In the Pines

Platja d'Aro, setembre de 2023.

Les obscures profunditats d'una pineda a tocar de la llera del riu Ridaura, a l'extrem sud de Platja d'Aro. L'espessor d'un entorn on el sol no acostuma a brillar i on un es podria passar la nit sencera tremolant. Com a "In the Pines", la murder ballad tradicional que han gravat Bill Monroe, Leadbelly, Mark Lanegan, Nirvana, Dolly Parton i Loretta Lynn, entre d'altres –alguns, amb el títol de "Where Did You Sleep Last Night?"-, i que Robert Plant va citar dies enrere durant el seu concert a Barcelona. El blues més ancestral ressonant en la penombra d'una arbreda.

A la memòria de Dallas Good

Clayton L., Kacy A. i T. Good, la nit passada a la sala 3 de Razzmatazz.

THE SADIES + KACY & CLAYTON
Razzmatazz 3, Barcelona

18 de novembre de 2022

És una d'aquelles imatges que haurien estat impensables ara fa tan sols un any. La de The Sadies, una de les maquinàries de rock'n'roll i música d'arrel nord-americana més versàtils i ben engreixades de les darreres tres dècades, enfilant-se a un escenari sense qui va ser un dels seus pilars fundacionals, l'enyorat Dallas Good. Quan el cantant i guitarrista va morir de forma sobtada el mes de febrer passat, el buit que va deixar era tan gran que semblava impossible que la banda seguís endavant sense ell. Però la determinació del seu germà, Travis Good, i de la base rítmica que formen Mike Belitsky i Sean Dean, ha acabat donant peu a una gira que no tan sols certifica la vigència de la formació, ara reduïda a trio, sinó que materialitza també un sentit homenatge a la memòria de Dallas Good.

Va ser d'aquesta manera, amb format de trio, com els canadencs es van presentar la nit passada a la sala petita de Razzmatazz. En un lateral de l'escenari però en posició frontal i ben visible sota els focus, un micròfon delimitava un espai sense ocupar. Com si Travis Good hagués volgut assenyalar expressament aquell buit que mai més podrà tornar a omplir ningú mentre comandava el combo a través d'un huracà de rock'n'roll de garatge amb injecció lisèrgica, country rock sense adulterar i oportunes dosis d'instro surf amb accent fronterer. El fil conductor del repertori, un "Colder Streams" (2022) que més enllà de figurar entre les obres més rodones de la banda, suposa també el testament de Dallas Good –i quin senyor testament, el que inclou perles com "Stop and Start", "No One's Listening" o "Message to Belial"-.

La gran sorpresa va arribar quan Good va convidar el duet teloner, els també canadencs Kacy & Clayton, que prèviament havien escalfat l'ambient a ritme de folk i country en les seves formes més primitives, a sumar-se a una festa on semblaven els convidats fets a mida. Fins al punt que van romandre a l'escenari durant bona part del concert, bisos inclosos. Les harmonies vocals de Kacy Anderson al costat del mateix Good van enriquir títols com "So Far So Few" o "Anna Leigh", i la guitarra de Clayton Linthicum va encaixar com si sempre hagués format part de la banda en peces com "Lay Down Your Arms". Al capítol de versions hi van brillar una dinàmica lectura de "Fist City", el clàssic de la recentment desapareguda Loretta Lynn, i "Wasn't Born to Follow", himne de carretera dels Byrds que els canadencs van abordar com si fos seu. Anava per Dallas Good. Perquè, de vegades, mirar endavant és el millor homenatge possible.

Loretta Lynn (1932-2022)

LORETTA LYNN
(1932-2022)

Un dels primers discos de country que recordo haver-me comprat va ser "Honky Tonk Angels" (1993), l'àlbum que van gravar conjuntament Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette. El vaig trobar en una cubeta de saldo quan jo encara era un adolescent i el plàstic en qüestió ja portava alguns anys al carrer. Aleshores amb prou feina sabia qui eren les tres dones que sortien retratades a la caràtula –de fet, és possible que tan sols hagués sentit a parlar de Parton-, però el que vaig escoltar em va agradar tant que ben aviat em vaig començar a interessar per les seves respectives trajectòries –també per les de Kitty Wells i Patsy Cline, a les quals vaig descobrir a través dels homenatges que els feia el trio en aquest treball, començant per la peça titular-.

