Tanca l'Alfa en Viu

Tres dècades fent la nit de Gràcia.

Ha tancat l'Alfa en Viu, també coneguda com a Alfa Bar, una de les sales de concerts i de festes amb més trajectòria del barri de Gràcia. Tres dècades de trajectòria que han quedat interrompudes d'arrel a causa d'aquesta coronacrisi que tot s'ho emporta per davant. Ens quedem sense un altre local emblemàtic que no ha estat capaç de superar la difícil equació que implica seguir pagant despeses sense poder ni tan sols aixecar la persiana.

L'altra cara de l'eufòria que va despertar fa tan sols una setmana l'aixecament de bona part de les restriccions a la cultura i l'oci nocturn, la de tots aquells establiments que s'han quedat pel camí. De l'Alfa recordo moltes actuacions, inclosa una en què jo mateix vaig ser a l'escenari. Perdem un clàssic de les nits de Gràcia i de Barcelona en general. També un d'aquells escenaris que sempre estaven oberts a noves propostes. Superarem el coronavirus, però en sortirem més pobres en tots els sentits.

Recomanació: Gorg Màgic Festival

Parin atenció i prenguin nota, perquè acaba de néixer un nou festival on es va a escoltar música i no a fer instagrams. Parlo del GORG MÀGIC FESTIVAL, una iniciativa de la gent d'El Mamut Traçut que a partir del 2 d'abril i durant dues setmanes portarà autèntiques delícies melòmanes tant d'aquí com de fora a diversos espais de Barcelona (Lupita del Raval, Heliogàbal, Ultra-Local Records, Alfa en Viu i galeria Mitte). Al cartell hi figuren entre d'altres AZALiA SNAiL, The Sixth Son, Peter Piek, The Missing Leech, Mad'zelle, Liannallull o Ran Ran Ran. IMPRESCINDIBLE és poc.

Gorg Màgic Festival

El Mamut Traçut

Article a Brubaker

Post-folk?

LATE

Alfa en Viu, Barcelona

18 de gener de 2014

Si el post-rock s'ha definit tot eixamplant horitzons sonors a partir d'una instrumentació rock, el so de Late s'hauria de definir com a post-folk. Perquè utilitzen una instrumentació pròpia del folk, però el seu discurs no encaixa en cap definició coneguda, i a sobre eixampla horitzons amb cada canvi de formació. La d'ahir era la segona actuació que oferien amb l'actual line up -tancat amb l'entrada de Lia fa tan sols dos mesos-. I sí, es mantenien les textures slowcore d'uns Low, les cavalgades èpiques à la Arcade Fire i les escalades instrumentals d'uns Sigur Rós. Però és que també hi havia desenvolupaments catàrtics propis d'uns Explosions In The Sky i unes harmonies vocals celestials, cortesia de la nova incorporació. Sempre amb la permeabilitat com a filtre. La permeabilitat d'un quintet en constant moviment -els seus membres s'intercanvien els instruments gairebé a cada tema-, que mira sempre endavant perquè no sap mirar enrere. No en tinguin cap dubte, Late és ara mateix un dels projectes musicals més interessants de l'àrea metropolitana de Barcelona. Perquè evoquen desenes de referents però a la vegada sonen nous. Perquè tenen cançons enormes. I perquè la seva vocació no coneix límits.

Electroblues i pop naïf

ESSAIE PAS + NICO & SUNSET

Alfa Bar, Barcelona

12 de desembre de 2013

Essaie Pas no s'han inventat res, però actuen amb coneixement de causa i tenen tan clar d'on vénen com cap a on volen anar. La seva manera d'entendre l'electrònica no dista excessivament del minimalisme de Suicide o Cabaret Voltaire. Però el seu gust pel blues -pantanosa guitarra i textures noir- els connecta amb els Depeche Mode més bíblics, quan no directament amb l'univers de David Lynch. La nit passada van sortir un pèl apagats, i certament no els devia ajudar la presència ja inevitable d'aquell sector de públic que sembla anar als concerts a fer petar la xerrada. Un escenari que va canviar a partir de la tercera cançó. Pulsacions urgents, ritmes gairebé tribals i la veu de Marie Davidson apel·lant als instints més bàsics de tot individu. I una sala totalment rendida als peus del duet canadenc, com no podia ser de cap altra manera. Abans, Nico & Sunset havien desplegat el seu pop exageradament naïf. Dos actors i una història d'amor explicada en versos de color de rosa. El seu peculiar sentit de l'humor té el seu públic, però les seves cançons encara necessiten madurar i prendre més forma de la que els atorguen un baix i un violí -instruments amb què s'ha ampliat la formació-. Ahir van anunciar sorpreses que el respectable va celebrar amb sentits aplaudiments. Per exemple, que el seu serial web ha trobat patrocinadors i que aviat podran rodar amb més recursos i fins i tot amb VIPs davant les càmeres. Ho van dir amb ironia i rient-se d'ells mateixos, la qual cosa diu molt a favor seu. Però ja sabem que indie i mainstream es confonen actualment més que mai, que VIP no deixa de ser un eufemisme per a referir-se a qui entra amb calçador a qualsevol lloc pel fet de tenir un rostre conegut i que en aquest país nostre això darrer equival a noms com el de Bibiana Ballbè. Un servidor ja tremola.

Essaie Pas.

Nico & Sunset.

