Els Radiobots

"Els Radiobots" és una producció de Brubaker que pretén introduir els més petits en l'aprenentatge tant de la llengua anglesa com de la música -començant per l'experiència de viure un concert en directe-. Ho fa a través de les cançons de The Coconuts -Aleix Prats i Carol Badillo, ambdós components d'Illa Carolina-, un duet que adapta el pop electrònic -de Hot Chip a Caribou, passant per The XX o fins i tot l'Italo disco- al llenguatge i a les necessitats del públic infantil. L'espectacle es presentarà aquesta tardor a la NAUB1, on avui mateix n'hem pogut fer un breu tast en el marc de la Fira de Recursos Pedagògics Musicals. Als infants els encantarà. Als adults, els ho dic per experiència pròpia, també.

Basket beat

El basket beat és una metodologia educativa que incorpora elements de la música i de l'esport. Una disciplina que explora les possibilitats que ofereix una pilota de bàsquet com a instrument de percussió -ja sigui en contacte amb una superfície o amb el cos humà-, i que pot incentivar un procés creatiu a partir del treball en equip. Un mètode innovador, doncs, per a fomentar la inclusió i el desenvolupament social de persones i col·lectius en situació de risc. Impulsat a Barcelona per l'educador social i musicoterapeuta Josep Maria Aragay, el basket beat s'ha introduït amb èxit en diversos països europeus, africans i americans. Ara mateix s'està presentant al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de Granollers, en el marc de la tercera Fira de Recursos Pedagògics Musicals. Una autèntica passada, els ho ben asseguro.

El gospel de l'Apocalipsi

WOVENHAND

Apolo 2, Barcelona

3 d'octubre de 2014

La litúrgia dels nadius nord-americans col·lisionant amb les Sagrades Escriptures en un oceà de decibels. Guitarres ferides i d'altres amb ganes de ferir. Ritmes tribals, núvols de tempesta i versos a la penombra. David Eugene Edwards interactuant amb els esperits i purgant ànimes. Southern Gothic, folk pantanós i brutalitat metàl·lica. El gospel de l'Apocalipsi.

Oh Petroleum

Oh Petroleum és el pseudònim de Maurizio Vierucci, un músic del sud d'Itàlia que beu musicalment de la tradició nord-americana. Les seves cançons conjuguen psicodèlia, nocturnitat, paisatges boscosos, estètica noir i vocació romàntica sobre una base de folk, blues i rock'n'roll primitiu. Com a exercici de singularitat, per a enregistrar el seu darrer disc -el formidable "Memory of Mine Memory to Be" (2014)- es va tancar en una vella mansió amb l'únic acompanyament d'un vuit pistes, dos micròfons i els instruments necessaris. El resultat ha estat un àlbum de gran profunditat, ric en matisos i francament sorprenent. Descobreixin-lo aquí i gaudeixin.

No són les lleis, és l'educació

"A partir d'ara, quan a un nen li diguin 'maricón de merda', ell sabrà que és el bo i que qui l'insulta és el dolent". Ho declarava ahir a TV3 un portaveu de les associacions en defensa dels col·lectius gais, lèsbics, bisexuals i transexuals, després que el Parlament de Catalunya aprovés una de les lleis contra l'homofòbia més avançades del món -amb l'oposició del PP i les reserves d'UDC, que banderes al marge són exactament el mateix-. L'aprovació de tal llei és digna d'aplaudir i celebrar, d'això no n'hi ha cap dubte. Però el que no podem fer és simplificar les coses, i molt menys pensar-nos que una xacra com aquesta s'acabarà a cop de legislació. Efectivament, els insults de caire homòfob no es poden tolerar. Però reduir-ho tot plegat a un conflicte entre bons i dolents és un error tan greu com no atacar la veritable arrel del problema. I l'arrel del problema, tinguem-ho clar, és molt més profunda que l'abast de qualsevol llei. Es troba en les bromes de mal gust dels patis de les escoles, però també en els comentaris que molts nens escolten des de ben petits a les seves respectives llars. Es troba en els acudits de determinats humoristes i pallassos mediàtics que supleixen amb banalitat la seva manca de gust. Es troba en els estereotips fomentats des de la infància, els anuncis de joguines per a nens i per a nenes, i les pel·lícules, videoclips i sèries televisives que pretenen ensenyar als adolescents en què consisteix ser un home i en què consisteix ser una dona. Es troba en totes les barbaritats proferides periòdicament i sense cap mena de vergonya per determinats càrrecs polítics i eclesiàstics -per exemple, que l'homosexualitat es pot curar (!!!)-. Es troba en tota la gent que contempla l'homofòbia com un problema d'uns determinats col·lectius i no pas de tota una societat que per definició està malalta. I es troba en totes les converses de bar entre curts de gambals que tot rient claven un cop a l'esquena del seu interlocutor i deixen anar exclamacions del tipus "Qui et va parir a tu, mira que n'arribes a ser de mariconàs". Una escena, aquesta última, tan quotidiana com indicativa de la preocupant magnitud de tot plegat. L'arrel del problema és tan profunda, que per a arribar-hi cal molt més que una llei. Cal educació. I l'educació, que quedi clar, comença a casa i és cosa de tots.

La culpa no és dels artistes

William "Smokey" Robinson.

