Demolition 23 i Neurotic Outsiders, dues bandes a seguir reivindicant

Edicions originals en cd –i en cassette- de "Demolition 23" i "Neurotic Outsiders".

Els àlbums homònims –i únics- de Demolition 23 i Neurotic Outsiders, publicats el 1994 i el 1996 respectivament. El primer podria ser l'obra més rodona que mai hagin signat plegats Michael Monroe i Sami Yaffa –i això és dir molt-, augmentats per Jay Hening i Jimmy Clark, i produïts per Little Steven. El segon va materialitzar la unió a priori impossible d'Steve Jones, Duff McKagan, John Taylor i Matt Sorum, que també van sonar com mai abans ho havien fet –els va produir Jerry Harrison de Modern Lovers i Talking Heads-.

Tant l'un com l'altre es troben entre els meus discos preferits dels 90 –el de Demolition 23 el podria posar perfectament a dalt de tot, el de Neurotic Outsiders el situo igualment per sobre de bona part dels clàssics més incontestables d'una dècada que em segueix semblant molt potent a tots els efectes-. Continuo punxant-los sovint, i encara a aquestes alçades em segueixen transportant tots dos fins a coordenades que mai podré assolir amb cap altre disc.

Demolition 23 i Neurotic Outsiders eren dues bandes amb moltes coses en comú. D'entrada, el fet d'haver facturat dos dels millors discos de la història del punk en ple revival del gènere i no haver-ho petat –no hi va ajudar que tots dos grups es volatilitzessin en un temps rècord-. En tot cas, tant els uns com els altres van deixar molt més que en evidència a tots els Green Days i Offsprings d'aquest món –res en contra de Green Day ni de The Offspring, però qui em vulgui entendre ja m'ha entès-.

Més enllà d'aquest caràcter gairebé maleït, els seus respectius àlbums també tenen en comú el fet d'haver estat inexplicablement descatalogats durant dècades –i d'haver adquirit al llarg d'aquest temps l'estatus d'autèntiques obres de culte-. La casualitat va voler que l'any passat es reeditessin tots dos amb pocs mesos de diferència i amb els bonus tracks de rigor –pistes que òbviament entren de fàbula, però a la pràctica no aporten res a dos discos que segueixen valent-se per ells mateixos-.

De reeditar "Demolition 23" se'n va encarregar Wicked Cool, la disquera del mateix Steven Van Zandt –qui l'havia publicat originalment al Japó amb Renegade Nation; a la resta del món l'havia editat Music For Nations-. "Neurotic Outsiders" el va recuperar el segell Supermegabot –al seu dia l'havien publicat WEA i Maverick-. Encara no he adquirit cap de les dues reedicions. I si bé no descarto passar per caixa properament –crec que l'ocasió s'ho mereix-, de moment segueixo vibrant amb unes edicions originals que pràcticament han esdevingut peces d'arqueologia però al meu imaginari són tan vigents o més que gairebé tres dècades enrere.

Little Steven al Hard Rock Cafe

LITTLE STEVEN - Live DJ Set

Hard Rock Cafe, Barcelona

6 de desembre de 2017

Guitarrista de la E Street Band de Bruce Springsteen, actor de pes en algunes de les ficcions televisives més sonades de les passades dècades, activista pels drets civils que va jugar un paper clau en la conscienciació contra l'Apartheid sud-africà a escala global, músic al capdavant del seu propi projecte, empresari discogràfic i disc jockey radiofònic. Steven Van Zandt aka Little Steven és un home polifacètic com pocs, però era aquesta última vessant la que vam poder descobrir ahir per primer cop a Barcelona. El Hard Rock Cafe de Plaça Catalunya va acollir la realització en directe d'una edició del seu programa radiofònic Underground Garage. Una vetllada irrepetible durant la qual vam poder escoltar, entre d'altres, les Shirelles, els Ramones, Marvin Gaye, Booker T. & The MG's, The Who, els Youngbloods, els Knickerbockers, els Byrds, els Blues Magoos o Them, sempre en dinàmics blocs de sis cançons que s'alternaven amb les erudites explicacions de Miami Steve. Una eminència en matèria de rock'n'roll i perifèrics. I una influència molt gran, la del seu espai radiofònic, quan un servidor va engegar anys enrere un programa anomenat El Garatge -no, el nom no el vaig escollir perquè sí-. Un plaer haver pogut veure de prop i en acció el Little Steven disc jockey. Aquesta nit actuarà a la sala Razzmatazz amb els seus Disciples of Soul. Esperin novament altes dosis de rock'n'roll, soul i rhythm & blues amb denominació d'origen Asbury Park.

Cruïlla 2017

THE PRODIGY. Beats i decibels.