De totes tres, la que més m'arribaria a seduir al llarg dels anys amb la seva obra seria Lynn, a qui tant Parton com Wynette ja havien reivindicat com a influència des dels seus respectius inicis. Nascuda a Kentucky en plena Gran Depressió i autora d'un cançoner tan essencial com inabastable, parlem d'una de les grans dames del country. Una pionera que va recollir el testimoni de Kitty Wells a l'hora d'obrir camins que fins aleshores havien estat tancats per a les dones en el marc de la indústria musical. Componia les seves pròpies cançons, portava les regnes de la seva pròpia carrera i no tenia pèls a la llengua a l'hora de carregar contra les infidelitats del seu marit –i deixar les coses clares a les altres dones que el tinguessin al punt de mira- amb una sèrie de peces que han esdevingut himnes.

Parlem de títols tan inequívocs com "You Ain't Woman Enough (To Take My Man)", "Woman of the World (Leave My Man Alone)" o la provocadora "Fist City" –on directament es declarava disposada a fer servir els punys contra qui s'interposés entre ella i el seu home-, que avui farien saltar les alarmes de certs guardians de la correcció política però en altres temps van donar peu a clàssics de ple dret. Menció a part mereix la que possiblement sigui la seva cançó més reconeguda, "Coal Miner's Daughter", un homenatge al seu pare, miner d'ofici, però també a tota la classe treballadora d'estats com Kentucky, el seu bressol. Exponent del Nashville Sound sense res a envejar a certes estrelles del rock'n'roll, les seves dècades daurades van ser els 60 i els 70 però la seva flama no es va apagar mai.

Ja en ple segle XXI, tota una generació la va descobrir de la mà de Jack White, qui li va produir el magnífic "Van Lear Rose" (2004). Llàstima que, com sol passar en aquests casos, molts dels que van descobrir-la a través d'aquest àlbum no es vagin molestar a conèixer tot allò que havia fet abans ni s'interessessin per res del que faria després. A destacar, durant els seus darrers anys, un fructífer retorn a l'estudi de la mà de John Carter Cash, amb qui va facturar una trilogia discogràfica –"Full Circle" (2016), "Wouldn't It Be Great" (2018) i l'oportunament titulat "Still Woman Enough" (2021)- on prescindia de la coloraina que li havia aportat White per tornar a les seves essències. Sembla ser que hauria gravat més material que de ben segur veurà la llum ja de forma pòstuma. Ens ha deixat a l'edat de 90 anys una de les més grans.

L'himne feminista que va impulsar la carrera de Kitty Wells

Kitty Wells.

És un dels grans clàssics de la història de la música country, també una cançó a reivindicar en una data com la d'avui, coincidint amb la commemoració del Dia de la Dona Treballadora –això que ara s'anomena 8M-. "It Wasn't God Who Made Honky Tonk Angels", el single que va donar l'impuls definitiu a la carrera de Kitty Wells quan es va publicar el mes de juny de 1952. Una peça amb un discurs marcadament feminista, que va trencar barreres i estereotips tot arribant al número 1 de la llista country de Billboard. Era el primer cop que una dona assolia aquesta fita, i va obrir la porta a totes les que van venir després.

La cançó la va compondre J.D. "Jay" Miller, expressament per a Wells i com a resposta a "The Wild Side of Life", el single que a principis d'aquell mateix any havia consolidat Hank Thompson com un dels abanderats del honky tonk, el subgènere més popular de la música country durant la primera meitat de la dècada dels 50. Prenent com a base la melodia de "Great Speckled Bird", l'estàndard hillbilly compost per Reverend Guy Smith, Thompson cantava en primera persona el lament d'algú a qui la seva promesa ha deixat per un altre home després d'una nit de gresca en un bar de carretera, amb versos com "I didn't know that God made honky tonk angels".

La reacció de Miller va ser una cançó escrita des del punt de vista femení, on la protagonista ve a dir que la infidelitat no és només cosa de les dones sinó també dels homes –tinguin en compte que parlem de l'any 1952-. "It wasn't God who made honky tonk angels / As you said in the words of your song / Too many times married men think they're still single / And that's caused many a good girl to go wrong", proclamava Wells a la tornada de la peça en qüestió, que mantenia encara la melodia de "Great Speckled Bird". La cançó va fer història, i dècades més tard va inspirar el títol d'un disc signat de forma conjunta per Dolly Parton, Loretta Lynn i Tammy Wynette –"Honky Tonk Angels" (1993)-, amb la mateixa Wells com a vocalista convidada en una encertada versió del tema que ens ocupa.

