50 anys de "Roger McGuinn", "Fantasy", i "Never Turn Your Back on a Friend"

Carole King, en concert al Central Park de Nova York el maig de 1973.

Es commemora aquest mes de juny –les dates exactes no acaben d'estar clares- el 50è aniversari de tres discos que potser haurien merescut més ressò quan es van publicar el 1973, però en tot cas s'han refermat com a clàssics indiscutibles amb el pas del temps. Començant pel primer àlbum en solitari de Roger McGuinn, lliurat a pocs mesos del final dels Byrds. "Roger McGuinn", el disc, és un exercici de folk rock que d'alguna manera segueix la línia evolutiva de la banda mare –atenció a les pinzellades jazzístiques de "Draggin'"-. A les sessions de gravació hi van participar vells coneguts com David Crosby, Graham Nash, Gene Clark o Bob Dylan.

També es va publicar el mes de juny de 1973 "Fantasy", el cinquè àlbum de Carole King. Producció de Lou Adler i una col·lecció de perles pop d'alta sofisticació marca de la casa. Un cicle de cançons que comencen i s'acaben amb dues versions diferents de la peça titular, i on brillen el misteri nocturn de "You've Been Around too Long", un "Haywood" que enllaça amb discografies com la de St. Vincent, o el batec llatí de "Corazón" –cantada en castellà-, per citar-ne tan sols tres. No va acabar de funcionar a nivell de vendes, però el temps li ha acabat donant la raó. Impagable també aquella caràtula que remet a alguna escena perduda durant la primera meitat del segle XX.

I finalment "Never Turn Your Back on a Friend", el tercer disc de Budgie i, per a molts, l'obra definitiva dels gal·lesos. El successor d'"Squawk" (1972) refermava el trio encapçalat per Burke Shelley com un dels combos de hard rock més potents del seu temps –de seguida s'ha dit-, alhora que obria la porta a nous horitzons. "Breadfan", la peça que enceta el plàstic, sol citar-se com a precursora de gèneres com el thrash o l'speed metal –no és gratuït que diverses generacions l'arribessin a descobrir a través de la versió que en van fer Metallica anys més tard-. A destacar també l'alta tensió de "Baby, Please Don't Go", lectura del clàssic de Big Joe Williams prèviament versionat per Them.

50 anys de "Byrds", l'àlbum

Durant el que portem de segle han estat més que mai a l'ordre del dia, fins al punt d'esdevenir un dels pilars que han aguantat bona part de la indústria musical al llarg de les passades dues dècades, però ni les gires ni els discos de reunió s'han inventat ara. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de l'àlbum homònim que va reunir la formació original dels Byrds en un estudi de gravació per primer cop des de 1966. Que a la caràtula hi figuressin ben visibles els noms de Gene Clark, Chris Hillman, David Crosby, Roger McGuinn i Michael Clarke –per aquest ordre- no era cap casualitat. De fet, es podria dir que la signatura del disc era la dels cinc músics i no pas la del grup.

Situem-nos. L'any 1972 els Byrds eren una banda a la deriva. Els seus dies més inspirats –també els de més cotització- quedaven lluny, i per si això fos poc les tensions internes d'un combo amb McGuinn com a únic component original no ajudaven gaire a desembolicar la troca. Quant a la resta de membres originals, només Crosby –amb la nissaga CSNY- i Hillman –que venia de formar Manassas amb Stephen Stills- havien aconseguit treure el cap des de les respectives sortides de la banda mare. Quan David Geffen va fer una oferta molt temptadora per reunir la primera formació del grup i fitxar-la pel seu aleshores flamant segell, Asylum, tot va acabar d'encaixar.

Les sessions de gravació de "Byrds" (1973), el disc, es van dur a terme durant la tardor de 1972. Mentre es gestava l'àlbum, McGuinn seguia actuant en directe amb la formació aleshores vigent de la banda, que mantenia un contracte discogràfic amb Columbia –dues encarnacions dels Byrds en dues disqueres diferents: legalment, el més fàcil era signar l'obra amb els noms dels cinc músics i donar-li el títol de "Byrds" per allò de tenir un reclam-. A petició de Crosby, McGuinn va acabar desfent els Byrds de Columbia a principis de 1973. Però quan el plàstic va sortir a la venda el 7 de març d'aquell mateix any, la resposta de crítica i públic va ser tan poc entusiasta que els reformats Byrds van descartar la idea de fer cap gira i van acabar dissolent el grup de forma definitiva –fins a la reunió de 1989-.

