 |
| Clayton L., Kacy A. i T. Good, la nit passada a la sala 3 de Razzmatazz. |
THE SADIES + KACY & CLAYTON
Razzmatazz 3, Barcelona
18 de novembre de 2022
És una d'aquelles imatges que haurien estat impensables ara fa tan sols un any. La de The Sadies, una de les maquinàries de rock'n'roll i música d'arrel nord-americana més versàtils i ben engreixades de les darreres tres dècades, enfilant-se a un escenari sense qui va ser un dels seus pilars fundacionals, l'enyorat Dallas Good. Quan el cantant i guitarrista va morir de forma sobtada el mes de febrer passat, el buit que va deixar era tan gran que semblava impossible que la banda seguís endavant sense ell. Però la determinació del seu germà, Travis Good, i de la base rítmica que formen Mike Belitsky i Sean Dean, ha acabat donant peu a una gira que no tan sols certifica la vigència de la formació, ara reduïda a trio, sinó que materialitza també un sentit homenatge a la memòria de Dallas Good.
Va ser d'aquesta manera, amb format de trio, com els canadencs es van presentar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz. En un lateral de l'escenari però en posició frontal i ben visible sota els focus, un micròfon delimitava un espai sense ocupar. Com si Travis Good hagués volgut assenyalar expressament aquell buit que mai més podrà tornar a omplir ningú mentre comandava el combo a través d'un huracà de rock'n'roll de garatge amb injecció lisèrgica, country rock sense adulterar i oportunes dosis d'instro surf amb accent fronterer. El fil conductor del repertori, un "Colder Streams" (2022) que més enllà de figurar entre les obres més rodones de la banda, suposa també el testament de Dallas Good –i quin senyor testament, el que inclou perles com "Stop and Start", "No One's Listening" o "Message to Belial"-.
La gran sorpresa va arribar quan Good va convidar el duet teloner, els també canadencs Kacy & Clayton, que prèviament havien escalfat l'ambient a ritme de folk i country en les seves formes més primitives, a sumar-se a una festa on semblaven els convidats fets a mida. Fins al punt que van romandre a l'escenari durant bona part del concert, bisos inclosos. Les harmonies vocals de Kacy Anderson al costat del mateix Good van enriquir títols com "So Far So Few" o "Anna Leigh", i la guitarra de Clayton Linthicum va encaixar com si sempre hagués format part de la banda en peces com "Lay Down Your Arms". Al capítol de versions hi van brillar una dinàmica lectura de "Fist City", el clàssic de la recentment desapareguda Loretta Lynn, i "Wasn't Born to Follow", himne de carretera dels Byrds que els canadencs van abordar com si fos seu. Anava per Dallas Good. Perquè, de vegades, mirar endavant és el millor homenatge possible.
