Núvols que s'acosten

On s'acaba la calma i comença la tempesta.

Nosferatu mirant-nos de reüll?

Somriures i pell de gallina

OTIS MACE + THE MISSING LEECH

Tarambana, Cardedeu

5 d'octubre de 2013

Comparava dies enrere a Otis Mace amb gent com Elvis Costello o Billy Bragg -amb aquest darrer ha arribat a compartir escenari-. I ara mateix, hores després d'un concert-vermut que suposava el debut oficial del novazelandès als nostres escenaris, m'atreviria a dir que no té res a envejar-los. Cançons enormes, d'aquelles que et mouen les extremitats encara que estiguis assegut, d'aquelles que acabes cantant tot i no haver-les escoltat mai abans, d'aquelles que et posen la pell de gallina mentre esbosses un somriure. I el savoir faire de qui porta més de tres dècades a la carretera, jugant-se-la constantment però sense donar passes en fals. El repertori d'aquest migdia ha inclòs perles com "You're Wrong", "Zazz and the Monster" o la final "She Makes Me Feel Better than Townes Van Zandt". El d'aquesta tarda a Manresa, i els de la resta de concerts que oferirà a casa nostra durant els propers dies -consell d'amic: no es perdin aquesta gira-, experimentaran nombroses variacions. I és que el repertori de Mace és extens i, segons diuen, no li agrada gens repetir-se. Com tampoc li agrada a The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera, que ha trencat el gel amb un vitamínic desplegament d'antifolk i punk acústic. Un dels moments definitius ha estat la interpretació d'un tema recent amb un títol impagable: "I Love My Record Label and so Should You". Doncs sí, jo també estimo el seu segell discogràfic, El Mamut Traçut. Entre d'altres coses, perquè ell mateix el va posar en marxa i això és tota una garantia de bon gust.

Otis Mace.

The Missing Leech.

Informes, conclusions i... l'EP de Pixies

La formació actual de Pixies.

Declaracions de Frank Black publicades aquest mes d'octubre per l'edició espanyola de Rolling Stone. "El nostre mànager ens va dir que ens mostraria l'informe que havia elaborat al llarg de l'any anterior sobre el negoci musical. Ens va ensenyar les seves xifres, les conclusions de les reunions que havia mantingut i ens va dir que primer havíem de treure un EP, no un àlbum. Vam respondre 'Té bona pinta, quan comencem a assajar?'". Fa poc més de dues dècades, Pixies abanderaven des de l'altre costat de l'Atlàntic allò que es va anomenar rock alternatiu. Actualment, el seu líder es dedica a parlar d'informes, negocis, xifres i conclusions de reunions. Potser per això, perquè aquest EP no respon a cap necessitat artística sinó a criteris purament corporatius, sona fred, mecànic i mancat d'aquella eterna frescor marca de la casa.

Eufemismes

El vídeo de Marina Shifrin.

És més que evident a aquestes alçades que la crisi econòmica de la qual portem cinc anys parlant no és més que un eufemisme. L'excusa perfecta perquè els de sempre ens passin a tots per l'adreçador sense que ens queixem i a sobre els donem les gràcies. Només cal veure els resultats de tan fatídic lustre. Els rics són igual o més rics mentre els pobres són més pobres. Drets socials conquerits amb suor i sang es liquiden a cop d'impostos, retallades, decrets i reformes. Apareixen encara més eufemismes, com emprenedor, que no deixa de ser un terme simpàtic per a designar la figura de l'empresari de tota la vida (sigui dels bons o dels dolents). O la tan publicitada recuperació econòmica, que implica sortir del forat amb la mateixa medicina que ens hi ha portat -i, per tant, condemnar-nos a tornar-hi a caure, amb la certesa que el proper cop la trompada serà encara més forta-. I a nivell laboral estem disposats a rebaixar-nos fins on calgui, ja sigui acceptant jornades maratonianes a canvi de sous ridículs, menjant-nos l'orgull en entrevistes de feina insultants o penjant currículums en format vídeo a plataformes com Youtube.

