50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

Mig segle de "New York Dolls"

El punk abans del punk. El glam en la seva manifestació més vital i alhora decadent. El retorn del rock'n'roll a les seves formes més bàsiques i fundacionals, i alhora un salt endavant per al qual ningú –ningú!- estava encara preparat. El sexe, la provocació, el perill i, sí, el rhythm & blues. Tot això representaven els New York Dolls quan van irrompre als escenaris del Lower Manhattan durant la primera meitat de la dècada dels 70.

Eren els dies del Max's Kansas City i del Mercer Arts Center –també d'un CBGB que tot just acabava d'obrir portes-, de la ressaca de la Velvet Underground i la implosió dels Stooges. Entre la primera i els segons havien posat bona part de les bases de tot allò que encara trigaria alguns anys en acabar de quallar. Els Dolls van afegir-hi tota la resta. L'estètica glam, l'herència stoniana, la frescor dels girl groups de la dècada anterior, i sobretot un repertori que gairebé ningú va saber entendre al seu dia però –com els dels Stooges i la Velvet- pràcticament dibuixaria el full de ruta del punk i tota la seva ona expansiva.

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "New York Dolls" (1973). El debut homònim del quintet que integraven David Johansen (veu), Sylvain Sylvain (guitarra), Johnny Thunders (guitarra), Arthur "Killer" Kane (baix) i Jerry Nolan (bateria) –aquest últim pràcticament s'acabava d'integrar al grup com a substitut del traspassat Billy Murcia, primera víctima de la cursa d'excessos que definiria bona part d'una nissaga tan influent com maleïda, tan obviada al seu dia com llegendària a hores d'ara-.

Producció de Todd Rundgren i una desena llarga de pistes que encara avui valen per discografies i estils musicals sencers. D'aquell himne subterrani que va esdevenir la inicial "Personality Crisis" a les essències genuïnament novaiorqueses de "Vietnamese Baby" i "Subway Train" o el blues corrosiu de "Jet Boy", passant per les icòniques "Looking for a Kiss" i "Trash", amb cites a les Shangri-Las i Mickey & Sylvia, respectivament. Sense oblidar, és clar, l'atòmica versió del "Pills" de Bo Diddley, que els semblava fet a mida. Pocs debuts discogràfics poden presumir d'un caràcter tan definitiu com el que ens ocupa.

Mig segle de "Mott"

"You look like a star, but you're still on the dole” i “You look like a star, but you're really out on parole", cantava Ian Hunter a ritme de genuí rock'n'roll a "All the Way from Memphis". Una mirada a la cara menys amable de la vida a la carretera –la manca de reconeixement, els judicis mediàtics, un ritme vital no apte per a tothom-. Una de les peces més icòniques del repertori de Mott The Hoople, i la pista que obria el sisè àlbum d'estudi de la banda britànica, "Mott", publicat el 20 de juliol de 1973, avui fa mig segle.

"Mott" també és el disc de "Honaloochie Boogie" i "Hymn for the Dudes", entre d'altres, i per tant un digne successor d'aquell "All the Young Dudes" (1972) que no tan sols havia situat el grup a la majoria de radars –amb el suport de David Bowie-, sinó que pràcticament havia salvat la seva carrera. El penúltim àlbum dels anglesos, i l'últim on participaria el guitarrista Mick Ralphs, que aquell mateix any deixaria la formació per crear Bad Company amb Paul Rodgers i companyia. En tot cas, un gran disc de rock'n'roll a càrrec d'una banda que hi veia molt més enllà de l'òrbita glam on se la va contextualitzar al seu dia.

50 anys del comiat de Ziggy Stardust

Bowie arribant al Hammersmith Odeon, avui fa 50 anys.

