diumenge, 13 d’octubre del 2013

Justícia social

PRESENTACIÓ DEL PROCÉS CONSTITUENT
Fonts de Montjuïc (plaça Puig i Cadafalch), Barcelona
13 d'octubre de 2013

Perquè la política l'ha de fer la gent i no els polítics. Perquè els carrers són nostres i no de la banca. Perquè l'economia ha d'estar al servei de les persones i no de cap empresa. I perquè no ens trobem davant cap crisi, sinó davant l'evidència que aquest model econòmic i social no funciona. Per això, i perquè és injust i cruel, cal canviar-lo. Ho vaig dir dies enrere: el canvi de model no és una alternativa, sinó una necessitat. I avui m'atreviria a dir que perseguir aquest canvi no és una opció, sinó una obligació moral que tenim amb nosaltres mateixos i amb les generacions futures. I el més important de tot: es pot fer. Aquest matí ho han explicat personalitats com Arcadi Oliveres o Teresa Forcades, impulsors del Procés Constituent. Ara, la fitxa l'hem de moure nosaltres. En altres paraules, és cadascú de nosaltres qui ha de plantejar-se si el futbol (o una farra de cap de setmana) és més important que la sanitat pública, l'educació dels seus fills i, en definitiva, la justícia social i el futur de l'estat del benestar.





Que algú en prengui nota

Impagable l'entrevista a Jorge Verstrynge que publica Rockdelux aquest mes d'octubre. En una conversa amb Julián García, l'exSecretari General d'Alianza Popular explica com es pot passar de liderar la dreta espanyola a militar a l'esquerra des de fora de l'esfera política. Com es pot passar, com ha fet ell, d'anar agafat del bracet amb Manuel Fraga a participar en un escrache davant el domicili de Soraya Sáenz de Santamaría i ser crucificat per la caverna mediàtica. De motius, com a qualsevol persona sensata que s'hagi trobat en una situació similar, no n'hi han faltat: dels tics autoritaris de Fraga a l'acostament de la dreta -ja com a Partido Popular- a les tesis neoliberals que ens han portat fins on ens trobem a dia d'avui. "Ni Franco s'atreviria a fer això", exclama referint-se als desnonaments dels quals són víctimes centenars de famílies de tot l'Estat amb el consentiment dels que manen.

Al llarg d'una pàgina sense cap desperdici, Verstrynge es declara d'esquerres, proclama el seu compromís social i denuncia que la democràcia espanyola "no és democràcia, sinó un sistema al servei de la classe depredadora". Sobre el procés independentista català, reconeix que no li agrada la idea d'una Catalunya fora d'Espanya, però també argumenta per què creu que "els catalans tenen dret a decidir". I sobre el cas Bárcenas, recorda que és tan sols la punta de llança de "la problemàtica del finançament dels partits a Espanya". En altres paraules, l'home que va liderar la dreta espanyola en plena Transició diu a través d'una revista de música tot allò que la majoria de músics d'aquest país no volen o no s'atreveixen a dir.

En aquest sentit, la mateixa publicació inclou una entrevista de Kiko Amat a Caitlin Moran. L'escriptora i periodista britànica tampoc es talla un pèl a l'hora de dir totes aquelles veritats que la música cada vegada diu menys. Després d'oferir opinions tan autoritzades com punyents sobre fenòmens com el britpop o el moviment Riot Grrrl, deixa anar aquesta reflexió: "Quan ets de classe treballadora, l'èxit porta implícita una sèrie d'obligacions que no pots desatendre: ajudar als teus amics, parlar sempre de desigualtats de classe, de l'estat del benestar... És l'impost que se t'ha d'aplicar si t'has fet famós. I si no el pagues, ets un capullo. No hi ha res més a parlar". Una veritat com un temple que molts tendeixen a oblidar amb massa facilitat. Novament, una escriptora i periodista -a més de feminista i activista amb totes les lletres- parla a les pàgines d'una revista de música de manera molt més clara que bona part de la comunitat musical. Que algú prengui bona nota de tot plegat, sisplau.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Classe i ofici

LLOYD COLE
Music Hall, Barcelona
11 d'octubre de 2013

"En diuen mitjana edat, però la veritat és que em trobo a l'última etapa de la meva vida", ironitzava Lloyd Cole, als seus 52 anys, des de l'escenari de Music Hall. "La primera vegada que vaig escriure una cançó sobre la mitjana edat", afegia, "tenia 26 anys". Sí, l'obra del britànic sempre ha mantingut aquell punt de serenor que anunciava, ja durant els dies dels Commotions, la vocació eterna d'un cançoner en creixement constant. Potser per això, en plena etapa de maduresa segueix sonant més fresc que qualsevol hype a la recerca de l'eterna joventut. Com a mostra, les onze cançons d'"Standards" (2013), un àlbum on Cole abandona el to reposat dels seus anteriors treballs per a recuperar la seva vessant més elèctrica. No obstant, el va presentar tot sol, recolzant-se únicament en dues guitarres acústiques que anava intercanviant i, sobretot, una veu que guanya a mida que passen els anys. Gairebé dues hores -interrompudes per un descans a la mitja part- i un repertori on el millor del nou disc -a destacar "Period Piece" i la royorbisoniana "It's Late"- va alternar-se amb perles de la mida d'"Are You Ready to be Heartbroken?", "The Young Idealists", "Broken Record", "Perfect Skin" o una gairebé irreconeixible "Rattlesnakes". Va prometre en diverses ocasions que, un cop acabat el concert, signaria tot allò que el respectable li portés. I així ho va fer, tan bon punt es van encendre els llums i sense haver tingut pràcticament temps de passar pel camerino. Classe i ofici, senyors. Classe i ofici.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Taules, frescor i irreverència

