Ho99o9

La seva irrupció ha estat del millor que li ha passat en anys a això que anomenem punk. Es fan dir Ho99o9 -pronunciat horror-. Són de New Jersey, tenen tanta mala llet com bones maneres i beuen de gèneres com el hardcore o el protopunk, però també del hip-hop i fins i tot del grime. Diuen que les seves actuacions són autèntiques orgies tant a nivell sònic com d'actitud, i els seus vídeos tampoc es queden curts. Vegin i escoltin els links que trobaran sota aquestes línies, que se'n faran una idea.

Ho99o9 - Blacc Flag Into The Unknown (Live at Afropunk 2014)
Ho99o9 - Da Blue Nigga From Hell Boy

Bill Haley, Edward Bunker... i el PRO-GRA-SSIU!

Hi ha coses que no passen cada dia i que fan moltíssima il·lusió. Aquest migdia he participat en un programa de ràdio on prèviament havia sonat una de les cançons que han donat sentit a la meva vida i s'havia parlat d'un dels meus escriptors preferits. La cançó era "Rock Around the Clock" de Bill Haley i els seus Comets -avui fa seixanta anys que es va editar la segona tirada del single-, i l'escriptor Edward Bunker -Al Margen ha publicat recentment el volum "Death Row Breakout and Other Stories", traduït  al castellà com "Huida del corredor de la muerte"-. L'espai en qüestió era el Territori Clandestí de Ràdio 4 de RNE -tot un oasi cultural que recomano seguir de ben a prop-, conduït per Consol Sàenz i Irene Desumbila amb la col·laboració avui de Benjamín Amorín. Hi he anat amb Àlex Gómez-Font per a parlar de la segona edició del PRO-GRA-SSIU, que tindrà lloc el proper 9 de maig a la NAUB1 i durant la qual s'analitzaran els inicis de la música progressiva a casa nostra. Ho poden escoltar al podcast de Territori Clandestí.

Mumford & Sons - "Wilder Mind" (2015)

"Érem una banda de rock tocant els instruments equivocats", proclamava Ted Dwane en una entrevista publicada per NME el passat 18 d'abril. D'acord, determinades declaracions no se les creuen ni ells, els components de Mumford & Sons, però és que amb arguments com els que conformen el seu nou disc no els cal donar cap més explicació. No, "Wilder Mind" (2015) no alterarà el curs de cap esdeveniment, però sí que injecta nova vida a una banda que amb tan sols dos discos semblava haver-ho dit tot. I de passada sona prou convincent per a tancar unes quantes boques -com a mínim les més grosses, les que només saben disparar dards enverinats quan un grup esdevé massiu-. Es noten els aires transatlàntics -l'àlbum s'ha enregistrat a Nova York-, i sobretot la mà d'Aaron Dessner (The National) a l'estudi. I es confirmen els rumors: els londinencs ja no són una banda de folk -de fet, i segons apunten algunes veus autoritzades, mai ho han estat-. El que no acaba de quedar clar, però, és què han esdevingut exactament. Una banda de rock? Probablement sí, però aquest concepte resulta a aquestes alçades tan ambigu que caldria concretar una mica més. I aquí és on sorgeixen els primers dubtes. Perquè els moments més discrets de l'àlbum apunten a aquells Coldplay que omplen estadis de qualsevol cosa menys d'inspiració. Ara bé, peces com "Tompkins Square Park" o "The Wolf" suposen un passaport gairebé segur a les llistes del millor de l'any, retallen distàncies amb The War On Drugs i els propis National, i justifiquen tota aposta de futur en nom de la banda.

El PRO-GRA-SSIU a Ràdio 4

Demà, dijous 7 de maig (14h.), seré entrevistat juntament amb Àlex Gómez-Font a Territori Clandestí, l'espai cultural que condueixen Consol Sàenz i Irene Desumbila a Ràdio 4 de RNE. El motiu de l'entrevista serà la imminent segona edició del PRO-GRA-SSIU. Ho podran escoltar en directe -i posteriorment online- a la pàgina web del programa. Recordin que el PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el dissabte 9 de maig a la NAUB1.