Musicalment, "Byrds" és un àlbum menor però en absolut dolent. No té les cançons més inspirades del catàleg de la banda, però cobreix bona part del ventall estilístic practicat pels californians al llarg de la seva trajectòria –del folk rock al country rock, descartant això sí la psicodèlia-. Entre els títols més destacables, la inicial "Full Circle", original de Clark que ell mateix havia publicat prèviament en solitari a "Roadrunner" (1973). També "Sweet Mary" i la dylaniana "Born to Rock and Roll". Més estrany es fa escoltar els Byrds tocant dues composicions de Neil Young, "Cowgirl in the Sand" i "(See the Sky) About to Rain". Que no sonen malament, però refermen el caràcter erràtic d'una reunió que, com tantes altres i per molt greu que sàpiga dir-ho, s'havia fet per la pasta.

La retirada a temps d'Ozzy Osbourne

Un etern Ozzy Osbourne, l'any 2016 al United Center de Chicago – Foto Ross Halfin.

Diuen que de vegades la millor victòria –o com a mínim la millor sortida- és una retirada a temps. Així ho sembla haver entès Ozzy Osbourne, que ahir va anunciar la cancel·lació de la seva imminent gira europea i la seva retirada dels escenaris a causa dels mateixos problemes de salut que ja l'havien obligat a ajornar compromisos ara fa quatre anys. La notícia va caure com un gerro d'aigua freda, per molts precedents que ja haguessin anat apuntant cap a un desenllaç inevitable. Perquè el seu darrer disc, l'encara flamant "Patient Number 9" (2022), el presentava en molt bona forma. Però sobretot perquè l'exlíder de Black Sabbath era un d'aquells referents que semblaven cridats a durar per sempre.

En un moment en què tot un món sencer sembla ensorrar-se de mica en mica davant mateix dels nostres nassos, quan pràcticament cada setmana hem de lamentar la defunció d'algun nom il·lustre de la música i la cultura pop de la passada meitat de segle i més enllà, el cas d'Osbourne posa de manifest un altre tipus de mortalitat. La de qui havent desafiat durant dècades tot element possible i havent-se perfilat immortal davant d'una parròquia que el venerava com a tal, s'ha vist forçat a dir prou perquè els cos així li ha indicat. Sí, l'estrella del rock que va orinar a sobre mateix d'El Álamo i li va arrencar el cap a un ratpenat d'una mossegada, ha emès un comunicat d'allò més formal explicant que ja no pot més.

En el fons no n'hi ha per posar-se dramàtics, tenint en compte el miracle que suposa que Osbourne hagi arribat fins aquí –així mateix li va fer saber un metge dècades enrere-. Però el fet que un tòtem del rock més genuïnament rebel hagi acabat acceptant allò que és llei de vida, que no hi ha res que duri sempre, ens posa a tots plegats davant del mirall tant o més que les baixes de David Crosby, Tom Verlaine o Jeff Beck –una de les darreres sessions de gravació d'aquest últim, per cert, va ser la seva participació en dues peces del citat "Patient Number 9"-. El món tal com l'havíem conegut s'acaba. Se'n van els grans referents i diguin el que diguin no hi ha relleu generacional –no pas per manca de talent, sinó simplement perquè els temps són uns altres i les circumstàncies també-.

En tot cas, la retirada a temps d'Ozzy Osbourne és un gest que l'honra. Perquè és un acte d'honestedat brutal, amb el seu públic però també amb ell mateix. I sobretot perquè ha sabut dir prou abans d'acabar-se arrossegant pels escenaris com han fet tants altres, ja sigui en nom del capital o per excés de vanitat. Des d'aquí només podem donar-li les gràcies per tota la música que ens ha brindat durant cinc dècades llargues, i per tots els camins que ha obert tant al capdavant dels primers Sabbath com pel seu compte. Que visqui molts anys més i que els visqui tan bé com pugui, que faci més discos si la salut li permet –i si no fos el cas, "Patient Number 9" seria un comiat molt més que digne-, i que la seva música no deixi mai de sonar. La necessitem.

David Crosby (1941-2023)

DAVID CROSBY
(1941-2023)

Va ser el juliol de 2005, si no em falla la memòria. I si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Crosby, Stills & Nash actuaven a Barcelona –mesos abans ho havien fet Crosby & Nash-. A l'escenari del Poble Espanyol i davant mateix dels nostres nassos –alguns encara no ens ho acabàvem de creure-, en carn i os la tríada que havia escrit alguns dels capítols essencials de la música contemporània –i sí, faltava la quarta part del tot, però a aquelles alçades ningú hagués gosat demanar res més-.

