La llista punk de Rolling Stone

Si dies enrere em referia al dossier publicat per The Wire sobre el fenomen anarcopunk, avui m'agradaria citar el rànquing publicat per Rolling Stone a la seva edició del passat 21 d'abril. La llista dels 40 millors discos punk de tots els temps segons la revista nord-americana, ni més ni menys. No hi falten habituals com els Sex Pistols, The Clash o els Ramones -a qui es dedica la portada i un extens article biogràfic per cortesia de Mikal Gilmore-, però el seu veritable valor recau en la inclusió de noms i títols menys evidents -com Crass, padrins del citat anarcopunk-, i fins i tot d'artistes no sempre emmarcats en els paràmetres on solem ubicar el punk, cas de Sonic Youth, Yeah Yeah Yeahs o els Replacements. Ara bé, resulta incomprensible l'absència de noms com MC5, The Damned, els Sonics, els Dead Boys, Social Distortion, Bad Religion o els Dictators en un rànquing que inexplicablement situa Blink-182 per damunt de Devo i els Dead Kennedys.

Por en la música

"Hi ha por en la música de Robert Johnson. Por de què? Si mai t'has encarat amb la por, vols explicar als altres que és possible fer-ho. Que no serveix de res ignorar-la. Aquest element expressa el que nosaltres vam fer, per exemple, a 'Gimme Shelter'. La por és simplement un element viable, una emoció per a utilitzar en una cançó". Keith Richards en declaracions a Rolling Stone. L'edició nord-americana de la revista publicava el passat mes de maig un extens article en què Mikal Gilmore analitzava el present de la banda de més llarga durada de la música contemporània. Ho feia centrant-se en la tempestuosa relació que Richards ha mantingut amb Mick Jagger al llarg de les darreres tres dècades, i assistint als darrers assajos previs a una nova gira nord-americana. Assajos que, tal i com explica el periodista en un frenètic paràgraf introductori, deixen clar que aquesta gent segueix personificant l'essència del rock'n'roll. Per molt maquillatge i photoshop que hi hagi a la fotografia de portada.

Els misteris de Bob Dylan

Qualsevol entrevista que tingui a Bob Dylan com a interlocutor és imprescindible. I la que publicava la revista nord-americana Rolling Stone el passat 27 de setembre -suposo que l'edició espanyola la reproduirà tard o d'hora- no va ser menys. Al llarg de deu intenses pàgines, Mikal Gilmore prova de resoldre els misteris del de Duluth, però no hi ha manera. Dylan es mostra tan serè com receptiu, però fa anar l'entrevista per on vol, desmuntant mites i tòpics com qui es desfà dels trastos vells, marcant el ritme de la conversa, i fins i tot invertint els papers per a convertir-se momentàniament en l'entrevistador. Al final, queda clar que calen molt més que preguntes per a penetrar en les entranyes d'un dels personatges més fascinants de la història contemporània. Però malgrat les incògnites i els misteris que es mantenen intactes un cop acabada l'entrevista, malgrat les contradiccions amb les quals tant li agrada jugar a Dylan, no deixa de ser fascinant llegir les seves reflexions sobre la mortalitat i la religió, sobre la política i la música, sobre una trajectòria vital i artística en constant procés de transformació o sobre la nit en què la policia de New Jersey el va parar i identificar mentre buscava l'antiga casa de Bruce Springsteen. Una conversa plena de cites memorables. Aquesta és una de les meves preferides: "Les meves cançons són personals. No m'agradaria que la gent les cantés amb mi. Se'm faria estrany. No toco en focs de camp. No recordo que ningú cantés amb Elvis, Carl Perkins o Little Richard". Més clar, l'aigua. I aquí en va una altra: "Què penso del president Obama? M'agrada. Però li has preguntat a la persona equivocada. Saps a qui li hauries d'haver preguntat això? Hauries d'haver preguntat a la seva dona què pensa d'ell. Ella és l'única que importa. Mira, només he coincidit unes quantes vegades amb ell. Què vols que et digui? Li encanta la música, és agradable i vesteix bé. Què collons vols que et digui?". Res més, senyor Zimmerman, res més. Ha quedat prou clar. Geni i figura.

Audio: "Duquesne Whistle" - Bob Dylan