Hi havia rumors de tota mena i gairebé per a tots els gustos. Hi havia fins i tot qui estava convençut que David Bowie s'arribaria a suïcidar a l'escenari aquella mateixa nit. Finalment no va passar cap desgràcia i tot va quedar en un concert històric, que no és poc. Es commemoren avui 50 anys de l'última actuació que va fer el de Brixton posant-se a la pell de Ziggy Stardust, aquell alienígena que ell mateix havia creat un any abans al totèmic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), canònic disc conceptual i obra capital de l'era glam.

Bowie va tancar aquella etapa el 3 de juliol de 1973 a l'escenari del Hammersmith Odeon londinenc. No va ser un adeu a l'estètica glam –en qüestió de mesos publicaria el disc de versions "Pin Ups" (1973)-, però sí la cerimònia de comiat de Ziggy Stardust i de tot allò que portava implícit el seu concepte, també dels Spiders from Mars que fins aleshores havien estat la seva banda d'acompanyament –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)-. D.A. Pennebaker en va rodar un documental que no va veure la llum fins al 1979 sota el títol de "Ziggy Stardust: The Motion Picture". El 1983 se'n va publicar la banda sonora amb forma de disc en directe.

Nat Simons amb Cherie Currie

Certifica Nat Simons el seu acostament cap al rock'n'roll d'estètica glam, iniciat ara fa dos anys a "Felina" (2021). I ho fa amb una versió de "Queens of Noise", el clàssic de les Runaways, a duet amb la mateixa Cherie Currie. La pista formarà part de "Felinas", un llibre-disc de propera edició on la madrilenya regravarà peces pròpies i versionarà clàssics del rock compostos per dones amb el suport d'artistes convidades, a més d'incloure entrevistes a figures com Lucinda Williams, Margo Price, Amanda Shires, Nicole Atkins o les components de Larkin Poe. De la producció del disc se n'encarrega tot un Igor Pascual, qui també hi toca la guitarra. Poden escoltar "Queens of Noise" a Youtube.

50 anys d'"Aladdin Sane"

Tot el que David Bowie havia fet fins aleshores portava cap aquí. Tot el que va fer des d'aleshores partia d'aquí. Es commemoren avui 50 anys de la publicació d'"Aladdin Sane" (1973), la tercera obra capital que el Duc Blanc va lliurar de forma consecutiva, conclusió lògica (però no pas previsible) de la línia evolutiva traçada pels ja essencials "Hunky Dory" (1971) i "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972). Si aquests dos àlbums havien consolidat el de Brixton a l'avantguarda de la revolució glam, el que ens ocupa directament encapsulava tot allò que aquest moviment aspirava a ser i alhora situava el seu autor a la casella de sortida de tot allò que se'n derivaria.

"Aladdin Sane" va ser la primera resposta de Bowie al reconeixement massiu que li havia arribat de cop i volta arran de la irrupció televisada de Ziggy Stardust a les llars del Regne Unit. Un àlbum compost a la carretera durant la conquesta d'uns Estats Units als quals el britànic sempre havia contemplat amb admiració i que per fi deixaven de resistir-se als seus encants. Una reflexió calidoscòpica sobre les bondats i les contradiccions de la fama. Un tractat de rock'n'roll urgent i corrosiu –el factor glam-, però també una col·lecció de cançons de naturalesa atrevida i amb vocació d'himnes –el visionari lliure d'etiquetes que havia passat de seguir tendències a dictar-les ell mateix-.

Produït novament per Ken Scott, el disc es va gravar a mig camí de Londres i Nova York durant la gira de presentació de Ziggy Stardust –un arc conceptual que Bowie enterraria definitivament en qüestió de mesos, per cert- amb els Spiders from Mars –Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria)- reforçats pel piano polièdric de Mike Garson. Un nord-americà foguejat en l'àmbit del jazz més avançat, que va atorgar nous matisos al so de la banda. No s'entendria sense la seva mà –i sense el seu solo a priori impossible- la peça que titula l'àlbum, cinc minuts que eleven el conjunt de l'obra i arriben a connectar amb el Bowie jazzístic de "Blackstar" (2016).