CRUÏLLA BCN 2017

Parc del Fòrum, Barcelona

8 de juliol de 2017

Little Steven va deixar molt clar que té corda més enllà de The E Street Band -i de la petita pantalla-, al capdavant d'uns renovats Disciples of Soul -augmentats amb sang jove i amb il·lustres veterans com Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i a ritme d'allò que es coneix com a Jersey Shore Sound. Ryan Adams tan sols havia visitat Barcelona en una ocasió, la llunyana gira de "Gold" (2001), quan encara se'l contemplava com una de les grans promeses del so Americana. Una dècada i mitja més tard i consolidat l'exWhiskeytown com un dels grans referents musicals del segle XXI, tornava als nostres escenaris en el marc del Cruïlla, presentant un plàstic tan notable com és "Prisoner" (2017) i amb una banda de contrastada solvència. El resultat, és clar, va ser digne d'emmarcar. Uns Pet Shop Boys tan massius com de costum van presumir de present -"Super" (2016)- i van treure la pols a un fons de catàleg encara vigent. The Prodigy ja no desprenen el perill que desprenien fa vint anys, i el seu potencial provocador tampoc és el mateix d'aleshores -tot i que la imatge de la munió de noies en edat festivalera aclamant Keith Flint mentre sonava "Smack My Bitch Up" a tota castanya, de ben segur hauria encès els ànims de la pròpia Ada Colau-. Però el seu repertori es manifesta tan letal com el primer dia. Beats, decibels, llums i una rave post-apocalíptica apoderant-se del Fòrum per moments.

RYAN ADAMS. Instantània d'una actuació per a emmarcar.

LITTLE STEVEN. Vida més enllà de The E Street Band.

PET SHOP BOYS. Des de la immensitat.

Little Steven - "Soulfire" (2017)

Gairebé dues dècades ha trigat Steven Van Zandt, aka Little Steven, a lliurar un nou disc al seu nom que suposa la continuació del robust "Born Again Savage" (1999). Temps durant el qual ha potenciat la seva carrera a la petita pantalla, ha fundat un segell discogràfic, s'ha dedicat a fer ràdio i, és clar, ha estat al costat del seu vell amic Bruce Springsteen quan aquest n'ha requerit els serveis. "Soulfire" (2017) suposa d'alguna manera el retorn de Van Zandt a unes arrels a les quals pràcticament no havia tornat en solitari des d'aquell llunyà debut que va ser "Men Without Women" (1982). El Jersey Shore Sound, un estil que ell mateix va ajudar a definir al costat de conspiradors habituals com Southside Johnny o el propi Springsteen, i que beu a parts iguals del soul d'Stax, el seu homòleg de Motown i les formes més primitives del rock'n'roll. Una declaració d'intencions que queda clara de bon principi amb la peça titular i l'springsteeniana "I'm Coming Back", i que es referma en talls com la majestuosa "Some Things Just Don't Change" o un "I Don't Wanna Go Home" compost pel propi Little Steven ara fa cosa de quatre dècades i enregistrat originalment per Southside Johnny. A destacar també els aires blaxploitation de "Down and Out in New York City", el doo-wop nocturn i atemporal de "The City Weeps Tonight" i el nervi rocker d'un "Saint Valentine's Day" que podria fer perfectament les delícies del propi Boss. El presentarà en directe el proper cap de setmana al Cruïlla BCN.

Little Steven i Demolition 23

Steven Van Zandt, aka Little Steven. Qui no el coneix com a guitarrista de Bruce Springsteen & The E Street Band, el coneix pel seu paper a The Sopranos. Però el cert és que l'amic Van Zandt té cares més ocultes i probablement també més interessants, entre les quals destaquen les d'activista polític i musical. En aquest darrer àmbit, és d'aplaudir la seva tasca al capdavant del programa radiofònic Underground Garage i del segell discogràfic Wicked Cool. També en el marc del seu activisme musical, Little Steven va ser responsable a mitjans dels anys 90 de la formació de Demolition 23, el meu grup preferit del punk d'aquella dècada. L'encapçalaven els exHanoi Rocks Michael Monroe i Sami Yaffa, i el seu únic i homònim disc (1994) conté bales de precisió del calibre de "Nothin's Alright", "Hammersmith Palais" o "Same Shit Different Day". Van Zandt no va formar part del grup, però els va produir l'àlbum i és coautor de la majoria dels seus temes. "Vaig escriure la major part del disc amb la idea de recuperar el punk tradicional", declara ell mateix a l'edició de gener de Ruta 66. "Totes les companyies el van rebutjar, em deien que no els interessava perquè el punk havia passat de moda. I un any després, apareixien Green Day i Offspring". És el que té moure's al marge de dictats i tendències. Amb el disc de Demolition 23 actualment descatalogat i pràcticament il·localitzable, Van Zandt es planteja la possibilitat de reeditar-lo "perquè ningú el té". La qual cosa, en uns moments en què el terme punk es troba més adulterat que mai, seria una boníssima notícia. Tant per qui porta anys buscant-lo sense èxit, com pels que encara el punxem sovint.

Michael Monroe i Little Steven.

Audio: "Nothin's Alright" - Demolition 23