Steven Munar, 15 anys de cançons

Coherència i bon gust.

A aquestes alçades, parlar d'Steven Munar és fer-ho de tot un veterà de la música independent de casa nostra. D'un artesà de la cançó pop i d'una trajectòria definida per la coherència, la renovació constant i, sobretot, el bon gust. Tres ingredients clau per a entendre l'evolució duta a terme durant els darrers quinze anys per aquest anglomallorquí establert a Barcelona. Tres lustres que Munar repassa al recopilatori "15 Years of Songs" (2015, Flor y Nata Records).

Munar celebra quinze anys al negoci, sí, però el cert és que en porta uns quants més. Vint com a mínim, els mateixos que celebra enguany l'encara fresc i refrescant debut homònim d'uns Tea Servants amb qui es va donar a conèixer i va actuar en escenaris com el del FIB. El cas és que la recopilació se centra en l'última etapa de la formació balear i, sobretot, la trajectòria solista de qui ens ocupa. Quinze peces on no hi falten highlights com "Language of the Birds" o "Time Traveller", que s'acompanyen de gravacions inèdites i fins i tot una nova composició, "Berlin", enregistrada per Munar amb la renovada Miracle Band. Un viatge fascinant i una retrospectiva imprescindible d'un artista mai prou reivindicat.

Article originalment publicat a Brubaker.

PRO-GRA-SSIU. Dels clubs de jazz als camps de futbol: l'origen del rock progressiu a la Península Ibèrica

Jordi Sabatés (a la dreta), amb B.B. King.

Torna el PRO-GRA-SSIU. Si l'any passat vam dedicar la jornada a analitzar el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), enguany anirem encara més enrere i ens centrarem en les arrels del propi rock progressiu a casa nostra. Unes arrels que es troben en l'àmbit jazzístic i que també van tenir un fort ressò a la capital vallesana. Durant la jornada s’interpretarà en directe el disc “Ocells del més enllà” de Jordi Sabatés. Prèviament tindrà lloc una taula rodona amb testimonis directes de l'època, entre ells el propi Sabatés, nom de referència tant del jazz com de la música progressiva a casa nostra, estretament vinculat a bandes i solistes com Om, Pau Riba o Tete Montoliu. El PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el proper dissabte, 9 de maig (19h) a la NAUB1.

Brubaker

NAUB1

Blur - "The Magic Whip" (2015)

No vaig voler assistir al concert que Blur van oferir fa dos anys al Primavera Sound. Perquè tocaven molt tard, a una hora en què jo ja havia absorbit molta música. Perquè no em seduïa la idea de contemplar-los de lluny i envoltat de marees humanes més pendents dels seus mòbils que del propi concert. I, sobretot, perquè no sentia cap necessitat de presenciar un acte de naturalesa gratuïtament nostàlgica. Sí que vaig assistir, en canvi, al concert que Damon Albarn va oferir l'any passat al Cruïlla. Perquè venia amb un disc nou -"Everyday Robots" (2014)- que eliminava tota possibilitat de nostàlgia gratuïta. I perquè l'àlbum en qüestió estava a l'alçada del que es pot esperar d'Albarn. Per aquesta mateixa regla de tres, no em sabria greu assistir avui mateix a un concert de la banda mare. Perquè les mirades al passat seran per sempre més inevitables, però ara com a mínim hi ha arguments a favor d'un present del qual no tothom pot presumir -bon dia, Pixies-. I el més important és precisament un nou disc que, si bé no rivalitza amb el repertori clàssic de Blur, sí que resulta coherent en el marc de la seva discografia i funciona com a continuació lògica de tot el que el precedeix. "The Magic Whip" (2015) es troba doncs a l'alçada d'allò que es pot esperar dels londinencs. "Lonesome Street", "New World Towers" i "Piongyang" ja formen part del seu cànon. I posats a demanar, m'agradaria veure'ls fora del circuit de festivals.