És sens dubte la joia de la corona d'un repertori on predomina el rock'n'roll d'alta tensió elèctrica –el batec bodiddleyà de l'eterna "Panic in Detroit", aquell "Watch that Man" que comença apuntant als estadis però de seguida desemboca a les mateixes clavegueres on uns emergents New York Dolls reciclaven les essències stonianes amb forma de dards protopunk-. Un cançoner que alterna l'èpica crepuscular de "Time" amb el rhythm & blues genuïnament britànic d'un "The Jean Genie" que mira als Yardbirds sense dissimular, i que es despenja amb una lectura gairebé futurista de "Let's Spend the Night Together", el clàssic dels Rolling Stones. Mirar enrere per caminar sempre endavant, una cosa que a Bowie solia donar-se-li molt bé.

50 anys de "For Your Pleasure"

El mateix dia que King Crimson trencaven barreres i obrien nous camins amb "Larks' Tongues in Aspic" (1973), una altra banda britànica que tot just acabava d'iniciar el seu ascens dibuixava també algunes de les coordenades per les quals transitarien el rock i el pop en anys (i dècades) posteriors. Es commemora avui mig segle de la publicació de "For Your Pleasure" (1973), el segon àlbum de Roxy Music i l'últim que van gravar amb Brian Eno –qui s'encarregava dels sintetitzadors; la formació la completaven Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i John Porter (baix)-.

Un plàstic que, com el seu predecessor –"Roxy Music" (1972)-, s'emmirallava en les avantguardes progressives –"Do the Strand", els nou hipnòtics minuts d'un "The Bogus Man" que semblava predir la mètrica del "No One Knows" de Queens Of The Stone Age- i en la més alta sofisticació glam –"Editions of You", "Grey Lagoons"- per apuntalar una mica més les bases d'allò que en qüestió d'anys s'anomenaria (post-)punk. Producció de Chris Thomas, i un repertori que segueix sonant avui tan fresc com cinc dècades enrere. A l'altre costat de l'Atlàntic, els futurs components de bandes com Devo o Talking Heads devien parar bé l'orella.

50 anys de "Tanx"

Sempre m'ha fascinat la caràtula de "Tanx" (1973), el quart àlbum d'estudi de T.Rex –el sisè, si comptem els seus primers treballs com a Tyrannosaurus Rex-, produït per l'habitual Tony Visconti. Un imponent Marc Bolan guarnit amb tota la seva parafernàlia glam i custodiant un tanc de joguina. El frontman de la que aleshores era una de les grans bandes del moment, fent gala de tot aquell glamour que havia desencadenat una de les revolucions juvenils més massives de la dècada dels 70, però alhora exhibint un posat fins a un cert punt agressiu que ja haurien volgut determinades figures del heavy metal en dècades posteriors. Si hi ha discos que entren per la vista, aquest n'és un. A nivell musical, és clar, tampoc es queda curt.

Publicat avui fa mig segle, "Tanx" és l'àlbum que va marcar el cop de timó més sobtat del conjunt –es mantenien a bord Mickey Finn (percussió), Steve Currie (baix) i Bill Legend (bateria)- des que pràcticament havia patentat el so i l'estètica glam un parell d'anys abans. Una col·lecció de cançons que seguien destil·lant el rock'n'roll directe i corrosiu que havia alimentat obres com "Electric Warrior" (1971) o "The Slider" (1972), ara enriquit amb sintetitzadors i instruments de vent –les pinzellades jazzístiques de "Mister Mister", els acabats Northern Soul d'"Electric Slim and the Factory Hen", i com a contrapunt el so bàsic de "Shock Rock" i "Born to Boogie"-. Posteriors reedicions han inclòs com a bonus tracks dues de les peces més populars del grup, "Children of the Revolution" i "20th Century Boy", lliurades al seu dia com a singles.

