De Tom Jones a Todd Snider

Tom Jones.

Ens referíem mesos enrere a la corrosiva lectura del "Talking Reality Television Blues" de Todd Snider amb què tot un Tom Jones marcava terreny a l'hora d'anunciar un nou treball d'estudi que, quines coses, va acabar veient la llum la llum al mateix temps que el darrer llançament del propi Snider. A "Surrounded by Time" (2021, EMI/Universal), el seu àlbum número 41, el gal·lès referma la seva aliança amb el productor Ethan Johns i s'endinsa en les arrels més profundes de la música nord-americana tal i com ja ho havia fet als plàstics precedents.

El resultat és un àlbum de maduresa en el millor sentit, que deixa (molt) enrere aquell intent d'esdevenir un etern adolescent amb què el Tigre de Gal·les havia conquerit les radiofórmules a principis del present segle –d'acord, amb el temps un pot acabar acceptant que "Sex Bomb" era una pista tan potent com el seu títol-. Versions ben triades i ben executades de Bob Dylan, Cat Stevens, els Waterboys, Terry Callier o el citat Snider, despatxades amb l'ofici i l'experiència de cinc dècades i mitja llargues al peu del canó, però amb els aires transformadors de qui encara té ganes de dir coses amb 81 primaveres a l'esquena.

I el mateix dia en què Jones lliurava "Surrounded By Time" –el passat 23 d'abril-, Snider publicava "First Agnostic Church of Hope and Wander" (2021, Thirty Tigers). El títol fa referència a les emissions en streaming que el nord-americà va dur a terme durant els mesos més durs de la pandèmia, a les quals assistien els seus incondicionals com si d'autèntiques misses es tractessin. Les bones noves, tot un seguit de composicions inèdites, inspirades en part per les morts recents de referents com Jeff Austin, John Prine o Billy Joe Shaver, que han acabat donant forma a un magnífic disc de música d'arrel genuïnament nord-americana on conflueixen registres com el country, el soul, el blues o el rock més orgànic.

Tom Jones es reinventa a ritme de blues

Tom Jones - Foto Rick Guest.

Un repàs a la història de la televisió i a l'impacte que aquesta ha tingut al llarg dels anys al món occidental, a ritme de blues pantanós i corrosiu com ell mateix. És el que ens proposa Tom Jones al seu nou single, "Talking Reality Television Blues", lectura d'un original de Todd Snider a partir del qual ha assolit el gal·lès un registre fins ara inèdit en un cànon que inclou estàndards com "It's Not Unusual" o "She's a Lady". Aparentment incombustible als seus 80 anys, Jones presenta aquesta peça com a primer i prometedor avançament del seu proper àlbum, un "Surrounded by Time" que veurà la llum durant el mes d'abril i on també figuraran versions d'originals de Bob Dylan, Cat Stevens i Michael Kiwanuka, entre d'altres. Poden escoltar "Talking Reality Television Blues" i visionar-ne el videoclip a Youtube.

Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young

Ara mateix la unió pot semblar impossible, però al seu moment va funcionar tan bé que val la pena recuperar-la. Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young tocant junts una peça d'aquests últims, "Long Time Gone", en un estudi televisiu l'any 1969. No se la perdin a Youtube.

Tom Jones a Mojo

Impressionant l'entrevista a Tom Jones realitzada per Tom Doyle i publicada per Mojo a la seva edició d'agost. Al llarg de quatre pàgines, el Tigre de Gal·les s'explaia repassant una trajectòria vital que el va portar d'una infantesa amb tuberculosi a la condició de sex symbol absolut durant bona part dels anys 60 i 70, d'uns obscurs inicis a l'underground londinenc i a les ordres de Joe Meek -qui li va arribar a tirar els trastos- als escenaris de Las Vegas i una forta amistat amb Elvis Presley -fins i tot lamenta no haver estat prou a prop del Rei durant el seu darrer any de vida-, i de la decadència dels 80 al retorn triomfal que va protagonitzar durant el canvi de segle i que ha desembocat els darrers anys en el millor moviment possible per a la seva carrera: deixar de tenyir-se les canes i acostar-se al blues i el gospel que tant l'han marcat. Un rentat de cara semblant a la nissaga American de Johnny Cash que ha tornat a Jones la credibilitat perduda, i ha deixat clar als escèptics que hi ha molt més que sex bombs darrere d'una de les veus més privilegiades de les darreres set dècades.