Loretta Lynn - "Still Woman Enough" (2021)

Sembla que l'aliança entre Loretta Lynn i John Carter Cash va de debò. Salvant distàncies i matisos, la de Kentucky podria haver trobat en el fill de Johnny Cash la mena d'aliat que aquest últim havia trobat en Rick Rubin. No, Lynn no ha dut a terme cap reinvenció del nivell de la nissaga American de Cash. Al contrari, ha tornat a unes arrels que mai havia acabat d'abandonar. Però Carter Cash l'ha sabut fer sonar fresca i vital com en els seus dies més inspirats.

"Still Woman Enough" (2021) arriba després dels notables "Full Circle" (2016) i "Wouldn't It Be Great" (2018), amb part del material enregistrat durant les mateixes sessions i un títol que és una declaració d'intencions com una catedral. L'acompanyen a la peça titular les veus de Reba McEntire i Carrie Underwood. Tres generacions del country amb accent femení i una pista que sembla una continuació d'aquell "You Ain't Woman Enough" originalment enregistrat per Lynn el 1966, i regravat ara amb el suport de tota una Tanya Tucker.

Com els seus predecessors, "Still Woman Enough" alterna material nou –originals i versions de clàssics com "Keep on the Sunny Side" (peça tradicional popularitzada per la Carter Family) o "I Saw the Light" (Hank Williams)- amb regravacions de peces del seu fons de catàleg. Destaquen en aquest darrer capítol la citada "You Ain't Woman Enough", una minimalista lectura recitada del seu himne de 1971 "Coal's Miner Daughter" i una nova versió de "One's on the Way", del mateix any, a duet amb una alumna tan avantatjada com és Margo Price.

La música que ha definit un país

Jimmie Rodgers (1897-1933), considerat com el 'pare del country modern'.

Nou capítols dedicats a repassar la història de la música country en plena era daurada de les sèries televisives. I un projecte ambiciós que, malgrat el rigor i l'allau de veus autoritzades, s'acaba quedant a mitges en termes globals. "Country Music" és l'aproximació de Ken Burns a un gènere centenari que no tan sols ha retratat i definit un país sencer, sinó que fins i tot l'ha arribat a explicar.

El country. Aquella música que va néixer en algun lloc del Sud dels Estats Units del matrimoni entre el violí anglosaxó i el banjo africà, i que posteriorment s'aniria enriquint amb la incorporació d'accents com la polka alemanya o l'herència hispana de l'estat de Texas –en altres paraules, un gènere musical que s'ha construït i es segueix construint de forma paral·lela al país i les gents als quals retrata, defineix i fins i tot explica des de fa cosa d'un segle-. O simplement "tres acords i la veritat", tal i com va apuntar al seu dia el prolífic compositor Harlan Howard.

Una definició més o menys acadèmica i una altra de més abstracta i passional, que queden perfectament exposades i justificades al llarg dels nou capítols de "Country Music" (2019). Una minisèrie televisiva de títol tan oportú com poc original, on el realitzador Ken Burns –reconegut per les seves produccions catòdiques al voltant del jazz o la Guerra del Vietnam- planteja una aproximació cronològica a una etiqueta sonora que engloba tants o més estils que el rock, i que enllaça els medicine shows de principis del segle passat amb les mastodòntiques escenografies de Garth Brooks.

Una empresa sens dubte ambiciosa per la qual s'ha servit Burns d'un ampli catàleg de gravacions històriques i imatges d'arxiu, així com de testimonis que abracen diferents èpoques i vessants del negoci de la música country, entre els quals no hi falten gegants com Willie Nelson, Marty Stuart, Rodney Crowell, Dolly Parton, Loretta Lynn, Hank Williams Jr., Rosanne Cash, Dwight Yoakam, Emmylou Harris, Kris Kristofferson, el desaparegut Merle Haggard o el mateix Brooks. I un conjunt digne de ser visionat (i escoltat) amb temps i atenció, si bé el seu resultat es podria qualificar com a desigual en termes globals: no hi sobra absolutament res, però hi falten coses.


OPORTUNITAT DESAPROFITADA

I això que tot plegat comença amb molt bon peu. Amb un primer capítol que explica la gènesi del que en un primer moment s'anomenaria música hillbilly de la mà de pioners com Fiddlin' John Carson o Eck Robertson –també de caçatalents com Ralph Peer, que va situar disqueres com Okeh o Victor a l'avantguarda d'aquell nou gènere musical-, i culmina al moment en què Jimmie Rodgers i la Carter Family n'acabaren d'establir unes línies mestres encara vàlides a data d'avui. També són lloables les aproximacions a derivats com el bluegrass, el western swing o fins i tot el rockabilly, així com a figures tan capitals com les de Hank Williams, Bill Monroe, Patsy Cline o Johnny Cash.

