90 aniversari de Bill Haley

Bill Haley.

Dies enrere vaig estar buscant a la xarxa documentació sobre el concert que Bill Haley & His Comets van oferir el 1958 al Palau d'Esports de Barcelona. La meva sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que amb prou feina hi havia quatre dades (ni tan sols vaig poder trobar una fotografia del cantant a l'aeroport del Prat, que recordo haver vist anys enrere en un suplement de La Vanguardia). Símptoma inequívoc de la desmemòria imperant en aquest país nostre, però també d'aquella obscuritat que encara a data d'avui envolta la figura de qui va revolucionar el firmament musical amb "(We're Gonna) Rock Around the Clock", considerat per moltes veus autoritzades com el punt de partida oficial del rock'n'roll.

Bill Haley va néixer tal dia com avui de fa 90 anys -6 de juliol de 1925- a la localitat de Highland Park, Michigan. Després de picar pedra en circuits com el country & western, va esdevenir l'instigador involuntari de la revolució musical més important del segle passat. La qual cosa li va assegurar un lloc en la història i una trajectòria de llarga durada, però no pas l'acceptació global i transversal que mereixia el conjunt de la seva obra -Haley seguiria fent discos més enllà de la dècada dels 50 i fins ben entrats els 70, però mai més va assolir les quotes de popularitat de "Rock Around the Clock"-. Tot plegat es pot atribuir a molts factors, essent els més evidents la seva edat -deu anys més gran que Elvis Presley, per exemple- o, sobretot, el difícil encaix del seu discurs en aquell nou món que s'havia obert pas precisament a partir d'una de les seves cançons.

Pràcticament al mateix temps que Haley lliurava "Rock Around the Clock", Presley enregistrava "That's All Right", s'inventava el que algú batejaria com a rockabilly i de passada posava la primera pedra del que serien les bandes de rock. Un format dominat per les guitarres i on els instruments de vent -com el saxofon que sempre va tenir un protagonisme especial als discos dels Comets- passaven a un segon terme. Haley i la seva banda havien esdevingut el nexe indiscutible entre una primera meitat de segle dominada pels metalls de les big bands o de les formacions dedicades al jump blues, i una segona meitat on manava el més immediat format guitarra-baix-bateria. Irònicament, la mateixa revolució que ells havien provocat seria la que en un tres i no res els deixaria obsolets de cara al mainstream.

No es pot parlar tampoc d'una davallada a l'infern. Malgrat els canvis de formació i el fet de no trobar-se a l'ull de l'huracà, Bill Haley & His Comets seguirien girant i enregistrant discos, amb gran acceptació en circuits especialitzats. Aquesta acceptació seria especialment notable al Regne Unit, on Haley -juntament amb altres tòtems com Chuck Berry o Little Richard- es va beneficiar a principis dels 70 d'un renovat interès pels pioners del rock. De fet, cap al final de la seva trajectòria, bona part dels músics que integraven The Comets eren britànics. I el 1979 van arribar a actuar per a la Reina d'Anglaterra -la filmació es troba a Youtube i mostra el bon estat de forma en què es trobava el nord-americà durant els seus últims anys de vida-. Malauradament, Haley moriria dos anys més tard al seu domicili de Harlingen, Texas.

Costa d'imaginar com li haurien anat les coses d'haver seguit viu, si l'aparició de bandes d'estètica fifties com Stray Cats o The Polecats hauria jugat a favor seu. En qualsevol cas, la seva influència ressonaria ben forta en corrents com el neoswing dels 90 -especialment entre les bandes més solvents del gènere, cas de Royal Crown Revue o la Brian Setzer Orchestra-. La seva biografia, la seva obra i el drama personal que s'amaga darrere d'un repertori vital com pocs -va morir sol a casa seva, d'un atac de cor, després d'una llarga lluita contra l'alcoholisme-, són tan dignes d'un guió cinematogràfic com la seva música ho és de tota reivindicació possible. I sobre aquell concert a Barcelona, estaria bé que algú el documentés amb pèls i senyals. Sigui com sigui i sigui on sigui, desitgem-li el millor 90 aniversari possible. See you later alligator!