Recomanació: Essaie Pas + Nico & Sunset

Imaginin-se a Suicide encapçalats per qualsevol de les dives de Serge Gainsbourg i component la banda sonora d'un film de David Lynch. O a Nico cantant en francès mentre la Velvet escenifica una orgia amb els primers Cabaret Voltaire. ESSAIE PAS és un duet de Montreal que enllaça el blues d'estètica noir amb l'electropop més primitiu. Presentaran el seu darrer ep, "Tout est jeune" (2012), aquest dijous, 12 de desembre (21,30h.), a l'Alfa Bar de Barcelona (c/. Gran de Gràcia, 36 - metro: Diagonal / Fontana). Obrirà la nit un altre duet, en aquest cas establert a Barcelona, NICO & SUNSET. Polaroids pop de color sèpia que han rebentat la xarxa i fins i tot han saltat a la gran pantalla.

http://essaiepas.bandcamp.com/

De Nova Zelanda al Bages

OTIS MACE + THE MISSING LEECH

Alfa en Viu, Barcelona

8 d'octubre de 2013

Una nova trobada entre el mestre i l'(avantatjat) alumne. Otis Mace, figura de culte de l'underground novazelandès amb tres dècades de trajectòria que enllacen el pop d'autor d'escola New Wave amb la cançó en clau Americana. I The Missing Leech, alter ego del manresà Maurici Ribera i estudiós d'una escena, la de Nova Zelanda, que ha sabut canalitzar des de l'ètica antifolk. Tots dos concerts van assemblar-se en intensitat als del passat 5 d'octubre al Tarambana, malgrat variar notablement els repertoris -ni l'un ni l'altre són amics de les repeticions-. Mace va recuperar perles com la murder ballad "Don't Shoot Down the Only Woman to Ever Love You" o aquell comprimit vitamínic que és "Thunderbirds Are Go". Ribera, encarregat novament de trencar el gel, va presentar material recent i va atendre peticions del públic com "L'amic dels Beatles" o "Us trobaré a faltar". Recordin que Otis Mace segueix de gira per casa nostra. Qui encara no l'hagi vist en directe, no sap què s'està perdent.

Otis Mace.

Maurici Ribera, aka The Missing Leech

Doblet antifolk a Gràcia

TOBY GOODSHANK / L.A. BOOBS + THE BURNING HELL

Alfa Bar, Barcelona

15 d'agost de 2013

Possiblement el millor refugi contra les aglomeracions de les Festes de Gràcia. Un doble cartell d'autèntic luxe que portava per primera vegada a Barcelona els canadencs Burning Hell, i que tornava a presentar a casa nostra un dels noms forts de l'antifolk novaiorquès, Toby Goodshank. Va obrir aquest darrer, repassant una discografia tan extensa com multicolor però centrant-se especialment en l'encara recent i altament recomanable "Minus Días" (2013). També va tenir temps d'interpretar uns temes sota el paraigües d'L.A. Boobs, el duet que forma amb Deenah Vollmer i que acosta les formes del hip hop a la filosofia antifolk. El darrer tema, assajat i estrenat aquesta mateixa setmana durant la seva estada a Catalunya, és un hit en potència i una de les peces més refrescants que he escoltat en mesos. Tot seguit, The Burning Hell van sorprendre amb un folk-pop de carrer, de vegades amb apunts d'skiffle o fins i tot tonalitats centreeuropees, amb lletres enginyoses sobre la nostàlgia, la quotidianitat i les relacions amoroses basades en l'engany. A destacar també una improvisada però oportuna revisió de "Dancing in the Dark" (Bruce Springsteen) que van portar al seu terreny sense perdre pel camí ni una gota de l'esperit original. Toby Goodshank, L.A. Boobs i The Burning Hell actuaran demà al Darnius Fest.

Toby Goodshank.

Deenah Vollmer (L.A. Boobs).

L.A. Boobs.

The Burning Hell.

Ariel Sharratt (The Burning Hell).

Mathias Kom (The Burning Hell).

Recomancions: Toby Goodshank + The Burning Hell i Darnius Fest

Torna als escenaris catalans tot un pilar de l'escena antifolk novaiorquesa. TOBY GOODSHANK, excomponent dels històrics Moldy Peaches, col·laborador habitual de gent com Jeffrey Lewis o The Wowz i autor de més de quinze discos en solitari que mostren una personalitat musical tan oberta com vibrant. Presentarà el darrer, "Minus Días" (2013), aquest dijous, 15 d'agost (22,30h.), a l'Alfa Bar de Barcelona (c/. Gran de Gràcia, 36 - metro: Diagonal/Fontana), compartint cartell amb la banda canadenca THE BURNING HELL. Un combo de refrescant indie pop que ha compartit segell discogràfic amb noms com els de Great Lake Swimmers o Arcade Fire. Entrada gratuïta i sense IVA.

D'altra banda, tant Toby Goodshank com The Burning Hell es troben al cartell del DARNIUS FEST, que tindrà lloc els propers dies 16, 17 i 18 d'agost en diversos espais de la localitat gironina de Darnius. Un paratge idíl·lic, amb el pantà de Boadella com a marc de fons, i una aposta per propostes tan inquietes com arriscades, tant d'aquí com de fora -de Tori Sparks a Xavier Sabater, passant per The Missing Leech o Mad'zelle-. Tot plegat, amb el segell de qualitat de la promotora Fressa Ent.

http://tobygoodshank.bandcamp.com/

http://www.wearetheburninghell.com/

http://www.darniusfest.com/