S'ha parlat molt d'aquesta darrera pràctica. I sempre es parla del mateix: d'aturats amb suficient capacitat creativa com per a penjar a internet un vídeo amb el seu historial acadèmic i laboral. Però no s'ha parlat tant d'allò que els ha portat a tal extrem de desesperació: un model econòmic injust, insostenible i obsolet del qual només es beneficien els mateixos que han enviat tota aquesta gent a l'atur. Els mateixos que acaben llençant a les escombraries centenars de currículums de persones desesperades, ja siguin de paper o en vídeo. Els mateixos que es riuen de tu quan vas a una entrevista de feina perquè saben que darrere teu en vindran centenars amb tanta o més desesperació que tu. Per això aplaudeixo a Marina Shifrin, la guionista nord-americana que dies enrere va penjar un vídeo a internet, no per a buscar feina, sinó per a deixar-ne una que l'estava esclavitzant. I de passada denunciar que la seva empresa de notícies online, seguint la tònica excessiva que caracteritza l'era digital, primava la quantitat per sobre de la qualitat. L'acció de Shifrin és comparable a la de Raquel Blasco, la cuinera que va decidir deixar una bona feina a la Xina per a treballar en un restaurant familiar a Barcelona, i contrasta amb tot allò que Meredith Haaf denuncia a "Dejad de lloriquear" (2011). Quan la crisi global no és en realitat econòmica sinó de valors, el que calen no són emprenedors ni cap altre eufemisme, sinó gent disposada a parlar i actuar com Blasco, Haaf i Shifrin.

Peter Piek - Ti O O (2013)

Peter Piek acaba de presentar un nou videoclip, el de "Ti O O". Un tema on canta en anglès i en xinès, mantenint el seu registre inconfusible i col·laborant novament amb el director Marcus Grysczok -autor dels darrers clips del de Leipzig-. Com de costum, altament recomanable. En un altre ordre de coses, Piek comença aquesta mateixa setmana una nova gira per la Xina.

Ti O O

Dos i dos no sempre fan quatre

La meva àvia feia el millor pollastre fregit del món. Tenia un gat negre amb vocació d'arqueòleg i li agradaven els Beatles. Els dissabtes a la tarda mirava amb mi les pel·lícules que passaven per televisió -parlo de quan hi havia només tres canals i les programacions es basaven en principis com la coherència i no en el de la competència-. Quan sopava a casa seva vèiem junts "Doctor Who" -etapa Tom Baker, evidentment-. Quan sortíem a la terrassa obervàvem prats i camps on ara hi ha ciment aixecat a base de bombolles. I la seva enfermetat em va demostrar que dos i dos no sempre fan quatre. Aquest submarí va per tu.

Recomanació: Otis Mace de gira

Llegeixin bé això perquè els interessa. Parlar d'OTIS MACE és fer-ho de tota una institució subterrània. I no només perquè hagi compartit escenari amb gent com Billy Bragg o Violent Femmes, sinó per tres dècades de trajectòria a mig camí entre Nova Zelanda (on va créixer) i el Regne Unit (on ha passat diverses temporades). Les seves cançons són autèntiques perles de pop atemporal, el nexe perdut entre la precisió d'Elvis Costello, la sensibilitat artesana del propi Bragg i el to desenfadat de l'indie novazelandès (els fans de Chris Knox estan d'enhorabona). Aquest mes d'octubre girarà per casa nostra, per primera vegada i per cortesia de Fressa Ent i Trilogy Rock, i compartint puntualment escenari amb dos valors de l'antifolk autòcton com són The Missing Leech i Sam Destral. Aquestes són les dates confirmades a dia d'avui:

5 d'octubre - CARDEDEU

Tarambana (+ The Missing Leech)

12:00 (concert vermut)

5 d'octubre - MANRESA

La Gramola (+ The Missing Leech + Sam Destral)

19:00

8 d'octubre - BARCELONA

Alfa en Viu (+ The Missing Leech)

21:30

12 d'octubre - GIRONA

Llibreria Cafè Context

13 d'octubre - VIC

Jazz Cava
19:00

www.otismace.com