50 anys de "Raw Power"

Qui li hauria pogut dir a Iggy Pop, ara fa cosa de cinc dècades, que un bon dia assistiria a la commemoració del cinquantenari de "Raw Power" (1973). El tercer àlbum dels Stooges –el plàstic es va signar amb el nom d'Iggy and The Stooges-, i l'obra que va avançar el glam per l'esquerra tot acabant de posar les bases d'allò que anomenem punk rock. I sí, un d'aquells discos que al seu dia només van cridar l'atenció de selectes minories, però van empènyer tothom qui se'ls va comprar a formar els seus propis grups de música. Publicat avui fa mig segle, segueix sonant tan perillós, letal i corrosiu com el primer dia.

La història de "Raw Power" és també la història de com Pop va sortir de l'espiral d'autodestrucció que havia precipitat, entre d'altres, la implosió dels Stooges a un any d'haver publicat l'igualment essencial "Fun House" (1970). Va resultar cabdal, en aquest sentit, l'entrada en escena d'un David Bowie que el va apadrinar tal com abans ho havia fet amb Lou Reed. El disc es va gravar a Londres amb el Duc Blanc a les tasques de producció. En un principi havia de ser un treball de la Iguana en solitari amb James Williamson a la guitarra. Però, davant la impossibilitat de trobar una base rítmica que fos del seu gust al Regne Unit, el cantant va optar per portar els germans Ron i Scott Asheton des de Detroit –a Ron, per cert, no li va fer gens de gràcia haver d'agafar el baix i cedir a Williamson el lloc de guitarrista-.

El resultat va ser una col·lecció de cançons fruit del seu temps però plenament vigents 50 anys després. Començant per "Search and Destroy", el dard de precisió que enceta el plàstic, l'antihimne que pocs van saber entendre al seu moment però que des d'aleshores s'han fet seu incomptables generacions d'inadaptats. El "Gimme Shelter" dels Stones portat fins a l'extrem a un ritme galopant, amb la guitarra de Williamson fent detonar incendiàries bombes de napalm sònic mentre la Iguana descarrega sexe i mala llet a parts iguals des del precipici existencial que havia esdevingut la ressaca dels 60. Una ressaca que torna a quedar perfectament sintetitzada als tres tèrbols minuts i mig d'aquell definitiu exercici de psicodèlia en fase terminal que és "Gimme Danger".

I podríem seguir parlant del rock'n'roll corrosiu de "Your Pretty Face Is Going to Hell", del misteri sleazy i el sexe explícit de "Penetration", i de l'atac frontal de la pròpia "Raw Power". També del blues decadentista d'"I Need Somebody" i del glam rock vitamínic i desvergonyit de "Shake Appeal". I per descomptat de l'apocalipsi final de "Death Trip", amb Williamson disparant flamarades des del buldòzer rítmic dels germans Asheton mentre Pop fa de mestre de cerimònies en un descens en picat fins a les profunditats més remotes de la ment humana. Sis minuts d'agressió sonora i caos estructural en caiguda lliure, i una peça que encara avui sol tenir un lloc reservat als directes de la Iguana.

El plàstic va sortir amb una imponent fotografia de Mick Rock a la caràtula on Pop personificava tot allò que se suposava que havia de ser el glam, alhora que inspirava una generació punk que tot just començava a prendre consciència dels esdeveniments. La crítica el va aplaudir, el gran públic el va passar per alt i la banda acabaria implosionant de forma definitiva al cap d'un any. El 1997, un cop ja consolidat com un clàssic de ple dret, l'àlbum es va reeditar amb noves mescles a càrrec de la mateixa Iguana que suposadament milloraven les originals de Bowie. Tot plegat va donar peu a un debat que ha arribat fins als nostres dies però en cap cas ha eclipsat la immensitat d'una de les obres fonogràfiques més capitals de tots els temps.

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.

