Dues artistes que van a la seva

Anna Andreu.

Aquelles cançons que potser no entren a la primera però un cop són dins ja no t'abandonen mai més, aquelles obres que cal degustar poc a poc i trobant si cal el moment oportú, i sobretot aquelles artistes que han optat per fer la seva i expressar-se al marge d'unes dinàmiques, les de la indústria del disc, on la novetat ha esdevingut dogma i la immediatesa sol equivaler a caducitat. Porten ja alguns mesos al carrer els darrers àlbums d'Anna Andreu i Maria Jaume, "La mida" (2022, Hidden Track) i "Voltes i voltes" (2022, Bankrobber).

Dos d'aquells treballs que tendirien a passar desapercebuts enmig de la sempre sorollosa allau de llançaments discogràfics si no fos per la dimensió de les seves autores, dues artistes que efectivament han après a fer les coses a la seva manera i sense respondre a cap altra necessitat que no es derivi del seu propi art. I dos segons discos que també equivalen a confirmacions, en el cas de la barcelonina d'una trajectòria solista que té les seves arrels al capdavant dels enyorats Cálido Home –va debutar pel seu compte, amb el suport sempre oportú de Mariana Arrufat a la bateria, amb "Els mals costums" (2020)-, en el cas de la mallorquina després d'haver aterrat amb el formidable "Fins a maig no revisc" (2020).

Dues trajectòries que van alçar el vol en plena pandèmia i que ara, un cop superada la tempesta, es perfilen com a fermes realitats amb grans perspectives de futur. Les de qui sap parlar amb veu pròpia sense necessitat d'inventar-se la sopa d'all, les de qui és conscient de tot allò que encara pot arribar a dir un format sempre a l'ordre del dia com és el de la cançó al marge d'etiquetes. En tots dos casos podríem parlar de folk i fins i tot de pop metafísic. Però ben mirat no cal filar tan prim quan tenim sobre la taula perles com "Un son" o "Me desplom". La primera és d'Andreu, la segona de Jaume. I que bé que es complementen l'una a l'altra.

Anna Andreu - "Els mals costums" (2020)

Es commemorarà aquest estiu el desè aniversari de Macondo Fest, un festival d'artistes emergents que va tenir lloc al desaparegut Macondo Bar del Camp de l'Arpa barceloní i del qual va esdevenir gran revelació un jove duet autòcton que jugava a la seva manera amb el folk d'arrel anglosaxona. Des d'aleshores ha plogut molt, i Cálido Home han publicat diversos àlbums que els han consolidat com una de les grans bandes de folk del país –tot i que no acaben de sentir-se còmodes amb aquesta etiqueta- a més d'obrir-los les portes d'escenaris que han compartit amb referents com Angel Olsen o Donovan.

Amb el projecte aturat des de fa un parell d'anys, la meitat del duet ha decidit ara posar en marxa la seva pròpia aventura solista. I és d'aquesta manera com hem pogut descobrir la cara més personal d'Anna Andreu, qui ha signat amb el seu nom un dels grans discos de folk que s'han pogut escoltar enguany per aquestes latituds. Es titula "Els mals costums" (2020, Hidden Track), i l'ha enregistrat amb el suport de la violinista Marina Arrufat, qui ha canviat el seu instrument habitual per la bateria. L'altre fet destacable és el canvi de l'anglès al català com a llengua vehicular, un exercici que ha suposat tot un repte per a la barcelonina i de passada li ha permès ampliar horitzons com a vocalista.

"Els mals costums" és una col·lecció de cançons que segueixen tenint el folk transatlàntic com a element essencial però apunten en direccions fins ara inèdites en l'obra d'Andreu. La urgència de la inicial "Torrent sanguini" enllaça amb dinàmiques com les d'uns Wave Pictures o una Courtney Barnett. Les tonalitats a contrallum d'"El part" revelen registres vocals que remeten a tòtems com Maria del Mar Bonet, una idea que es referma als passatges cristal·lins d'"El que no som" i de la peça titular. Més que un parèntesi en l'activitat de la banda mare, Anna Andreu ha fet un punt i a part i ha segellat deu anys després d'aquella primera revelació un nou i fascinant punt de partida.

La revolució bohèmia de Donovan

DONOVAN

Festival Músiques Disperses (MUD)

Cafè del Teatre, Lleida

12 de març de 2017

S'havia anunciat l'actuació de Donovan al MUD, la primera que el cantautor escocès ha ofert a Catalunya en dues dècades, en el marc d'una gira que inicialment celebrava els 50 anys del totèmic "Sunshine Superman" (1966). El cas és que aquest mes de març es commemora mig segle del seu successor, un "Mellow Yellow" (1967) sense el qual tampoc s'entendria el maridatge de folk, pop i psicodèlia amb accent britànic. Per a acabar-ho d'arreglar, durant un concert anterior de la present gira algú va demanar-li que toqués cançons dels seus dos primers discos, "What's Bin Did and What's Bin Hid" i "Fairytale" (ambdós de 1965), plàstics tallats segons els patrons del folk dylanià i molt més propers al format solista amb què el seu autor s'enfila aquests dies als escenaris. El resultat de tot plegat va ser un repàs en clau entranyable a l'obra enregistrada per Donovan durant la dècada dels 60 -la seva etapa més fèrtil tant a nivell artístic com comercial-.

