Twisted Sister al gimnàs

Twisted Sister.

Algú va dir, amb tota la raó del món, que l'ésser humà és l'únic animal prou estúpid per passar-se hores pedalant sobre una bicicleta estàtica després d'haver agafat el cotxe per anar fins al gimnàs de torn. L'altre dia vaig passar per davant d'un gimnàs ple de gent que corria sobre cintes mentre sonava "We're Not Gonna Take It", el clàssic de Twisted Sister. Si ho sapiguessin, els partidaris de la vida sana, que una vegada la CIA va fer servir cançons com aquesta per forçar la rendició del narcodictador Noriega al Panamà, en un dels episodis més delirants de la crònica geopolítica del segle XX. Tan delirant com haver convertit la música del diable en un fil de fons per tonificar l'organisme abans de fotre's un bon tiberi per Nadal.

50 anys d'"Slayed?"

Si 1972 va ser l'any en què la revolució glam es va consolidar a l'avantguarda del rock britànic –amb tan sols un mes de diferència i a ple estiu, David Bowie va publicar "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars", i T.Rex "The Slider"-, també va ser l'exercici durant el qual Slade es van confirmar com una de les bandes capdavanteres i més populars d'aquella escena –li pesi a qui li pesi-. I ho van fer amb "Slayed?", un tercer àlbum que bevia, mai més ben dit, de les essències més fresques i etíliques del rock'n'roll. Una desena de pistes més properes als pubs de tota la vida que no pas a la sofisticació de Bowie i companyia, però en tot cas representatives del vessant més festiu del glam rock. Va sortir del forn avui fa 50 anys.

Amb la veu estrident de Noddy Holder en primer terme, Chas Chandler als controls i una secció instrumental urgent com ella sola, "Slayed?" alternava originals de la mida de "How D'You Ride", "Gudbuy T'Jane" o "Mama Weere All Crazee Now" –posteriorment interpretada per les Runaways i Quiet Riot, entre molts altres- amb versions de títols aliens com "Move Over" (Janis Joplin) o "Let the Good Times Roll" (Shirley and Lee). Bandes com Twisted Sister, Mötley Crüe, els Quireboys o els mateixos Quiet Riot van parar molt bé l'orella i en van prendre bona nota. Posteriors reedicions han ampliat el track list tot incloent-hi singles com "Cum On Feel the Noize", de febrer de 1973, la peça més recordada del grup –també versionada per Quiet Riot- juntament amb la nadala "Merry XMas Everybody", també de 1973.