El problema és que, a mida que avança la cronologia i el country es va diversificant en un nombre creixent de variants i subgèneres, Burns sembla no acabar de trobar cap ruta que acabi d'abastar tot allò que aquest ha arribat a donar de si. Sorprèn, per exemple, que no es faci cap menció al Bakersfield Sound, que el country rock s'abordi pràcticament de passada –si bé hi són ben representats Gram Parsons i la Nitty Gritty Dirt Band- i, sobretot, que la sèrie no arribi més enllà de l'any 1996. Cosa que exclou tot un ventall de discursos que van del country pop de Shania Twain a allò que es va anomenar country alternatiu, i que d'alguna manera suposa una oportunitat desaprofitada d'explicar en tota la seva magnitud un gènere musical que probablement requereixi més de nou capítols.


Nota: Aquest article no s'ha escrit en base a la versió 'íntegra' de la sèrie 'Country Music' (16 hores de durada en total), sinó de la versió 'retallada' per la BBC i emesa a l'Estat espanyol a través de plataformes com la BBC (nou capítols de 52 minuts de durada en total).

Loretta Lynn - "Wouldn't It Be Great" (2018)

Ja fa dos anys llargs que Loretta Lynn va lliurar "Full Circle" (2016), el primer fruit de les sessions de gravació que havia estat duent a terme durant tota una dècada amb John Carter Cash als comandaments. La de Kentucky va anunciar aleshores que d'aquelles mateixes sessions n'havia sortit material suficient per completar diversos àlbums, i que un cop finalitzada aquella aventura es plantejava la possibilitat de tornar a gravar a les ordres de Jack White. D'això últim no se n'ha sabut res més, però Lynn tampoc ha parat quieta. Lluny de conformar-se amb l'edició del material enregistrat amb el fill de Johnny Cash i June Carter, s'ha dedicat a complementar-lo i a donar forma a aquest "Wouldn't It Be Great" (2018) que repeteix la fórmula i les bones maneres del seu predecessor. Temes inèdits amb regust clàssic, alternats amb noves versions d'alguns dels títols més reconeguts del seu fons de catàleg, com ara "Don't Come Home a Drinkin'" o l'eterna "Coal Miners Daughter". La qual cosa no donarà cap nou impuls a la trajectòria d'aquesta icona nord-americana, però referma la seva vocació de present a l'edat de 86 anys, que de seguida s'ha dit.

Loretta Lynn - "Full Circle" (2016)

Diuen que les coses bones es fan esperar. Doncs bé, Loretta Lynn ha trigat dotze anys a lliurar la continuació de "Van Lear Rose" (2004), el celebrat àlbum que va enregistrar de la mà de Jack White i que la va tornar a un merescut primer pla. No és que durant tot aquest temps s'hagi estat de braços plegats: un cop finalitzada la seva col·laboració amb l'aleshores guitarrista dels White Stripes, la de Kentucky es va posar a treballar al costat de John Carter Cash -fill de Johnny Cash i June Carter i, per tant, un vell conegut de la pròpia Lynn-. Unes sessions que es prolongarien durant anys i que, diuen, han generat material suficient per a omplir diversos àlbums. El primer és "Full Circle" (2016), un retorn a les arrels que deixa enrere el nervi renovador de White per a abraçar el classicisme marca de la casa. Tretze cançons (i una introducció) cuites a foc lent, que honren les cinc dècades de trajectòria de Lynn i a la vegada refermen la perdurabilitat i la vigència del seu discurs. Els duets amb Willie Nelson ("Lay Me Down") i Elvis Costello ("Everything It Takes") no faran córrer tanta tinta com una producció de Jack White, això està clar, però arrodoneixen un resultat final que tan sols coixeja en episodis tan anecdòtics com la regravació de "Fist City" -la canta amb tanta força com el primer dia, però poca cosa pot aportar a aquestes alçades a una cançó tan definitiva-. Dit això, i havent comprovat que l'espera ha valgut la pena, tan sols queda matisar que el títol del disc no hauria de sonar a comiat. Que sigui quin sigui aquest cercle que es tanca i malgrat els 84 anys que acumula a l'esquena, Lynn té corda per estona i ja pensa en tornar a gravar amb Jack White.