He estat llegint durant les últimes setmanes diversos articles periodístics que es referien a la proliferació dels solistes en detriment de les bandes com un dels múltiples canvis de paradigma que està vivint la indústria de la música pop en aquests temps incerts. La majoria dels textos coincidien en la tesi que l'auge dels gèneres urbans i la relativa facilitat amb què un pot gravar-se un disc al propi dormitori, han acabat afavorint la proliferació de noms propis on en temps pretèrits hi havia bandes, un format més vinculat a gèneres com el pop o el rock.
Em pregunto què pensaria Dino Ratso de tot plegat, o directament si es prendria la molèstia de parar-se a reparar en l'esdevenir d'una indústria que a aquestes alçades li deu importar ben poc. Cronista del costat no necessàriament més fosc però sí menys amable d'això que anomenem quotidianitat, Ratso és un solista. Ho ha estat des que ara fa més de deu anys va deixar enrere la seva etapa al capdavant de Lost Animals i es va reinventar com a anticantautor de vers esmolat, adn rocker i aguda sensibilitat pop. I si parlem de músiques urbanes, doncs bé, ara mateix no se m'acut res més urbà que les seves postals sense pèls a la llengua des d'aquella Barcelona que no surt mai a cantar als saraus municipals.
Acaba d'obsequiar-nos amb un nou àlbum on es manté fidel a les seves arrels però sobretot als seus principis. "Dino Ratso 2" arriba tres anys després del notable "Dino Ratso" (2018) i a escassos sis mesos del seu predecessor, "Frenazo" (2020). Una nova col·lecció de cançons que destil·len a parts iguals ironia i malenconia, mala llet i bon humor. Comença fort, amb un "Colegio" que carrega sense miraments contra l'escola entesa com a institució. Segueix amb "¿A dónde fueron los buenos tiempos?", solemne adaptació del "Where Have All the Good Times Gone?" dels seus adorats Kinks, i alterna la declaració d'intencions d'"Haciendo el indio" amb l'èxtasi gallagherià de "Bebamos todos esta noche" i el simpàtic cant a la misantropia de "Vecinos".
Totes les pistes les ha gravat ell mateix al seu estudi domèstic, amb l'únic suport de la seva veu i la seva guitarra, el format amb què es va presentar en societat ara fa més d'una dècada i amb el qual s'ha dedicat des d'aleshores a defensar el seu repertori en incomptables escenaris de tota mena i condició. Que durant tot aquest temps hagi navegat per sota dels grans radars és un símptoma clar de la miopia d'aquests últims. Que malgrat tot segueixi fent música i tan sols una pandèmia mundial hagi estat capaç d'allunyar-lo dels escenaris, és una prova de la seva perseverança i la seva determinació. Dino Ratso personifica la figura del músic que entra al seu propi concert per la porta principal amb la guitarra a la mà, i que no coneix millor triomf que compartir una cervesa amb el seu propi públic. "Dino Ratso 2" sona exactament a això.
Totes les pistes les ha gravat ell mateix al seu estudi domèstic, amb l'únic suport de la seva veu i la seva guitarra, el format amb què es va presentar en societat ara fa més d'una dècada i amb el qual s'ha dedicat des d'aleshores a defensar el seu repertori en incomptables escenaris de tota mena i condició. Que durant tot aquest temps hagi navegat per sota dels grans radars és un símptoma clar de la miopia d'aquests últims. Que malgrat tot segueixi fent música i tan sols una pandèmia mundial hagi estat capaç d'allunyar-lo dels escenaris, és una prova de la seva perseverança i la seva determinació. Dino Ratso personifica la figura del músic que entra al seu propi concert per la porta principal amb la guitarra a la mà, i que no coneix millor triomf que compartir una cervesa amb el seu propi públic. "Dino Ratso 2" sona exactament a això.