50 anys de "Transformer"

Mig segle passejant pel costat més salvatge de la vida. Tal dia com avui de 1972, fa exactament 50 anys, Lou Reed va lliurar "Transformer". El seu segon àlbum en solitari, l'obra que va donar l'impuls definitiu a una carrera que fins aleshores semblava condemnada a no enlairar-se, i per damunt de tot la celebració del vessant més decadent, corrosiu i excessiu de l'era glam. Producció de David Bowie, que segellava d'aquesta manera un any absolutament meteòric –venia de publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", d'interpretar "Starman" al Top of the Pops i de cedir "All the Young Dudes" a uns Mott The Hoople que també li acabarien devent part de la seva carrera- i rescatava el novaiorquès tal com posteriorment ho faria amb Iggy Pop.

Gravat durant l'agost d'aquell mateix 1972 als londinencs estudis Trident, "Transformer" es va beneficiar d'una nòmina de músics de sessió on destacava la presència d'habituals de l'òrbita de Bowie com Mick Ronson, a la guitarra i al piano, o un Trevor Bolder que es feia càrrec de la trompeta i deixava el baix a les mans del veterà Herbie Flowers. Reed hi aportava aquella actitud tan seva, a mig camí de la timidesa i la mala llet, i sobretot una col·lecció majúscula de cançons entre les quals ja figuraven alguns dels seus clàssics més canònics. Per exemple, el rock'n'roll subterrani –i deliciosament sleazy- de la inicial "Vicious" o el tènue preciosisme de "Satellite of Love", composta durant els seus últims mesos al capdavant de la Velvet Underground.

Menció a part mereixen, és clar, "Perfect Day" i "Walk on the Wild Side". La primera podria ser perfectament una de les cançons més boniques de la història, postal d'una Nova York tardorenca a partir d'uns versos tan universals com la declaració de qui ha passat el millor dia de la seva vida al costat de la persona a la qual estima. "Walk on the Wild Side", com indica el seu títol, en podria ser el revers. Un passeig per uns baixos fons poblats per transvestits, gigolós, ionquis, camells i totes aquelles criatures de la nit que solen incomodar les ments més benpensants de cada casa. Tot plegat, al ritme gairebé jazzístic que marcava el contrabaix de Flowers i amanit amb els irresistibles cors del trio vocal Thunderthighs. Absolutament icònica, també, la fotografia de la caràtula, obra de Mick Rock.

50 anys d'"Slayed?"

Si 1972 va ser l'any en què la revolució glam es va consolidar a l'avantguarda del rock britànic –amb tan sols un mes de diferència i a ple estiu, David Bowie va publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", i T.Rex "The Slider"-, també va ser l'exercici durant el qual Slade es van confirmar com una de les bandes capdavanteres i més populars d'aquella escena –li pesi a qui li pesi-. I ho van fer amb "Slayed?", un tercer àlbum que bevia, mai més ben dit, de les essències més fresques i etíliques del rock'n'roll. Una desena de pistes més properes als pubs de tota la vida que no pas a la sofisticació de Bowie i companyia, però en tot cas representatives del vessant més festiu del glam rock. Va sortir del forn avui fa 50 anys.

Amb la veu estrident de Noddy Holder en primer terme, Chas Chandler als controls i una secció instrumental urgent com ella sola, "Slayed?" alternava originals de la mida de "How D'You Ride", "Gudbuy T'Jane" o "Mama Weere All Crazee Now" –posteriorment interpretada per les Runaways i Quiet Riot, entre molts altres- amb versions de títols aliens com "Move Over" (Janis Joplin) o "Let the Good Times Roll" (Shirley and Lee). Bandes com Twisted Sister, Mötley Crüe, els Quireboys o els mateixos Quiet Riot van parar molt bé l'orella i en van prendre bona nota. Posteriors reedicions han ampliat el track list tot incloent-hi singles com "Cum On Feel the Noize", de febrer de 1973, la peça més recordada del grup –també versionada per Quiet Riot- juntament amb la nadala "Merry XMas Everybody", també de 1973.

