Mylon LeFevre (1944-2023)

MYLON LEFEVRE

(1944-2023)

Diu la llegenda que el mateix Elvis Presley va demanar conèixer personalment a un jove Mylon LeFevre després de veure'l actuar a Memphis com a part del grup de gòspel que havia fundat la seva família, The LeFevres. Corria l'any 1957, i LeFevre va cantar la seva aleshores flamant primera composició, "Without Him". Al Rei del rock'n'roll li va agradar tant, que anys més tard la va versionar al seu disc de gòspel "How Great Thou Art" (1967). LeFevre, d'altra banda, va començar durant la dècada dels 60 una carrera solista que el va portar per registres com els del blues rock, el country rock o el southern rock, sempre fent gala d'una fe religiosa que el va situar entre els pioners d'allò que es va anomenar rock cristià. Durant la dècada dels 70 va formar la Holy Smoke Doo Dah Band i va tocar amb gegants de la música secular com Eric Clapton o Alvin Lee –amb qui va signar a mitges l'àlbum "On the Road to Freedom" (1973), amb participació de Ron Wood, George Harrison, Mick Fleetwood i Steve Winwood, entre d'altres-. Ha mort a l'edat de 78 anys.

Nou dècades amb John Mayall

90 anys d'una llegenda del blues britànic.

Patriarca del blues i el rhythm & blues més genuïnament britànics –amb permís d'Alexis Korner-, pioner i pilar del blues rock a escala global, John Mayall celebra avui el seu 90è aniversari i ho fa fidel a unes essències tan genuïnes com la seva obra. Als seus Bluesbreakers hi va militar la flor i la nata de tota una escena: d'Eric Clapton a Mick Taylor passant Jack Bruce, Aynsley Dunbar o el nucli fundacional de Fleetwood Mac –John McVie, Mick Fleetwood i Peter Green-. Des de la publicació del seu primer single, "Crawling Up a Hill" (1964), el cantant, guitarrista, teclista i harmonicista nascut el 29 de novembre de 1933 a Macclesfield, Cheshire, ha estat difusor, preservador i transmissor de tot un llegat transatlàntic. Per molts anys!

Christine McVie (1943-2022)

CHRISTINE McVIE
(1943-2022)

Em sembla admirable la manera com Christine McVie va ser capaç de desaparèixer del mapa a finals de la dècada dels 90, quan va abandonar uns Fleetwood Mac tot just acabats de reformar –la seva por de volar en avió era incompatible amb el dia a dia d'una de les bandes més massives de la història-. També el fet que des d'aleshores es mantingués lluny de tots els focus, mentre el grup seguia rodant a ple rendiment –i facturant xifres astronòmiques-, fins que finalment va tornar a bord el 2014.

Nascuda al nord d'Anglaterra en plena Segona Guerra Mundial, la cantant i teclista no va ser membre fundadora dels Mac però sí que en va esdevenir una peça clau des que hi va entrar en contacte durant una gira compartida amb el seu primer projecte professional, aquella maquinària de genuí blues rock anomenada Chicken Shack. Eren els dies de Peter Green, i McVie –aleshores encara Christine Perfect, el seu nom de soltera- ja tocava als discos del combo londinenc com a pianista de sessió –no acreditada-. Després van venir la marxa de Green, el matrimoni amb John McVie i la seva incorporació oficial a una formació en mutació gairebé permanent.

A Christine McVie se la recordarà sobretot com un dels pilars mestres del so de Fleetwood Mac durant l'etapa més massiva del grup, la de Lindsey Buckingham i Stevie Nicks, la de "Rumours" (1977), "Tusk" (1978), "Tango in the Night" (1987) i tota la resta –la que pràcticament es va inventar tota sola bona part del que s'escolta avui en certs macrofestivals de temporada, vaja-. O com l'autora de "Don't Stop", "Songbird", "Everywhere", "Little Lies" i tantes altres, si vostès ho prefereixen –sí, aquelles cançons enormes en tots els sentits però, no obstant, menyspreades durant anys per molts dels que avui les citen com a referents quan abans les trobaven massa comercials-.