"Quan fitxàvem algú, realment crèiem que esdevindria una estrella". Smokey Robinson recorda els seus dies com a A&R de Motown, segell per al qual havia treballat des dels inicis i signat incomptables èxits -enregistrats per ell mateix o per companys com els Temptations o les Supremes-. "Berry (Gordy, fundador de Motown) tenia una dita: 'Si no obtenim un hit no és culpa dels artistes, és culpa nostra'. Perquè nosaltres mai els hauríem fitxat si ells no tinguessin talent". La cita de Gordy diu molt, no tan sols del funcionament del segell, sinó del seu fet diferencial respecte a bona part del negoci musical. No penso només en discogràfiques, sinó també en agències de management, promotores i fins i tot alguns espais que programen actuacions de petit format. Àmbits on la tendència dominant és precisament la inversa, la de no assumir mai un fracàs com a propi i responsabilitzar-ne sempre l'artista.

Fixin-se en les paraules de Robinson: el primer que feia Motown abans de contractar un músic era assegurar-se que tingués talent. I assegurar-se que aquell talent pogués encaixar amb la filosofia de la companyia, és clar. Barcelona està plena de sales de petit format que, sense ni tan sols plantejar-se el producte que volen o necessiten oferir, es nodreixen de grups o solistes desesperats per tocar -i de les audiències que aquests puguin arrossegar, no cal dir-ho-. I és clar, quan la cosa no funciona la culpa no és mai d'un empresari que ni tan sols ha fet un pla d'empresa, sinó del pobre artista que prou feina té a fer allò que per lògica li toca fer -defensar el seu art, ni més ni menys-.

Les declaracions de Robinson corresponen a una entrevista signada per Geoff Brown i publicada per Mojo a la seva edició d'octubre. Al mateix article hi ha un breu destacat en què Elton John elogia l'obra i la figura del fundador dels Miracles. "L'he tingut al cor des que em comprava discos de soul quan era un adolescent", explica. I la frase expressa molt més que la devoció de John cap a una de les seves influències. Il·lustra el fet de col·leccionar discos de soul com un fet quotidià entre els adolescents britànics dels anys 60. I si bé és cert que en l'actualitat aquesta quotidianitat és compartida amb altres estils, també ho és que el fet de col·leccionar discos -i atogar-los un valor més enllà del bé de consum- segueix essent habitual a la Gran Bretanya, tant entre els adolescents com en d'altres franges d'edat. Per aquest motiu -i per molts d'altres, però sobretot per aquest-, els britànics tenen una indústria musical potent i nosaltres no.

A través de les versions

Angel Olsen.

ANGEL OLSEN + CÁLIDO HOME

Apolo 2, Barcelona

30 de setembre de 2014

Fa tan sols cinc anys, oferir una versió de Fleetwood Mac -els de l'etapa Buckingham/Nicks- a un públic com el d'ahir hauria resultat poc menys que un esport de risc. Però sens dubte l'efecte Haim ha tingut els seus efectes, i tal i com va succeir anys enrere amb el hardcore o fins i tot el Metal, el soft rock ha passat en determinats cercles melòmans d'ésser un gènere proscrit a trobar-se totalment a l'ordre del dia. I això explica, per exemple, que una versió de "Dreams" resultés ser la peça més aplaudida del set que Angel Olsen va oferir la nit passada a la sala 2 d'Apolo. Ironia del destí i tota una master class sobre com extreure tot el suc d'una cançó sense necessitat de donar-li la volta. La nord-americana va entonar els aguts d'Stevie Nicks com si li fossin fets a mida, encabint-los en un discurs propi on PJ Harvey alterna amb Chris Isaak i Jeff Buckley amb Cat Power. I culminant la jugada amb tot un contrast, l'àcid crescendo amb què la seva banda d'acompanyament evocava els altres Fleetwood Mac -els de Peter Green-. Calma i tempesta com a constants d'un repertori on els traços onírics i nocturns deixaven pas a estridents cops de timó, amb la mateixa facilitat amb què el rostre d'Olsen passava de la més absoluta serenor al més dolç dels somriures. L'expressivitat com a reflex inequívoc de l'honestedat.

I si Olsen s'atrevia amb Fleetwood Mac, Cálido Home no es quedaven pas curts. Cinc anys navegant per les profunditats del folk amb accent nord-americà donen per a molt, i el duet barceloní pot presumir a dia d'avui d'un directe tan solvent com el repertori desplegat al llarg d'una maqueta i dos discos oficials -el tercer es troba de camí-. Dues guitarres jugant a fet i amagar, dues veus en constant harmonia i dos músics asseguts l'un davant de l'altre. Anna Andreu i Eduard Pagès intercanviant mirades, fent de l'escenari el seu particular micromón i contagiant la sensació de complicitat entre el respectable. L'antítesi d'uns Pixies, per exemple. Per això va ser un encert la seva revisió de "Gouge Away". Desprovista d'electricitat, a càmera lenta i substituint el nervi de Frank Black per sedosos murmuris en to menor. Més tard versionarien també a Queens Of The Stone Age i Miley Cyrus -sí, poden creure-s'ho- amb els mateixos resultats. I integrant referències alienes en un repertori on el material original brilla per mèrits propis. Com a mostres, "The Horror" i "Gos salvatge", dues de les perles desplegades la nit passada en un passi tan memorable com el de la pròpia Olsen.