50 anys d'"All the Young Dudes"

Un dels himnes més paradigmàtics de l'era glam el va facturar una banda que a priori no tenia res a veure amb aquest corrent. "All the Young Dudes", la composició amb què David Bowie literalment va salvar la carrera de Mott The Hoople. També la cançó que va catapultar els de Herefordshire, fins aleshores un grup de hard rock de províncies que en un principi es trobava als antípodes de la revolució del maquillatge i els lluentons, fins al capdavant d'aquella mateixa revolució. Ian Hunter i companyia no eren ni van arribar a ser mai una banda glam en el sentit més estricte del terme. Però la història del glam rock, que ningú en tingui cap dubte, no es pot explicar sense la seva empremta.

A principis de 1972, Mott The Hoople eren a punt de separar-se després d'haver publicat quatre àlbums que havien passat sense pena ni glòria. Va ser aleshores quan Bowie, admirador declarat de la banda, va entrar en acció. Primer els va oferir "Suffragette City", però ells la van rebutjar. Després d'incloure la peça en qüestió al canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), va tornar-ho a provar amb "All the Young Dudes", un cant a la rebel·lia juvenil i a l'esperit del rock'n'roll que acabaria esdevenint la mare de totes les balades d'estadi de les dècades posteriors. La van gravar amb el maeix Duc Blanc a la producció i va ser un èxit. Bowie havia salvat la carrera del grup i havia fet dels seus components aquelles estrelles del rock que pocs mesos abans semblaven simplement impossibles.

"All the Young Dudes", el single, va sortir a la venda el mes de juliol de 1972 –un mes després que Ziggy Stardust consolidés Bowie a l'avantguarda del glam-. El 8 de setembre d'aquell mateix any, avui fa exactament mig segle, es va publicar l'àlbum homònim –també produït per Bowie-. Nou pistes que s'obrien amb una dinàmica lectura del "Sweet Jane" de la Velvet Underground –sí, novament la petjada de Bowie- i on destacaven, a més de la peça titular, píndoles de rock'n'roll tan fresques i rodones com "One of the Boys" o "Momma's Little Jewel". Un dels àlbums definitius dels 70, deutor del hard rock més estripat i visceral però clarament instal·lat a l'avantsala del punk. I una banda –Hunter a la veu, Mick Ralphs a la guitarra, Pete Overend Watts al baix, Dale "Buffin" Griffin a la bateria i Verden Allen a l'orgue- sòlida com ella sola. El disc inclou una primerenca versió de "Ready for Love", l'himne que Ralphs regravaria posteriorment amb caràcter definitiu amb Bad Company.

50 anys d'"Electric Warrior"

Primer va ser el single "Ride a White Swan" (1970), aquell hipnòtic i dinàmic boogie rock d'esperit inequívocament juvenil amb què els aleshores recentment (re)batejats T.Rex deixaven enrere tota la coloraina àcida dels seus primers anys i posaven les bases del so glam del qual es podrien considerar pioners. Després va ser "Hot Love" (1971), un single que reincidia en les mateixes coordenades sonores i que definiria l'estètica del propi glam rock tan bon punt Marc Bolan l'interpretés al Top of the Pops cobert de brillantina. I finalment va arribar "Get It On" (1971), el single definitiu que catapultaria i consolidaria per sempre més la carrera de Bolan, Mickey Finn i companyia. No tan sols un dels grans himnes del glam, sinó del rock dels 70 i de la història de la música pop –avui sona igual de fresc que el primer dia-.

Era tan sols qüestió de mesos que els londinencs acabessin d'arrodonir la jugada amb forma d'un àlbum, "Electric Warrior" (1971), que esdevindria el seu primer clàssic a 33rpm. Producció de Tony Visconti, la banda en plenitud de facultats i un bon grapat de cançons que recuperaven d'una vegada per totes les essències més immediates, innocents i fundacionals del rock'n'roll. Destacava per mèrits propis la inclusió de la citada "Get It On" al principi de la cara b –"Hot Love" es va incloure com a bonus track en posteriors reedicions-, però també de títols tan rodons com un "Mambo Sun" que val per mig Britpop, un "Cosmic Dancer" i un "Planet Queen" que de ben segur va escoltar molt atentament un Bowie en via de concebre Ziggy Stardust, o aquell clàssic del so T.Rex que és "Jeepster". Va veure la llum el 24 de setembre de 1971, avui fa 50 anys.

