R.I.P. Guy Bailey

Guy Bailey, un Quireboy original.

Ens ha deixat Guy Bailey, guitarrista original dels Quireboys, aquella banda que no havia vingut a explicar-nos els seus problemes sinó a fer més suportables els nostres. Els seus discos convidaven a celebrar la vida amb tot el que això implica. I els seus directes eren autèntiques festes en el millor sentit. Mai van gravar un mal disc, però tampoc van tornar a sonar mai més com als primers dos àlbums –"A Bit of what You Fancy" (1990) i "Bitter Sweet & Twisted" (1993)-, els que havien fet amb Bailey encara a bord. Escric tot això en passat perquè els actuals Quireboys giren sense Spike, ànima del grup, a qui van fer fora recentment –poques coses més absurdes s'han vist-. Sembla ser que el vocalista volia contraatacar reunint part de la formació clàssica, inclòs Bailey. No sé què n'hauria sortit de tot plegat –de ben segur hauria estat bastant més inspirador que l'actual formació oficial sense Spike-. Per desgràcia, ja no ho sabrem mai.

50 anys d'"Slayed?"

Si 1972 va ser l'any en què la revolució glam es va consolidar a l'avantguarda del rock britànic –amb tan sols un mes de diferència i a ple estiu, David Bowie va publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", i T.Rex "The Slider"-, també va ser l'exercici durant el qual Slade es van confirmar com una de les bandes capdavanteres i més populars d'aquella escena –li pesi a qui li pesi-. I ho van fer amb "Slayed?", un tercer àlbum que bevia, mai més ben dit, de les essències més fresques i etíliques del rock'n'roll. Una desena de pistes més properes als pubs de tota la vida que no pas a la sofisticació de Bowie i companyia, però en tot cas representatives del vessant més festiu del glam rock. Va sortir del forn avui fa 50 anys.

Amb la veu estrident de Noddy Holder en primer terme, Chas Chandler als controls i una secció instrumental urgent com ella sola, "Slayed?" alternava originals de la mida de "How D'You Ride", "Gudbuy T'Jane" o "Mama Weere All Crazee Now" –posteriorment interpretada per les Runaways i Quiet Riot, entre molts altres- amb versions de títols aliens com "Move Over" (Janis Joplin) o "Let the Good Times Roll" (Shirley and Lee). Bandes com Twisted Sister, Mötley Crüe, els Quireboys o els mateixos Quiet Riot van parar molt bé l'orella i en van prendre bona nota. Posteriors reedicions han ampliat el track list tot incloent-hi singles com "Cum On Feel the Noize", de febrer de 1973, la peça més recordada del grup –també versionada per Quiet Riot- juntament amb la nadala "Merry XMas Everybody", també de 1973.