En tot cas, és just assenyalar que el seu paper també va ser fonamental en aquell període de transició tan fascinant que enllaça l'era de Green amb la de Buckingham-Nicks. O el que és el mateix, aquell terreny gairebé desconegut que separa els dies del blues elèctric i els experiments psicodèlics, de la reinvenció a priori impossible en una font inesgotable d'èxits radiofònics tan frescos i immediats com sofisticats i atemporals. L'etapa on es barregen noms com els de Bob Welch i Danny Kirwan, marcada pel trasllat fins a les càlides costes californianes i per treballs tan notables com el mai prou reivindicat "Bare Trees" (1972) –on McVie va aportar la magnífica "Homeward Bound"-.

Christine McVie se n'ha anat a l'edat de 79 anys. Deixa un llegat immens, tant amb Fleetwood Mac com en solitari –el primer àlbum per compte propi el va signar amb títol homònim el 1970, encara com a Christine Perfect; aquest 2022 ha sortit el recopilatori "Songbird", que repassa part de la seva producció solista- i amb Chicken Shack. A destacar també el relativament recent "Lindsey Buckingham Christine McVie" (2017), un treball rodó com ell sol on, a més de la parella artística titular, hi van contribuir John McVie i Mick Fleetwood. La seva última actuació en un escenari va ser el 25 de febrer de 2020 durant el concert d'homenatge a Peter Green promogut pel mateix Fleetwood al London Palladium. Cercles que es tanquen i estrelles que brillaran per sempre.

L'homenatge a Peter Green com a record d'altres temps

Es fa estrany afirmar que un esdeveniment com aquest va tenir lloc durant un any 2020 que la història associarà per sempre més amb una pandèmia planetària i tot allò que se'n va derivar –que encara se n'està derivant-, però va ser així. El 25 de febrer de l'any passat, a poques setmanes d'acabar-se el món tal i com la gran majoria l'havíem conegut, la flor i la nata del rock clàssic d'ambdós costats de l'Atlàntic es va donar cita al Palladium londinenc per retre homenatge a l'irrepetible Peter Green. Un esdeveniment auspiciat per Mick Fleetwood, i celebrat segons aquells que hi van ser en un ambient dels que evoquen grans ocasions. Impossible predir aleshores que en qüestió de dies tot canviaria, ja no diguem que el mateix homenatjat traspassaria al cap de tan sols cinc mesos.

Com sol passar en aquests casos, el concert s'ha documentat per a la posteritat amb forma de llançament discogràfic amb múltiples formats –vinil, disc compacte i vídeo, amb formats senzills o luxosos que cadascú triarà en funció de la seva butxaca-. La qual cosa, a aquestes alçades, no tan sols ens permet tornar a celebrar la figura del genial guitarrista i l'obra dels primers Fleetwood Mac, sinó també recordar com era el món abans que el coronavirus i la por fessin la humanitat presonera d'ella mateixa. Parlem d'un esdeveniment que va reunir en un mateix escenari a gegants com David Gilmour, Billy Gibbons, Steven Tyler, Kirk Hammett, John Mayall o Pete Townshend, a més del propi Fleetwood, Jeremy Spencer i Christine McVie, gairebé res. Els motius pels quals Green no hi va assistir ens els podem imaginar, oi que sí?


Més informació:

Mick Fleetwood & Friends  /  Pàgina web

Peter Green (1946-2020)

Green, en directe a Amsterdam el 1996 - Foto Redfern.

PETER GREEN

(1946-2020)

Encara no fa ni mig any que la plana major del rock d'ambdós costats de l'Atlàntic es va aplegar en un mateix escenari per retre un sentit homenatge a Peter Green. L'impulsor de l'esdeveniment va ser Mick Fleetwood, fundador de Fleetwood Mac juntament amb el propi Green –tots dos eren veterans dels Bluesbreakers de John Mayall- i comandant a data d'avui d'una formació que probablement es podria entendre sense la majoria dels seus components o excomponents, però en cap cas es podria entendre sense el genial guitarrista.