50 anys de "Get It On"

Explicar els inicis de T.Rex equival en bona mesura a explicar els inicis del glam rock. En tan sols quatre mesos, els que van d'octubre de 1970 a febrer de 1971, i un cop escurçada la seva denominació, la banda encapçalada per Marc Bolan va passar d'explorar les coordenades més àcides del folk rock a abanderar un refrescant retorn a les essències més bàsiques del rock'n'roll. El primer pas havia estat el single "Ride a White Swan (1970), un contagiós i desvergonyit exercici de boogie rock que havia definit no tan sols el so de T.Rex sinó d'una revolució glam que acabaria de concretar-se amb la brillantina de Bolan quan aquest interpretés un altre single, "Hot Love" (1971), al Top of The Pops.

Les bases estaven posades i eren sòlides, però calia encara superar un últim esglaó, el de la consolidació. Dit i fet. Tal dia com avui de fa 50 anys, T.Rex es treien de la màniga un tercer single encara més incontestable que els dos anteriorment citats. Un "Get It On" (1971) –rebatejat com a "Bang a Gong" al mercat nord-americà per evitar confusions amb el tema homònim de Chase- que va esdevenir per mèrits propis un dels himnes del glam i del rock de la dècada dels 70 en general. Un dinàmic rock'n'roll que s'inspirava en Chuck Berry, que obria les portes a corrents que van del punk al Britpop, i que encara avui no coneix pista de ball ni barra de bar que se li resisteixin.

Quatre minuts i mig de rock'n'roll elèctric, canalla i amb un punt corrosiu. Bolan emergint des de les profunditats del Soho londinenc i proclamant-se heroi i portaveu d'una joventut a qui els pioners del rock'n'roll quedaven massa lluny i que no connectava amb els excessos de l'era post-psicodèlica. Tony Visconti a la producció, suports de pes com Rick Wakeman als teclats o Bill Legend a la bateria –Mickey Finn no va tocar en aquella sessió-. Una peça que va fer història, i el principal reclam d'un àlbum, "Electric Warrior", que no arribaria fins a la tardor d'aquell mateix 1971. Seria el primer gran clàssic a 33rpm de Bolan i una de les obres més influents del seu temps, però aquesta història ja l'explicarem quan toqui.

50 anys de "Hot Love"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Hot Love" (1971), el single amb què T.Rex van acabar de concretar un oportú canvi de rumb en termes estilístics i van definir per sempre més les bases del seu discurs. Quan Marc Bolan va interpretar la peça en qüestió al programa televisiu Top of the Pops al cap de poques setmanes amb brillantina sota els ulls, va donar per inaugurada l'era glam i va impulsar la banda fins al primer lloc de les llistes d'èxits britàniques.

Amb producció de Tony Visconti, enregistrada amb format de grup de rock i amb el rol de Mickey Finn reduït a les picades de mans, "Hot Love" partia de les dinàmiques rockeres i els vitamínics acabats anunciats quatre mesos abans a "Ride a White Swan", el single amb què els londinencs havien iniciat una nova etapa –pel camí encara havien tingut temps de publicar un àlbum homònim-. A la cara b hi figuraven "Woodland Rock" i "King of the Mountain Cometh". Cap de les tres peces forma part de cap àlbum, però totes s'han inclòs en diferents reedicions del totèmic "Electric Warrior" que Bolan i companyia publicarien a finals d'aquell mateix any.