D'aquell concert recordo, més enllà d'una actuació certament memorable, la imatge de David Crosby passejant-se per l'escenari al seu aire, com si part d'allò que hi passava no anés amb ell però sense deixar mai de ser-hi present en cos i ànima. Esquivant de tant en tant a un Stephen Stills amb qui no semblava mantenir una sintonia gaire bona, però oferint sempre el seu millor somriure al respectable. Com aquell tiet entranyable que aprofita el descuit del pare o de la mare per buscar –i trobar- la complicitat del nebot. Així és com el recordo.

No em preguntin per què, però de tota la nissaga CSNY, Crosby sempre ha estat qui m'ha caigut més bé. No era el millor compositor de tots quatre –ni tan sols de tots tres-, i no descobrirem ara que l'home podia tenir els seus punts foscos, però per algun motiu em queia molt bé. I episodis com els seus comentaris fora de to (o no) durant l'actuació dels Byrds a Monterey, o el fet d'actuar amb Buffalo Springfield en aquell mateix festival sense haver avisat prèviament els seus companys, deixaven intuir un personatge tan lliure i genuí com aliè a dictats i convencions.

És prou conegut a aquestes alçades que tot plegat li va comportar l'expulsió del grup. També que la seva sortida va acabar essent positiva tant per ell com per als mateixos Byrds. Després va arribar la unió amb Stills i Graham Nash (i Neil Young). També una carrera solista poc prolífica però en tot cas rica en matisos, que va tenir com a punt de partida "If I Could Only Remember My Name" (1971), un primer àlbum on es feia acompanyar de bona part de la parròquia de Laurel Canyon (i rodalies). Entre els seus arguments, perles com "Music Is Love" o "Cowboy Movie". Crosby ha traspassat a l'edat de 81 anys. El buit que deixa és simplement irreparable. Se n'ha anat una part essencial de la història de la música.

Bob Dylan felicita a Brian Wilson

Dylan, en una captura del vídeo d'homenatge a Brian Wilson.

Sempre m'han fet molta mandra aquesta mena d'homenatges, però ahir no vaig poder evitar la temptació de visionar sencer el vídeo on destacats noms del món de la cultura felicitaven a Brian Wilson pel seu 80è aniversari. Parlem de figures com Elton John, Smokey Robinson, Barry Gibb, Chuck D, Graham Nash, David Crosby, Carole King, John Cusack, John Fogerty, Don Was, Jeff Bridges o Al Jardine, entre d'altres –curiosament no hi havia cap dels actuals Beach Boys-. Però va ser la presència del sempre enigmàtic Bob Dylan el factor que em va motivar no tan sols a visionar el vídeo, sinó també a veure'l fins al final.

I va valer la pena, ja ho crec que sí. I em va semblar refotudament emocionant. Perquè, què volen que els digui, simplement no té preu poder escoltar com l'autor de "Like a Rolling Stone" li canta el "Happy Birthday" a l'autor de "God Only Knows" –Dylan, que a l'escenari sol transmetre una imatge d'esquerp-. I com s'equivoca al final –ell, que justament ha fet de la imperfecció un dels pilars del seu art-. I com somriu a càmera després d'un error que podria haver editat però ha preferit mantenir. Quan un artista és gran, ho és fins i tot cantant el "Happy Birthday" –i no descobrirem ara que Dylan és un dels artistes capitals dels darrers 100 anys-. Poden veure el vídeo en aquest enllaç.

Mig segle de "Harvest"

El disc de vinil, una d'aquelles eines que et permeten seguir gaudint de la música dels teus autors preferits, fins i tot quan aquests han decidit retirar la seva obra d'aquella plataforma d'streaming on et pensaves que hi era tot però resulta que no, tal com ha fet recentment Neil Young. Sigui com sigui, es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Harvest" (1972), una de les obres més essencials del catàleg del canadenc, també de la història del rock i la música pop. Segurament, qualsevol superlatiu que se li pugui aplicar es quedaria curt.

