50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

David Lindley (1944-2023)

DAVID LINDLEY
(1944-2023)

Palau de la Música, Barcelona, 22 de març de 2006. Jackson Browne i David Lindley són a punt d'acabar l'últim concert d'una gira per l'Estat espanyol que els ha presentat a tots dos com a duet –fins aleshores, Lindley havia estat un dels col·laboradors més o menys habituals de Browne tant a l'estudi com a l'escenari-. Comencen la tanda de bisos amb "Stay", el clàssic de Maurice Williams & The Zodiacs, que enllaçaran amb "Love Is Strange", de Mickey & Sylvia. Totes dues peces són també habituals del repertori de Browne, i Lindley sol jugar-hi un paper crucial.

Aquesta nit no serà menys. Arribada la segona estrofa d'"Stay", un Lindley que tot just havia fet 62 anys el dia anterior comença a cantar-la amb aquell falset plusquamperfet tan seu, sense forçar la veu i encara amb tota la tendresa i la serenor d'un nen, malgrat les sis dècades vitals que suma a l'esquena. Tot plegat esdevé un dels moments més emocionants del concert –aquest fragment d'una actuació a Los Conciertos de Radio 3 és de pocs anys després i destil·la la mateixa màgia-, també la reafirmació de Lindley com aquell etern secundari que hauria merescut estar molt més sovint en un primer pla.

El multiinstrumentista s'havia donat a conèixer durant la segona meitat dels 60 a les files dels psicodèlics Kaleidoscope –els nord-americans-. Durant la dècada posterior va començar a acompanyar a Graham Nash, Linda Ronstadt, Warren Zevon, Ry Cooder i el mateix Browne, entre d'altres. Alguns li tornarien favors tot donant-li un cop de mà quan a partir dels 80 impulsés la seva pròpia trajectòria solista, que va alternar actuacions i enregistraments pel seu compte amb aquell refrescant projecte de mestissatge musical que va esdevenir El Rayo-X. Lindley ens ha deixat a l'edat de 78 anys. Una gran pèrdua per a un món on cada cop en queden menys com ell.

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY
(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.

Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham Nash, David Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don Was, Jeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.

50 anys de "Blue"

El debat el vaig presenciar anys enrere entre cerveses en una taula de bar. Al meu costat, un devot d'allò que encara es mal anomena indie. Al seu davant, una partidària de les sonoritats del també mal anomenat mestissatge que des de fa (massa) anys sol petar-ho al circuit de les festes majors. Ja se sap, en qüestió de gustos no hi ha res escrit i vivim en un món on tothom és respectuós i tolerant amb el veí fins que arriba el moment de contrastar aquesta variant tan subjectiva i gens absoluta que és el gust. El cas és que la figura que va posar pau en aquella taula, el punt de consens entre dues sensibilitats diametralment oposades sobre el paper i aparentment irreconciliables sobre el terreny, va ser aquella veu canadenca de sofisticada dolçor que en dècades pretèrites havia redefinit etiquetes i gèneres sencers amb les seves cançons com a argument incontestable.

Parlem de Joni Mitchell, és clar. Aquella noia de posat tímid que va seduir –en diversos sentits- gegants del folk rock californià com David Crosby o Graham Nash, que va regnar a l'escena de Laurel Canyon i més enllà, i que al llarg d'una trajectòria immaculada va explorar –fins que les complicacions de salut la van retirar de la vida pública- les múltiples connexions entre llenguatges com el folk, el jazz i el pop, sempre a partir de cançons majúscules que es defensaven al marge d'etiquetes i amb aquella inconfusible veu d'extrema fragilitat però presència inqüestionable en primer terme. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Blue" (1971) va ser el seu quart àlbum i a data d'avui no tan sols es considera com un dels punts àlgids –potser el més àlgid- del seu catàleg, sinó com una de les obres essencials a l'hora d'explicar el seu context i moltes de les coses que han vingut després, començant per les diferents manifestacions del folk i el rock d'arrel que han reivindicat la perspectiva femenina al llarg de les passades cinc dècades.

"Blue" era el fruit d'un any sabàtic durant el qual Mitchell va fugir de tot i de tothom, va posar punt i final a la seva erràtica relació sentimental amb el citat Graham Nash i se'n va anar a Europa a la recerca d'aire fresc. Les cançons que formen l'àlbum les va compondre a cavall de França, Creta i Formentera, però totes destil·len essències pròpies de la Costa Oest dels Estats Units. Del folk àcid d'"All I Want" i "Carey" a les nocturnes pinzellades d'una peça titular on ja s'anticipava el vessant jazzístic que l'autora revelaria en llançaments posteriors, passant pel misticisme de "Little Green" o l'assolellada malenconia de "California", una carta d'amor –i d'enyorança- a la seva terra d'acollida. Gravat gairebé en solitari per la pròpia Mitchell, amb col·laboracions puntuals on destaca la guitarra de James Taylor, una d'aquelles obres que no hauria de faltar en cap col·lecció de discos que es vulgui considerar més o menys completa.

50 anys de "Crosby, Stills & Nash"

Si poques setmanes abans havien vist la llum el segon (però fundacional) disc de Neil Young i el debut de Poco, "Everybody Knows This Is Nowhere" i "Pickin' Up the Pieces", tal dia com avui de fa 50 anys sortia del forn el debut homònim d'un altre projecte on figurava un excomponent de Buffalo Springfield. Ni més ni menys que Stephen Stills, que juntament amb David Crosby i Graham Nash, provinents dels Byrds i els Hollies respectivament, va donar peu a un combo que va reformular el folk rock, va anticipar el soft rock i, en definitiva, va posar les bases de la música californiana dels següents exercicis. Crosby, Stills & Nash -augmentats al cap d'un any amb la presència del propi Young- van destacar per unes harmonies vocals marca de la casa que van transportar definitivament el folk al capdamunt de les llistes d'èxits. La resta la van fer peces com "Marrakesh Express", "Suite: Judy Blue Eyes", "Helplessly Hoping" o "Wooden Ships", totes elles incloses al debut en qüestió (1969).

Requisits per una reunió

Graham Nash.

Aprofitant una imminent gira europea i la recent edició de l'antologia "Over the Years..." (2018), Graham Nash ha respost les preguntes del periodista Rob Hughes en una entrevista publicada a l'edició d'agost d'Uncut. I quan toca parlar de les hipotètiques possibilitats d'una reunió de Crosby, Stills, Nash & Young, ho deixa així de clar: "(L'únic requisit per reunir-nos) és estar a gust els uns amb els altres. Vaig veure Paul Simon i Art Garfunkel quan estaven en camerinos diferents a mitja milla de distància i només s'ajuntaven per tocar a l'escenari. Vaig veure The Police al Hollywood Bowl i era obvi que no volien ser allà. Fa poc vaig assistir a un concert de Bob Dylan, i no parava cap mena d'atenció al públic. No va dir hola ni adéu. Jo no ho podria fer, això, perquè la gent paga molts diners per anar a veure concerts de rock'n'roll. Necessito donar-los quelcom de valor a canvi d'aquests diners, això és el que vull fer". La declaració d'intencions és digna d'admirar, però crec que en el cas de Dylan hi va haver alguna cosa que Nash no va acabar d'entendre...

Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young

Ara mateix la unió pot semblar impossible, però al seu moment va funcionar tan bé que val la pena recuperar-la. Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young tocant junts una peça d'aquests últims, "Long Time Gone", en un estudi televisiu l'any 1969. No se la perdin a Youtube.