualsevol altre artista de l'escuderia novaiorquesa. The Sha La Das vénen d'Staten Island. El seu líder, Bill Schalda, és un veterà del gènere que durant les passades cinc dècades ha militat en formacions com The Montereys. La resta de la formació són els seus fills, forjats com a coristes de Charles Bradley i altres figures de l'univers Daptone. I el seu disc de debut, "Love in the Wind" (2018), va ple de peces que exploren la vessant més sofisticada i alhora innocent del doo-wop, títols que transporten a temps pretèrits sense sonar fora de lloc en un context contemporani. Descobreixin-los al web de Daptone.