DINO RATSO
Tarambana, Cardedeu
10 d'octubre de 2013

Hi ha detalls que poden espatllar un concert. Per exemple, que durant el seu decurs se senti de fons l'assaig d'un grup de música tradicional que poca cosa té a veure amb allò que passa a l'escenari -i que consti que ho dic amb tots els meus respectes cap al grup de música tradicional, amb components del qual he pogut compartir més d'un moment melòman-. A no ser, és clar, que damunt d'aquest escenari s'hi trobi Dino Ratso. L'antiheroi del Guinardó acumula taules suficients com per a sobreposar-se a qualsevol cosa, i ahir ho va deixar clar a base de monòlegs delirants i, sobretot, tonades de pop i rock'n'roll tan fresques i atemporals com àcides i irreverents. "Sofía" -amb la seva cèlebre tornada-, "El amor es una puta mierda", "Hay que matar a un cantautor" o "Mi novia era nazi" ja són himnes subterranis en tota regla, li pesi a qui li pesi. I la rereguarda queda ben servida amb títols com "Todo está fatal", "Macho alfa", "Elvis ha dejado el edificio" o la recuperada "Derrama whisky sobre tu amigo muerto". A destacar també la vital aportació de Sergio Elsangre a la guitarra solista. Els seus apunts, de vegades estridents i de vegades des d'un discret segon pla, es troben cada dia més integrats en un repertori que sembla fet a la seva mida. Com a mostra, el solo amb què va finalitzar "Mis amigos". Classe, savoir faire i moltíssima sang a les venes.


dijous, 10 d’octubre del 2013

Peter Buck: "Tocant per a 200 persones en tinc prou"

Peter Buck.
La vida de Peter Buck va canviar de dalt a baix un cop oficialitzada la dissolució de R.E.M., ara fa dos anys. El guitarrista va passar del soroll de les grans gires a un dia a dia marcat pel seu gran amor, la música. L'any passat va editar un disc en solitari amb títol homònim, de tirada limitada i disponible únicament en vinil. Sense ganes ni necessitat de promocionar-lo a gran escala, es dedica ara a presentar-lo en sales petites que mai hauria pogut trepitjar amb la seva banda de tota la vida -mesos enrere va estar a Barcelona obrint pel seu bon amic Robyn Hitchcock-. Tot plegat, forma part d'una filosofia vital que Buck resumeix a l'edició d'octubre de Ruta 66, amb Ignacio Juliá com a interlocutor. "No vaig a grans concerts, a no ser que sigui amic de la banda, només vaig a clubs petits a veure grups que m'interessen", confessa, "això és el que vull fer, vendre discos només a gent que vulgui anar a botigues de discos i comprar-los. No sonaran a la ràdio, els interpretaré en petits clubs com aquest. No sé quanta gent vindrà aquesta nit a veure'ns, però jo ho faré tan bé com pugui". "No tocaré dues hores, però trenta-cinc o quaranta minuts està molt bé, notes com s'allibera l'energia, et sents de fàbula", afegeix, "i no necessito tocar per a mil persones, amb 200 en tinc prou". Una actitud totalment contrària a un negoci que, com el món que ens envolta, només sap pensar en termes de mercat, promoció i xifres. La de qui valora conceptes com la proximitat o la feina ben feta per sobre de la quantitat o la fredor dels números. La de qui prefereix vendre pocs discos però vendre'ls a la gent que estima la música, en comptes d'escampar milions d'arxius digitals per al consum de qui ni tan sols es molesta en escoltar. La microeconomia com a antídot contra el corporativisme. Que n'aprengui Frank Black.

dimecres, 9 d’octubre del 2013

Phil Chevron (1957-2013)

PHIL CHEVRON
(1957-2013)

R.I.P.



De Nova Zelanda al Bages

OTIS MACE + THE MISSING LEECH
Alfa en Viu, Barcelona
8 d'octubre de 2013

Una nova trobada entre el mestre i l'(avantatjat) alumne. Otis Mace, figura de culte de l'underground novazelandès amb tres dècades de trajectòria que enllacen el pop d'autor d'escola New Wave amb la cançó en clau Americana. I The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera i estudiós d'una escena, la de Nova Zelanda, que ha sabut canalitzar des de l'ètica antifolk. Tots dos concerts van assemblar-se en intensitat als del passat 5 d'octubre al Tarambana, malgrat variar notablement els repertoris -ni l'un ni l'altre són amics de les repeticions-. Mace va recuperar perles com la murder ballad "Don't Shoot Down the Only Woman to Ever Love You" o aquell comprimit vitamínic que és "Thunderbirds Are Go". Ribera, encarregat novament de trencar el gel, va presentar material recent i va atendre peticions del públic com "L'amic dels Beatles" o "Us trobaré a faltar". Recordin que Otis Mace segueix de gira per casa nostra. Qui encara no l'hagi vist en directe, no sap què s'està perdent.

Otis Mace.

Maurici Ribera, aka The Missing Leech