El misteri es manté intacte

BOB DYLAN

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

4 de juliol de 2015

A aquestes alçades, poder escoltar Bob Dylan en directe és com haver vist Miquel Àngel decorant la Capella Sixtina. Parlem d'un referent de ple dret de la cultura universal. D'una de les entitats que han definit la música contemporània tal i com la coneixem i han deixat empremta en la història de la humanitat. D'una figura que s'estudiarà amb el pas dels segles tal i com ara s'estudien les de Mozart o el propi Miquel Àngel. El seu darrer treball, "Shadows in the Night" (2015), recull d'estàndards interpretats al seu moment per Frank Sinatra, s'ha contemplat com una reivindicació per part de Dylan d'unes arrels que pocs li suposaven, però el seu significat adquireix una altra dimensió sobre el terreny. Ahir a la nit, enllaçant "Tangled Up in Blue" amb "Full Moon and Empty Arms" i programant "Blowin' in the Wind" immediatament després d'"Autumn Leaves", Dylan contextualitzava la seva obra més enllà dels cànons del pop i el rock per a situar-la com a mínim a la mateixa alçada que la de qualsevol tòtem musical del segle XX i de més enllà.

Primer detall a tenir en compte: el repertori. De les vint peces interpretades, tan sols cinc eren anteriors a l'any 2000. La qual cosa diu molt de qui en menys de deu anys -concretament, els sis que separen el seu debut homònim (1962) de les gravacions posteriorment recollides a "The Basement Tapes" (1975)- havia alterat el curs de la música pop com a mínim en dues ocasions, i més encara si tenim en compte que una d'aquestes cinc peces, "Love Sick", és la que enceta "Time Out of Mind" (1997) -el disc que va donar el tret de sortida del període creatiu més fèrtil de Dylan des de la segona meitat dels 70-. No és la primera vegada que Dylan centra els seus directes en el present més immediat i obvia (gairebé) tota la resta. Ho va fer durant el tram inicial de la seva conversió al cristianisme, i ara ho fa amb aquesta etapa de maduresa que obria el citat "Time Out of Mind" i que s'acabaria de destapar amb títols tan majúsculs com "Love and Theft" (2001) o "Tempest" (2012), l'àlbum més visitat la nit passada -sis temes en va arribar a interpretar-.

Ho insinuava Todd Haynes a la metafòrica "I'm not There" (2007): de Dylan tan sols n'hi ha un, però el gruix de la seva obra equival gairebé a la suma de moltíssimes trajectòries diferents. Del prodigi folk del Greenwich Village al cristià renascut que cantava al Senyor en plena era punk i New Wave -la qual cosa resultava a la pràctica molt més punk que cridar consignes i lluir imperdibles-, passant pel hipster passat de voltes dels 60, el pioner del country-rock o, més recentment, el líder d'una d'aquelles bandes nord-americanes de bar per a les quals sembla no existir el factor temps. Dit això, si prenem "Time Out of Mind" com a punt de partida i obviem que el seu autor té 74 anys, el Dylan madur no deixa de ser un contemporani de Ryan Adams, Wilco, Drive-By Truckers i tants altres noms capitals del que es coneix com a so Americana -que, de passada, es deuen al Dylan dels 60 i dels 70-. En aquest sentit, el que va fer ahir Bob Dylan va ser repassar tota la seva discografia i afegir-hi algunes versions de Sinatra ("Full Moon and Empty Arms"), Yves Montand ("Autumn Leaves") i... el Dylan dels 60 i els 70.


EL SET LIST
Va començar posant la directa, amb un "Things Have Changed" gairebé tan estripat com aquell "She Belongs to Me" que celebra enguany les seves noces d'or. "Beyond Here Lies Nothin'" i "Workingman's Blues #2" van deixar pas a la disbauxa de "Duquesne Whistle" i a la perla més obscura de la nit, "Waiting for You" -peça inclosa només a la banda sonora de "Divine Secret of the Ya Ya Sisterhood" (2000)-. "Pay in Blood" va revelar com sonaran els Rolling Stones el dia que Mick Jagger assumeixi l'edat que té. "Tangled up in Blue", amb intro de guitarra à la "Desolation Row", i la citada "Full Moon and Empty Arms", van conduir a un descans que pocs s'esperaven i que part de la platea va atribuir a l'avançada edat de Dylan. És possible que no els manqui raó, però cal tenir en compte que aquesta mena d'aturades eren i segueixen essent freqüents en entorns com el del jazz o el dels crooners a qui el nord-americà ret homenatge ara mateix. Com a mostres, la tènue il·luminació de l'escenari o el fet que Dylan s'estalviés rascar cap guitarra per a alternar-se entre el posat crepuscular, a peu dret davant del micròfon, i el piano des del qual va dirigir part del repertori.

