La llista punk de Rolling Stone

Si dies enrere em referia al dossier publicat per The Wire sobre el fenomen anarcopunk, avui m'agradaria citar el rànquing publicat per Rolling Stone a la seva edició del passat 21 d'abril. La llista dels 40 millors discos punk de tots els temps segons la revista nord-americana, ni més ni menys. No hi falten habituals com els Sex Pistols, The Clash o els Ramones -a qui es dedica la portada i un extens article biogràfic per cortesia de Mikal Gilmore-, però el seu veritable valor recau en la inclusió de noms i títols menys evidents -com Crass, padrins del citat anarcopunk-, i fins i tot d'artistes no sempre emmarcats en els paràmetres on solem ubicar el punk, cas de Sonic Youth, Yeah Yeah Yeahs o els Replacements. Ara bé, resulta incomprensible l'absència de noms com MC5, The Damned, els Sonics, els Dead Boys, Social Distortion, Bad Religion o els Dictators en un rànquing que inexplicablement situa Blink-182 per damunt de Devo i els Dead Kennedys.

Anarcopunk

Crass.

Extrem en tots els sentits i aliè a la gran majoria de radars, l'anarcopunk es podria definir ara mateix com aquella variant històrica del punk que no apareix reflectida en exposicions i programes com els de "Punk. Els seus rastres en l'art contemporani" o Punk London. En aquest sentit resulta revelador que hagi estat The Wire, una publicació mensual dedicada a la cultura underground i d'avantguarda, qui hagi encarregat a un periodista de llarg recorregut com és Louis Pattison (The Guardian, Uncut, NME, Pitchfork, Vice...) una retrospectiva sobre un subgènere de vocació subterrània i amb un discurs propi tant en la vessant social com en l'artística. Al llarg de vuit pàgines -publicades a l'edició de juny de la revista britànica-, Pattison repassa els inicis, l'evolució i l'herència d'un fenomen que va néixer a l'Anglaterra de finals dels anys 70 de la mà dels seminals Crass, que es va ramificar en veus com les de Poison Girls o Discharge i que a escala global va ser recollit per bandes com els neerlandesos The Ex, els nord-americans MDC o els islandesos KUKL -amb una jove Björk a les seves files-. Queda clar, en definitiva, que l'anarcopunk va ser un subgènere heterogeni, que les seves arrels es trobaven en múltiples corrents de pensament i manifestacions artístiques, i que en cap cas va tenir res a veure amb la tan nostrada revolució del kalimotxo i els excessos ortogràfics de la lletra k.

Pop, soroll i novetats

Formada sota la influència d'Earth, Sleep o Melvins -el seu nom es va inspirar en una cançó d'aquests últims-, Boris és una banda eclèctica com poques. Emmarcada per la crítica en l'àmbit del metal però de naturalesa inclassificable, a la seva discografia hi trobem un ventall de recursos que van del riff monolític al sorollisme extrem, passant per l'exploració il·limitada dels recursos sonors -el seu àlbum "Dronevil" (2005) consta de dos discos pensats per a reproduir-se de forma simultània, permetent de passada que l'oient realitzi la seva pròpia mescla- o, per sorpresa de molts, la melodia d'arrel pop. Contemplat des de fora, aquest últim registre pot semblar el més accessible del seu arsenal, però des de la perspectiva de la pròpia banda i sobretot del seu públic pot ser un dels més arriscats. Ho explica Atsuo, bateria de la banda japonesa, en una entrevista signada per James Hadfield i publicada per la revista The Wire el passat mes de març. "Per a la nostra generació, la millor música noise que podem fer és una cançó pop", afirma. I posteriorment afegeix que "la funció d'una banda noise és fer quelcom de nou". La qüestió és esquivar tota norma possible, i això a Boris se'ls dóna tan bé com canviar constantment de registre sense deixar de ser ells mateixos.

DomDom, o com fomentar el lliurepensament a partir de la música

Kim Ngoc, fundadora de DomDom.

DomDom és una escola de música amb seu a Hanoi, la capital del Vietnam. No és un centre qualsevol, ja que el seu mètode d'ensenyament parteix de disciplines basades en la improvisació i, sobretot, l'experimentació. Ja fa tres anys que funciona seguint aquesta filosofia i en un entorn on la supervivència d'aquesta mena de projectes és com a mínim complicada: no oblidin que el país asiàtic es troba governat per un règim totalitari. "El sistema educatiu del Vietnam és problemàtic perquè no admet la llibertat d'expressió", apunta la fundadora de DomDom, la professora i compositora Kim Ngoc, en declaracions recollides aquest mes de juny per la revista britànica The Wire. Per tant, "als estudiants no els resulta fàcil expressar els seus sentiments mitjançant els instruments musicals".

L'objectiu de DomDom, doncs, és estimular les capacitats expressives dels seus alumnes per mitjà de la música, i a la vegada potenciar discursos musicals tan abstractes com novedosos, lliurar-los al gran públic i d'aquesta manera despertar la seva curiositat. Es tracta, en definitiva, d'esquivar la maquinària legal i repressiva del règim per a fomentar el lliurepensament tant des de l'ensenyament de la música com de la seva difusió. A través de DomDom, per tant, Ngoc ha tornat a posar de manifest el potencial de la música -i de la cultura en general- com a catalitzadora de valors com la llibertat o la diversitat en àmbits on es troben reprimits.

Dit això, gairebé ningú sembla recordar que avui, 21 de juny, és el Dia Internacional de la Música. Ni tan sols aquells que mesos enrere van fer tant de soroll amb el Dia Sense Música i que avui, en el millor dels casos, es dedicaran a fer calaix amb esdeveniments gratuïts i ben patrocinats per la marca de torn -com a mínim a Madrid, perquè a Barcelona ja ni tan sols ens queda això-. Potser si aquests mateixos col·lectius professionals -entre els quals s'hi troba el d'un servidor- entenguessin que la problemàtica de fons no es troba en l'IVA ni en la sobèrbia de cap govern sinó en l'educació, també avui estarien fent soroll. Reclamant que s'ensenyi música a les aules. I recordant que ensenyar música no vol dir (tan sols) explicar la teoria del solfeig, sinó potenciar instints com la creativitat, l'expressivitat o la curiositat -aquesta última és bàsica perquè el públic s'acosti a les sales de concerts, als teatres, als cinemes o als museus-. El que DomDom està fent des de Hanoi, ni més ni menys.

Bon Dia de la Música a tothom.