Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ethan Johns. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ethan Johns. Mostrar tots els missatges

dijous, 15 de juliol del 2021

De Tom Jones a Todd Snider

Tom Jones.

Ens referíem mesos enrere a la corrosiva lectura del "Talking Reality Television Blues" de Todd Snider amb què tot un Tom Jones marcava terreny a l'hora d'anunciar un nou treball d'estudi que, quines coses, va acabar veient la llum la llum al mateix temps que el darrer llançament del propi Snider. A "Surrounded by Time" (2021, EMI/Universal), el seu àlbum número 41, el gal·lès referma la seva aliança amb el productor Ethan Johns i s'endinsa en les arrels més profundes de la música nord-americana tal i com ja ho havia fet als plàstics precedents.

El resultat és un àlbum de maduresa en el millor sentit, que deixa (molt) enrere aquell intent d'esdevenir un etern adolescent amb què el Tigre de Gal·les havia conquerit les radiofórmules a principis del present segle –d'acord, amb el temps un pot acabar acceptant que "Sex Bomb" era una pista tan potent com el seu títol-. Versions ben triades i ben executades de Bob Dylan, Cat Stevens, els Waterboys, Terry Callier o el citat Snider, despatxades amb l'ofici i l'experiència de cinc dècades i mitja llargues al peu del canó, però amb els aires transformadors de qui encara té ganes de dir coses amb 81 primaveres a l'esquena.

I el mateix dia en què Jones lliurava "Surrounded By Time" –el passat 23 d'abril-, Snider publicava "First Agnostic Church of Hope and Wander" (2021, Thirty Tigers). El títol fa referència a les emissions en streaming que el nord-americà va dur a terme durant els mesos més durs de la pandèmia, a les quals assistien els seus incondicionals com si d'autèntiques misses es tractessin. Les bones noves, tot un seguit de composicions inèdites, inspirades en part per les morts recents de referents com Jeff Austin, John Prine o Billy Joe Shaver, que han acabat donant forma a un magnífic disc de música d'arrel genuïnament nord-americana on conflueixen registres com el country, el soul, el blues o el rock més orgànic.

dissabte, 5 de setembre del 2020

20 anys de "Hearbreaker"


Crec recordar que el primer cop que vaig tenir consciència de l'existència de l'etiqueta Americana va ser arran d'una crítica de "Hearbreaker" (2000), el debut en solitari de Ryan Adams, a la revista Uncut –un mitjà que va esdevenir clau en la definició i la divulgació d'aquest terme-. Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa vint anys, i que encara a aquestes alçades es pot contemplar com un dels capítols definitius d'una trajectòria que mai ha deixat de mirar endavant.

"Hearbreaker" va suposar molt més que un nou punt de partida per a Adams després de la desfeta de Whiskeytown, va suposar també una de les portes d'entrada al segle XXI per allò que s'havia anomenat country alternatiu –gènere del qual era i segueix essent el de Carolina del Nord un dels màxims exponents-. Produït per tot un Ethan Johns, amb el suport instrumental de pesos pesants com Daid Rawlings i veus convidades com les de Gillian Welch o Emmylou Harris, el treball en qüestió va ser també el primer acte d'afirmació d'un Adams que començava a seguir a la seva manera els camins prèviament traçats per Tom Petty o Bruce Springsteen.

El disc començava amb una mena de broma. Una conversa entre Adams i Rawlings sobre Morrissey, caçada al vol per Johns a l'estudi, que donava pas al torrencial rockabilly de "To Be Young (Is to Be Sad, Is to Be High)". Entrada per la porta gran i tota la carn a la graella des del minut zero. La seguien reclams com "My Winding Wheel", dinàmic exercici de crepuscular country rock que encara avui és un plat fort dels directes del seu autor, la fràgil "Oh My Sweet Carolina", amb els aguts vocals de Harris fent de contrapunt al lament estripat d'Adams, o el rhythm & blues corrosiu de "Shakedown on 9th Street". Un dels grans debuts del seu temps, i més enllà.

dissabte, 23 de maig del 2020

Laura Marling - "Songs for Our Daughter" (2020)


El primer cop que Laura Marling va actuar a Barcelona va ser el 4 de maig de 2008, a la sala 2 de Razzmatazz i com a telonera d'un Adam Green que es debatia aleshores entre l'herència de l'antifolk i tot allò que ha acabat venint després. Marling tot just acabava d'assolir la majoria d'edat i venia a presentar sense cap altre suport que la seva veu i la seva guitarra un disc de debut, "Alas, I Cannot Swim" (2008), que també semblava debatre's entre aquella nova onada de folk britànic que encapçalaven uns encara efervescents Mumford & Sons i, novament, tot allò que ha vingut després.

La britànica va generar tot un seguit reaccions en positiu entre la parròquia més puntual d'aquella vetllada, però ningú podia predir aleshores que en qüestió de pocs anys la seva veu hauria madurat fins al punt d'esdevenir un referent de ple dret, gravar els seus discos amb tot un Ethan Johns als comandaments i veure com la crítica especialitzada començava a comparar-la amb tòtems tan inabastables com Joni Mitchell –la comparació no era gens gratuïta tenint en compte la seva habilitat a l'hora de maridar registres com el folk, el pop o el jazz-.

"Song for Our Daughter" (2020) arriba dos anys després del seu acostament a l'electrònica amb LUMP –projecte conjunt amb Mike Lindsay (Tunng)-, si bé recupera les coordenades més orgàniques del seu discurs. Una col·lecció de cançons que s'adrecen a un infant imaginari, i que tant poden apuntar a les altes esferes del so Americana ("Alexandra", "Strange Girl) com manifestar-se fràgils a més no poder ("Fortune", "The End of the Affair"). Torna a produir el propi Johns i hi col·labora tot un Chris Hillman. Cada dia més a prop de Mitchell i més lluny de Mumford & Sons, Marling segueix parlant amb veu pròpia i creixent disc a disc.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Vital Macca

Què pot fer als seus 71 anys algú que ha definit la música popular tal i com la coneixem i que els seus propis néts reconeixen als llibres escolars d'història? Doncs, segurament, el que li doni la més absoluta gana. I això, en el cas de Paul McCartney, es tradueix en una activitat musical frenètica. Gira constantment per tot el món, toca amb els supervivents de Nirvana i encara té temps d'enregistrar àlbums com el recent "New" (2013), un retorn a les seves millors formes de la mà de productors com Ethan Johns o Mark Ronson. En entrevistes recents amb NME i Mojo, un McCartney més vital i entussiasmat que mai parla d'aquest nou disc, reflexiona sobre un futur que encara deixa entreveure molta música i desfà falsos mites sobre els Beatles. Fins i tot s'atreveix a imaginar-se com sonarien els Fab Four de tenir vint anys actualment. "Suposo que només cal fixar-se en què fèiem aleshores. Ens equiparàvem a allò que venia de les llistes nord-americanes -Buddy Holly, el rock'n'roll, Elvis, els Everly Brothers i tot allò-. (...) Crec que (actualment) ens fixaríem en el que hi ha a les llistes. No tant en propostes com la de Katy Perry, perquè no ens hi podríem identificar -és una noia i és bonica, cosa que no ens interessa, al menys a nivell musical-, per tant ens fixaríem en coses com Kings of Leon, Dylan o Neil Young. Crec que faríem quelcom similar". Macca també reconeix que li agradaria col·laborar amb Thom Yorke però no li ha proposat perquè té por que el líder de Radiohead li digui que no (!), essent conscient al mateix temps que mai trobarà un millor col·laborador que John Lennon.