Les pantanoses essències de "High Water (for Charley Patton)" van encetar una segona part on va baixar el tempo però va augmentar la intensitat. "Simple Twist of Fate" va resultar irreconeixible si bé va sonar tan amarga com el primer dia. "Early Roman Kings" va destil·lar les formes més pures i indomables del blues, tot un contrast amb la tensa majestuositat de "Forgetful Heart". "Spirit in the Water" va tenir gust de bar dels d'abans, i "Scarlet Town", "Soon After Midnight" i "Long and Wasted Years" van exercir com a preludi d'una sobèrbia "Autumn Leaves". Ja durant la tanda de bisos, "Blowin' in the Wind" va despullar-se de tota traça folk per a esdevenir un monument a tota la tradició musical nord-americana. Menció a part es mereix la final "Love Sick", elevada per un punt de musculatura rockera, en ocasions reminiscent de "Like a Rolling Stone", en la que seria l'única concessió de Dylan a aquella electricitat que un bon dia va fer enfurismar Pete Seeger a la vegada que alterava el curs de la història. Potser era la seva manera de dir-nos que, adopti l'aspecte que adopti, Dylan segueix essent Dylan. Que sempre ha fet el que li ha donat la gana i això és exactament el que seguirà fent fins que el cos li digui prou. I que aquells que protesten ara perquè no interpreta un greatest hits d'estar per casa, són els mateixos que li haurien dit Judas cinc dècades enrere. El misteri es manté intacte i Dylan segueix caminant per davant de la resta. Enorme.

Tornem-hi... Canet Rock?

Fa cosa d'un any vaig publicar en aquest mateix blog un article referint-me al Canet Rock. Avui en podria escriure un de nou, però no cal perquè diria exactament el mateix (si en tenen ganes, poden llegir l'original aquí). El cas és que ja el tornem a tenir aquí. Des d'aquesta tarda i fins demà a la matinada torna el nou Canet Rock. Nou, perquè el seu esperit no té res a veure amb el del festival original per molt que així ens ho vulguin vendre. Ho sento, però uns Ultravox incipients, La Banda Trapera del Río, Pau Riba en la seva etapa més trencadora o els Blondie de "Parallel Lines" (1978), segueixen trobant-se a anys llum de Txarango, Els Amics de les Arts, Lax'n'Busto o aquesta broma de mal gust anomenada La Banda Impossible. I encara menys amb Josep Maria Mainat cantant cançons de La Trinca. Un cartell que pretén oferir una radiografia musical de Catalunya, però que es queda en un d'aquells pessebres oficialistes a què ja estem (massa) acostumats. Tan trist, tot plegat, com la gala dels Premis Nacionals de Cultura.

Reclamant l'espai propi

GEMMA HUMET

Festival Bouquet d'Alella @ Can Boquet, Alella

3 de juliol de 2015

Gemma Humet sap apropiar-se de formes, notes, paraules i textures alienes. Apropiar-se'n en el bon sentit, és clar. Aprofundir en l'obra d'altres i penetrar-hi fins a fer-se-la seva. Ahir ho va fer amb versos de Federico García Lorca i Miquel Martí i Pol, i també amb cançons de Joan Manuel Serrat o del seu oncle, Joan Baptista Humet. Ho va fer entre peça i peça de "Si canto enrere" (2015), el seu disc de debut. L'obra amb què la seva veu ha començat a reclamar un espai propi després d'haver format part de projectes encapçalats per noms com els de Toti Soler o Pau Figueres -qui l'acompanya a les sis cordes en aquesta nova aventura-. Peces que li han servit com a carta de presentació, però sobretot com a fonaments d'una estructura cridada a créixer. "Després de diversos projectes, he volgut mostrar a través d'aquest disc la meva vessant més personal", va confessar al principi del concert. Una vessant que va brillar especialment en els passatges més atrevits. Aquells on Humet es desprenia de tot allò que ha après a l'aula de cant per a posar el seu tros de veu al servei de ningú més que ella mateixa i les seves cançons. Títols com "Les lleis del teu cos" o "Ulls de pallasso". El primer és una denúncia explícita i sense concessions a les convencions estètiques que tant de mal han fet i continuen fent. El segon és una metàfora vital explicada a través del dia a dia d'un circ. "Quan som petits, els pallassos ens semblen personatges innocents", va advertir abans d'enfilar un dels grans moments de la nit, "en canvi quan som grans ens adonem que hi ha quelcom més". Créixer vol dir entre d'altres coses adonar-se que no tot és tan simple com ens pensàvem. Humet ho té tan clar com el sentit d'una de les seves grans composicions. Fa més de deu anys, jo mateix vaig compondre una cançó on apareixia un pallasso. A data d'avui encara no sé de què tracta. Potser per això tinc tanta enveja (sana) de Gemma Humet.