50 anys de "T.Rex"

L'àlbum homònim de T.Rex és un disc cronològicament desubicat però alhora fascinant. Desubicat en el  temps perquè arribava a dos mesos d'haver-se publicat el single "Ride a White Swan" –la primera referència publicada com a T.Rex i el punt de partida del glam, com a mínim en termes sonors- però estilísticament seguia mirant a la psicodèlia dels dies de Tyrannosaurus Rex –si bé deixant de banda el folk per aprofundir en l'electricitat del rock i fins i tot les formes del pop barroc-. I fascinant, perquè peces com "Jewell" o "The Time of Love Is Now" passaven la mà per la cara de bona part de la psicodèlia britànica del moment i a hores d'ara es poden contemplar com a precursores de múltiples estils i corrents.

"T.Rex", l'àlbum, va veure la llum tal dia com avui de 1970, ara fa mig segle, en plena onada expansiva de "Ride a White Swan" –el single s'ha acabat incloent en posteriors reedicions del plàstic en qüestió- i dos mesos abans que Marc Bolan, Mickey Finn i companyia –amb Tony Visconti als controls- es consolidessin a l'avantguarda de la revolució glam amb "Hot Love" i la seva colorista interpretació al programa televisiu Top of the Pops el febrer de 1971. I bé, després vindria el primer gran clàssic del grup, aquell "Electric Warrior" (1971) que canviaria per sempre més la història de la música i que faria dels londinencs el fenomen pop més celebrat des de la Beatlemania. Aquell plàstic homònim era, per tant, el comiat de tot allò que Bolan havia estat fins aleshores i l'inici de tot el que vindria després.

Cinc dècades de "Ride a White Swan"

Aquestes coses sempre fan de mal dir, però sol haver-hi un ampli consens a l'hora d'assenyalar "Ride a White Swan", el single publicat per T.Rex tal dia com avui de 1970, com el punt de partida de la revolució glam que va definir bona part de la crònica pop internacional durant la primera meitat de la dècada dels 70. Una peça que injectava electricitat i dinàmiques rockeres al repertori de Marc Bolan i Mickey Finn, orientat fins aleshores cap a les coordenades més àcides del folk. Que triessin aquest llançament per deixar enrere la denominació Tyrannosaurus Rex i adoptar el nom amb el qual farien història, no és casualitat.

Produït pel seu inseparable Tony Visconti i amb una psicodèlica lectura a baixa fidelitat del "Summertime Blues" d'Eddie Cochran a la cara b, "Ride a White Swan" no tan sols contrastava amb tots els llançaments anteriors del combo londinenc, sinó fins i tot amb l'àlbum homònim que T.Rex publicarien a finals d'aquell mateix any. Un treball de naturalesa elèctrica però encara arrelat en els paràmetres de la psicodèlia –el single no va formar part de l'edició original del disc, si bé s'inclouria a la versió nord-americana i en posteriors reedicions internacionals-.

Si "Ride a White Swan" va suposar un abans i un després a la carrera de Bolan i companyia, encara caldria esperar ben bé un any, fins a la publicació del monumental "Electric Warrior" (1971), perquè tot plegat es concretés en aquell so característic no tan sols de T.Rex sinó del primer glam rock. Entre un episodi i l'altre, però, hi hauria encara un altre esdeveniment clau. La publicació a principis de 1971 d'un nou single, "Hot Love", que també prescindia de la psicodèlia per apel·lar a les pulsions més primàries i lascives del rock'n'roll.

Al moment d'interpretar-lo al programa televisiu Top of the Pops, Bolan va lluir aquella indumentària farcida de brillantor i ambigüitat sexual que acabaria de definir, ara sí, l'estètica glam. Si entenem el glam com un moviment tan estètic com musical, el seu inici el determinaria amb tota seguretat la interpretació de "Hot Love" a la petita pantalla –però no pas la publicació del single en qüestió-. Però si parlem exclusivament de música i ens referim al glam com un retorn a les formes més essencials del rock'n'roll i fins i tot l'avantsala del punk, no hi ha cap dubte que "Ride a White Swan" en va ser el punt de partida.