Va començar fort, trencant el gel entre reverències envers el respectable i amb els acords reconeixibles a l'instant de "Catch the Wind" i "Colours". No són poques les veus que canten nit rere nit aquestes peces en escenaris d'arreu del món, però tan sols Donovan pot reclamar-les com a pròpies. I aquest era precisament el gran valor d'aquest concert. Que més enllà d'una veu notablement erosionada per cinc dècades de trajectòria, més enllà de si una guitarra acústica pot o no per si sola fer justícia a un repertori originalment farcit de sitars, orgues i coloristes seccions de vent, tots els presents van tenir una llegenda viva de la música pop a tocar de les mans i van poder degustar des de la més absoluta proximitat un cançoner que va inspirar els propis Beatles en la seva fase àcida.

Peces com "Sunshine Superman", "Wear Your Love Like Heaven", "Hurdy Gurdy Man" o la sempre misteriosa "Season of the Witch", alternades amb celebrades relectures de clàssics aliens com "Universal Soldier" (Buffy Sainte-Marie), "Little Tin Soldier" (Shawn Phillips) o la tradicional "Donna Donna", i amanides sempre amb entusiastes relats introductoris. No es va oblidar Donovan de citar col·legues i contemporanis com Lennon i McCartney, ni de recordar entre somriures i posats místics un temps en què, va assegurar, la música pop havia suposat una autèntica "revolució bohèmia". Quan al cap d'una hora llarga d'haver-se enfilat a l'escenari es va acomiadar al ritme de "Mellow Yellow", el que havia començat com una vetllada íntima va adquirir proporcions més pròpies d'una festa en el millor dels sentits. Al capdavall, tot plegat es tractava d'una gran i merescuda celebració.

Cálido Home

Abans de Donovan havien escalfat l'ambient els barcelonins Cálido Home, ambaixadors destacats a casa nostra del folk d'arrel anglosaxona amb molta carretera acumulada i un parell d'àlbums al seu nom que freguen l'excel·lència. Es van centrar en el més recent, un "Tones and Shapes" (2016) on han reformulat el seu discurs fins a assolir una essència que per moments no sembla gaire llunyana de la del propi Donovan. El seu passi va ser breu però intens, i va suposar tota una lliçó en economia de mitjans, o en com un parell de guitarres i una veu tot terreny poden construir cançons que creixen i s'eleven per moments. "Ens fa molta il·lusió ser aquí", va confessar Anna Andreu, conscient probablement que el d'ahir no era un concert qualsevol. I és que aquest va ser un altre dels encerts del MUD: fixar-se en una banda emergent de casa i emmarcar-la amb tota la coherència del món en una cita que ja es pot considerar històrica.

Nou videoclip de Cálido Home

Carles Pons Altimira ha dirigit l'últim i evocador videoclip dels sempre solvents Cálido Home -no se'ls perdin el proper dia 12 obrint per Donovan a Lleida en el marc del MUD-. "In a Vision or in None" és una de les peces del segon disc dels barcelonins, "Tones and Shapes" (2016, BCore). Vegin el clip aquí.

Anímic presenten "Skin"

Avui veu per fi la llum l'esperat nou disc d'Anímic, un "Skin" (2017, BCore) on la banda de Collbató ha tornat a fer un cop de volant estilístic aproximant-se més que mai a l'electrònica. De cada cançó n'han fet un videoclip amb un director diferent, i ahir es van projectar tots per primer cop a la Fàbrica Moritz. A l'acte també hi van ser presents, a més dels membres del grup i els corresponents realitzadors, els músics Alberto Montero i Anna Andreu (Cálido Home), que van realitzar per separat lectures acústiques de dos temes de l'àlbum. No deixin d'escoltar "Skin", de ben segur els sorprendrà en el millor dels sentits. A la fotografia, Anna Andreu durant la seva actuació.

CÁLIDO HOME: “L’etiqueta folk resulta poc pragmàtica”

Foto Ivan Caster.

Tres anys després de “Vulpes vulpes”, Cálido Home tornen amb “Tones and Shapes”. El seu primer disc amb BCore i possiblement el que més s’acosta a l’essència del duet barceloní. En vaig poder parlar amb Anna Andreu i Eduard Pagès a les oficines de la discogràfica. Una entrevista que ja poden llegir al B-Magazine de Brubaker.