JORDI LLANSAMÀ (BCORE): “El principal criteri a l’hora de treballar amb un grup és que ens agradi”

Jordi Llansamà - Foto Ivan Caster.

Poques discogràfiques independents poden presumir a casa nostra d’haver assolit el quart de segle. BCore ho ha fet aquest 2015. Vint-i-cinc anys descobrint i donant suport a alguns dels discursos més inquiets d’aquesta banda dels Pirineus. El seu fundador i director, Jordi Llansamà, va rebre un servidor a les oficines del segell. Era moment de fer memòria, però també de mirar endavant. Una entrevista que ja poden llegir a Brubaker.

L'ètica de treball segons Mick Fleetwood

Mick Fleetwood.

"Hem hagut de pencar moltíssim. Recordo com muntava la bateria quan vaig començar. Aleshores formava part d'una petita banda de Notting Hill Gate. Tots érem menors d'edat i tocàvem en un pub. Ens ho havien demanat! Vaig entrar amb el meu kit de bateria i vaig preguntar on l'havia de col·locar, perquè em pensava que hi hauria un escenari. El propietari ni tan sols em va mirar, simplement em va assenyalar el lloc. Jo vaig preguntar on era l'escenari, i ell em va tornar a assenyalar una catifa. Allò em va descol·locar, però un cop vaig ser damunt la catifa vaig entendre que m'havia de posar a treballar. Això ho aprenies molt de pressa, ja fos quan et reclamaven una cervesa i un entrepà de pernil, o simplement quan tenies el privilegi de tocar. Et convenia tenir una ètica de treball. (...) El que acabaves aprenent era que podies ser el millor músic del món, però si no et presentaves a l'hora de desfer l'equip amb els teus companys espatllaves el concert. Aquesta mena de coses no importen quan estàs a la teva habitació amb els amics, escoltant discos i tocant la pandereta, però passen a ser fonamentals tan bon punt l'amo d'un local et diu que t'enfilis a la catifa".

Mick Fleetwood, bateria i membre fundador de Fleetwood Mac, recorda els seus inicis com a músic en una entrevista de Jim Irvin publicada per Mojo aquest mes de juliol. I de passada ofereix un savi consell a qualsevol que aspiri a viure de la música. A la mateixa entrevista, Fleetwood explica què significaven el rhythm & blues i el rock'n'roll per a molts joves britànics que havien crescut durant la postguerra. "Jo vaig néixer després de la guerra, però tots aquells que eren una mica més grans que jo tenien una declaració de principis: 'No sé què estic fent, però sí que sé exactament què no vull'. No volien el mateix destí de la majoria, 'El teu país et necessita' i merdes d'aquestes. Aquella música, especialment el rhythm & blues, representava el fet de no treballar a la maleïda siderúrgia. No et calia estudiar ni allistar-te a l'exèrcit, ni fer allò que havien fet el teu pare i el teu avi. Era un bitllet de sortida de tot allò, i en aquest sentit resultava molt atractiu".

Si vols fer una cosa, fes-la

Bob Dylan, en una imatge promocional de 1964.

"Sobre l'afer dels cantants britànics fent cançons estrangeres, blues i derivats: em sembla fantàstic que un anglès vulgui cantar un blues del Sud dels Estats Units. Si vols fer una cosa, fes-la. Qui té dret a posar aquesta mena de normes? Qui té dret a impedir-t'ho? Qui t'ha dit que no puguis provar-ho? Per saber qui ets, et cal provar moltes coses. Negar-t'hi seria com tancar un llibre". Són declaracions fetes per Bob Dylan en una de les primeres entrevistes que va concedir fora dels Estats Units, publicada el 23 de maig de 1964 per la desapareguda revista britànica Melody Maker. Durant aquells dies, la indústria discogràfica del Regne Unit es consolidava tal i com la coneixem avui de la mà d'artistes com els Beatles, els Rolling Stones o els Animals, que havien construït els seus discursos a partir de gèneres com el blues i el rock'n'roll nord-americans, i no pas de la tradició musical del seu país. I ningú els va criticar per aquest fet. Al contrari: van ser aclamats a la seva pròpia terra i tota una indústria va néixer al seu voltant. Això passava al Regne Unit fa més de 50 anys. En l'actualitat, a casa nostra, encara hi ha qui no entén que un músic pugui servir-se de discursos foranis a l'hora d'expressar-se, i fins i tot qui censura els vocalistes que canten en anglès. Definitivament, ens manca obertura de mires. Pel que fa a Dylan, actuarà el proper 4 de juliol a Barcelona, en el marc del Festival Jardins de Pedralbes.