És "Harvest" el disc més definitiu del seu autor? Això és discutible i podria donar per més d'un debat, però del que no hi ha cap dubte és que es tracta d'un dels seus treballs més inspirats i alhora populars, principal porta d'entrada a la seva discografia per a diverses generacions de melòmans, també d'una col·lecció de cançons que d'una manera o d'una altra cobreixen bona part dels registres que Young s'ha fet seus al llarg dels anys, del folk rock orgànic que domina la majoria del plàstic a una electricitat rockera que sol associar-se més aviat amb els seus discos al capdavant de Crazy Horse, passant és clar pels terrenys més fràgils i confessionals.

Enregistrat a Nashville amb el suport instrumental dels Stray Gators –Ben Keith (steel guitar), Tim Drummond (baix), Kenny Buttrey (bateria) i un Jack Nitzsche (piano i arranjaments orquestrals) amb qui Young no va acabar massa bé-, l'àlbum va comptar amb la participació de vells coneguts com David Crosby, Stephen Stills, Graham Nash, James Taylor o Linda Ronstadt als cors –també de l'Orquestra Simfònica de Londres en els passatges orquestrals arranjats per Nitzsche-, entre d'altres.

I el repertori, és clar, és simplement immaculat. Començant per la inicial "Out on the Weekend", la fugida de la gran ciutat com a metàfora d'un canvi de cicle vital, i pel country crepuscular de la peça titular. "A Man Needs a Maid" i "There's a World" presenten el vessant més pop de Young –reforçat per les orquestracions de Nitzsche-. "Heart of Gold" és amb tota probabilitat la peça més coneguda de l'àlbum –i possiblement del catàleg del canadenc-, un dels grans clàssics de tots els temps. I "Are You Ready for the Country?" és un pantanós exercici de country blues que es capbussa de ple en incomptables dècades de tradició musical nord-americana.

La cara b comença amb "Old Man", un cant emotiu a l'experiència vital i al respecte envers aquells que sumen més trajectòria que un mateix. "Alabama", enrabiat exercici rocker que carrega sense miraments contra determinats estereotips del Sud dels Estats Units, va encendre els ànims d'uns aleshores desconeguts Lynyrd Skynyrd a qui el mateix Young acabaria donant la raó amb el pas del temps –la resposta dels de Jacksonville va ser la celebradíssima "Sweet Home Alabama", publicada dos anys després-.

La tèrbola "The Needle and the Damage Done", gravada en directe a la UCLA, s'inspira en l'addicció a l'heroïna de Danny Whitten, guitarrista de Crazy Horse, que moriria a finals d'aquell mateix any d'una desafortunada combinació de medicaments i alcohol. I "Words (Between the Lines of Age)" tanca l'àlbum per la porta gran amb un èpic crescendo instrumental marca de la casa. Un dels punts més àlgids d'una obra inqüestionable, també un d'aquells clàssics que encara avui solen generar moments climàtics als concerts de Neil Young –ho vam poder comprovar ara fa prop de sis anys al Poble Espanyol barceloní-.

50 anys de "Blue"

El debat el vaig presenciar anys enrere entre cerveses en una taula de bar. Al meu costat, un devot d'allò que encara es mal anomena indie. Al seu davant, una partidària de les sonoritats del també mal anomenat mestissatge que des de fa (massa) anys sol petar-ho al circuit de les festes majors. Ja se sap, en qüestió de gustos no hi ha res escrit i vivim en un món on tothom és respectuós i tolerant amb el veí fins que arriba el moment de contrastar aquesta variant tan subjectiva i gens absoluta que és el gust. El cas és que la figura que va posar pau en aquella taula, el punt de consens entre dues sensibilitats diametralment oposades sobre el paper i aparentment irreconciliables sobre el terreny, va ser aquella veu canadenca de sofisticada dolçor que en dècades pretèrites havia redefinit etiquetes i gèneres sencers amb les seves cançons com a argument incontestable.

Parlem de Joni Mitchell, és clar. Aquella noia de posat tímid que va seduir –en diversos sentits- gegants del folk rock californià com David Crosby o Graham Nash, que va regnar a l'escena de Laurel Canyon i més enllà, i que al llarg d'una trajectòria immaculada va explorar –fins que les complicacions de salut la van retirar de la vida pública- les múltiples connexions entre llenguatges com el folk, el jazz i el pop, sempre a partir de cançons majúscules que es defensaven al marge d'etiquetes i amb aquella inconfusible veu d'extrema fragilitat però presència inqüestionable en primer terme. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Blue" (1971) va ser el seu quart àlbum i a data d'avui no tan sols es considera com un dels punts àlgids –potser el més àlgid- del seu catàleg, sinó com una de les obres essencials a l'hora d'explicar el seu context i moltes de les coses que han vingut després, començant per les diferents manifestacions del folk i el rock d'arrel que han reivindicat la perspectiva femenina al llarg de les passades cinc dècades.