A través de les versions

Angel Olsen.

ANGEL OLSEN + CÁLIDO HOME

Apolo 2, Barcelona

30 de setembre de 2014

Fa tan sols cinc anys, oferir una versió de Fleetwood Mac -els de l'etapa Buckingham/Nicks- a un públic com el d'ahir hauria resultat poc menys que un esport de risc. Però sens dubte l'efecte Haim ha tingut els seus efectes, i tal i com va succeir anys enrere amb el hardcore o fins i tot el Metal, el soft rock ha passat en determinats cercles melòmans d'ésser un gènere proscrit a trobar-se totalment a l'ordre del dia. I això explica, per exemple, que una versió de "Dreams" resultés ser la peça més aplaudida del set que Angel Olsen va oferir la nit passada a la sala 2 d'Apolo. Ironia del destí i tota una master class sobre com extreure tot el suc d'una cançó sense necessitat de donar-li la volta. La nord-americana va entonar els aguts d'Stevie Nicks com si li fossin fets a mida, encabint-los en un discurs propi on PJ Harvey alterna amb Chris Isaak i Jeff Buckley amb Cat Power. I culminant la jugada amb tot un contrast, l'àcid crescendo amb què la seva banda d'acompanyament evocava els altres Fleetwood Mac -els de Peter Green-. Calma i tempesta com a constants d'un repertori on els traços onírics i nocturns deixaven pas a estridents cops de timó, amb la mateixa facilitat amb què el rostre d'Olsen passava de la més absoluta serenor al més dolç dels somriures. L'expressivitat com a reflex inequívoc de l'honestedat.

I si Olsen s'atrevia amb Fleetwood Mac, Cálido Home no es quedaven pas curts. Cinc anys navegant per les profunditats del folk amb accent nord-americà donen per a molt, i el duet barceloní pot presumir a dia d'avui d'un directe tan solvent com el repertori desplegat al llarg d'una maqueta i dos discos oficials -el tercer es troba de camí-. Dues guitarres jugant a fet i amagar, dues veus en constant harmonia i dos músics asseguts l'un davant de l'altre. Anna Andreu i Eduard Pagès intercanviant mirades, fent de l'escenari el seu particular micromón i contagiant la sensació de complicitat entre el respectable. L'antítesi d'uns Pixies, per exemple. Per això va ser un encert la seva revisió de "Gouge Away". Desprovista d'electricitat, a càmera lenta i substituint el nervi de Frank Black per sedosos murmuris en to menor. Més tard versionarien també a Queens Of The Stone Age i Miley Cyrus -sí, poden creure-s'ho- amb els mateixos resultats. I integrant referències alienes en un repertori on el material original brilla per mèrits propis. Com a mostres, "The Horror" i "Gos salvatge", dues de les perles desplegades la nit passada en un passi tan memorable com el de la pròpia Olsen.

Cálido Home a la UB

CÁLIDO HOME

Universitat de Barcelona

5 de juliol de 2012

Gran expectació ahir al vespre al pati de la Universitat de Barcelona (UB). El duet autòcton de folk Cálido Home presentava el seu nou disc, "De l'un i de l'altre", en el marc del cicle Els vespres de la UB i desafiant constantment una amenaça de pluja que es va fer realitat en més d'una ocasió. Anna Andreu i Eduard Pagès es van repartir les guitarres i les veus, amb l'acompanyament puntual de la violoncelista Marta Perna i en un repertori que va arrencar fort amb "The Horror" i "Cornèria", i on no va faltar la seva encertada revisió a càmera lenta de "Gouge Away" (Pixies). Ni el mal temps ni els problemes de so inicials van impedir als barcelonins tornar-se a reivindicar com a individus únics en la seva espècie.

http://calidohome.bandcamp.com/

Audio: "The Horror" - Cálido Home

Cálido Home: De l'un i de l'altre

Ja poden escoltar el segon disc de Cálido Home, "De l'un i de l'altre". Sis cançons on Anna Andreu i Eduard Pagès (ambdós, veus i guitarres) mantenen intacte el seu (bon) gust pel folk nord-americà menys adulterat. Ho fan sense allunyar-se de la línia introspectiva que ja marcava el seu debut de fa dos anys. Una línia reforçada ara amb el violoncel de Marta Perna, una incorporació que no només acaba de vestir les cançons, sinó que les eleva. Comencen forts amb "The Horror" i el seu deliciós tempo boogie. S'acosten al Dylan de "Love and Theft" amb "I'm Not Blue". Tornen a augmentar les revolucions a "I've Got a Plan". I a "Cornèria", Andreu s'atreveix a cantar en català i se'n surt amb bona nota. Poden escoltar i descarregar-se el disc a http://calidohome.bandcamp.com/ .



Audio: "I'm Not Blue" - Cálido Home