"Blue" era el fruit d'un any sabàtic durant el qual Mitchell va fugir de tot i de tothom, va posar punt i final a la seva erràtica relació sentimental amb el citat Graham Nash i se'n va anar a Europa a la recerca d'aire fresc. Les cançons que formen l'àlbum les va compondre a cavall de França, Creta i Formentera, però totes destil·len essències pròpies de la Costa Oest dels Estats Units. Del folk àcid d'"All I Want" i "Carey" a les nocturnes pinzellades d'una peça titular on ja s'anticipava el vessant jazzístic que l'autora revelaria en llançaments posteriors, passant pel misticisme de "Little Green" o l'assolellada malenconia de "California", una carta d'amor –i d'enyorança- a la seva terra d'acollida. Gravat gairebé en solitari per la pròpia Mitchell, amb col·laboracions puntuals on destaca la guitarra de James Taylor, una d'aquelles obres que no hauria de faltar en cap col·lecció de discos que es vulgui considerar més o menys completa.

50 anys de "Crosby, Stills & Nash"

Si poques setmanes abans havien vist la llum el segon (però fundacional) disc de Neil Young i el debut de Poco, "Everybody Knows This Is Nowhere" i "Pickin' Up the Pieces", tal dia com avui de fa 50 anys sortia del forn el debut homònim d'un altre projecte on figurava un excomponent de Buffalo Springfield. Ni més ni menys que Stephen Stills, que juntament amb David Crosby i Graham Nash, provinents dels Byrds i els Hollies respectivament, va donar peu a un combo que va reformular el folk rock, va anticipar el soft rock i, en definitiva, va posar les bases de la música californiana dels següents exercicis. Crosby, Stills & Nash -augmentats al cap d'un any amb la presència del propi Young- van destacar per unes harmonies vocals marca de la casa que van transportar definitivament el folk al capdamunt de les llistes d'èxits. La resta la van fer peces com "Marrakesh Express", "Suite: Judy Blue Eyes", "Helplessly Hoping" o "Wooden Ships", totes elles incloses al debut en qüestió (1969).

Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young

Ara mateix la unió pot semblar impossible, però al seu moment va funcionar tan bé que val la pena recuperar-la. Tom Jones i Crosby, Stills, Nash & Young tocant junts una peça d'aquests últims, "Long Time Gone", en un estudi televisiu l'any 1969. No se la perdin a Youtube.

Chris Hillman - "Bidin' My Time" (2017)

Si contemplem "Bidin' My Time" (2017) únicament com el darrer treball d'estudi de Chris Hillman, hi observarem un bon exercici de música nord-americana d'arrels sense cap més reclam que l'ofici incontestable de qui porta més de cinc dècades al negoci. Però si el contemplem a una escala, diguem-ne, simbòlica, hi descobrirem el que molt probablement acabi esdevenint l'últim enregistrament on han coincidit els tres supervivents de la formació original dels Byrds: David Crosby i Roger McGuinn participen en diversos temes -Hillman va assegurar en una entrevista recent a la revista Uncut que les relacions entre tots tres són bones però no tenen ara per ara plans de tornar a treballar junts-. També hi participa Tom Petty en la que hauria estat una de les seves últimes sessions d'estudi. I les noves versions de clàssics del repertori byrdià com "Bells of Rhymney" es manifesten absolutament entranyables.

Incombustible David Crosby

David Crosby es manté incombustible als seus 72 anys. Setmanes enrere anunciava la pròxima edició d'un nou disc en solitari que té com a títol provisional "Dangerous Night". L'àlbum, avançava el propi Crosby, "tornarà a emprenyar" el govern dels Estats Units. Concretament, inclourà una cançó sobre la utilització d'avions de guerra no tripulats per part de l'exèrcit nord-americà. Temàtiques al marge, és d'agrair que un músic amb la projecció de l'exByrd utilitzi el seu art per a tocar els nassos dels que manen. I més quan els seus deixebles, tots aquells que tant a casa nostra com a fora es dediquen al folk d'harmonies vocals i melodies amables, semblen més interessats a cultivar bigotis i barbes de disseny que a fer emprenyar ningú, no fos cas que els cridessin l'atenció.