Fleetwood Mac era la banda de Peter Green. Ho ha arribat a dir el mateix Fleetwood en més d'una ocasió, reconeixent de passada el caràcter humil i discret del seu excompany: ja podia haver estat el principal impulsor del grup, que aquest s'havia batejat a partir dels cognoms de la base rítmica –integrada pel propi Fleetwood a la bateria i John McVie al baix-. Poc semblava importar-li a Green, un d'aquells genis aliens a tot allò que anés més enllà del seu propi art, començant pels mecanismes i engranatges d'una indústria on mai va acabar d'encaixar.

Green no es va presentar al citat concert d'homenatge, celebrat el passat 25 de febrer al London Palladium. Hi hauria estat més que benvingut, per descomptat, però ningú l'esperava a aquestes alçades. El guitarrista vivia des de feia anys en una zona residencial qualsevol d'Anglaterra, allunyat dels focus, del negoci i de la fama, però no pas de la música. El seu bon amic Bernie Marsden (Whitesnake) el visitava sovint i es passaven matins, tardes i fins i tot dies sencers tocant plegats a la sala d'estar. Era un dels pocs contactes coneguts de Green amb un món exterior del qual probablement ja no es sentia part -parlant de qui ens ocupa, el concepte confinament adquireix una dimensió molt diferent de la que li hem atorgat darrerament-.

Un ritme de vida que francament contrastava amb el que els seus excompanys havien vingut a representar des de la seva radical reinvenció de la dècada dels 70, com també hi contrastava l'erràtica però reivindicable trajectòria post-Mac del guitarrista. Green va ser un Bluesbreaker, el fundador i l'ànima dels primers Fleetwood Mac, una icona del blues britànic, un dels guitarristes més influents del seu temps i una ànima lliure que mai es va adaptar a unes normes que s'escapaven de la seva comprensió tal i com el seu art anava més enllà de la comprensió d'aquells que van provar sense èxit d'encasellar-lo. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Mick Fleetwood celebra la música de Peter Green (i els primers Fleetwood Mac)

Fleetwood Mac, el 1969. D'esquerra a dreta: Mick Fleetwood (darrere la bateria),
John McVie i Peter Green provant so al Royal Albert Hall - Foto Getty Images.

La vetllada que es viurà aquesta nit al London Palladium, al bell cor de la capital britànica, no tan sols promet esdevenir tan emotiva com irrepetible, sinó que podria suposar el tancament d'un cercle per al seu principal impulsor. Ni més ni menys que Mick Fleetwood, que retrà un sentit homenatge al seu excompany de files Peter Green, envoltat d'amics i coneguts, a mig segle de trencar-se la formació original de Fleetwood Mac i als mateixos carrers del Soho on la vessant britànica del blues potser no es va gestar però sí que es va definir com a tal.

Sota l'explícit i genèric títol de "Mick Fleetwood and Friends Celebrate the Music of Peter Green and the Early Years of Fleetwood Mac", el veterà bateria aplegarà en un mateix escenari a mestres com John Mayall, contemporanis com David Gilmour, Bill Wyman o Andy Fairweather Low, i avantatjats alumnes com Billy Gibbons, Steven Tyler o Jonny Lang. De la banda mare, a més del mateix Fleetwood, ha confirmat la seva presència Christine McVie. És poc probable que hi assisteixi el propi homenatjat, prou coneguda és la seva al·lèrgia a aquesta mena de negociats, la qual cosa tampoc restarà càrrega simbòlica a una cita que molts portaven dècades esperant.

L'ètica de treball segons Mick Fleetwood

Mick Fleetwood.

"Hem hagut de pencar moltíssim. Recordo com muntava la bateria quan vaig començar. Aleshores formava part d'una petita banda de Notting Hill Gate. Tots érem menors d'edat i tocàvem en un pub. Ens ho havien demanat! Vaig entrar amb el meu kit de bateria i vaig preguntar on l'havia de col·locar, perquè em pensava que hi hauria un escenari. El propietari ni tan sols em va mirar, simplement em va assenyalar el lloc. Jo vaig preguntar on era l'escenari, i ell em va tornar a assenyalar una catifa. Allò em va descol·locar, però un cop vaig ser damunt la catifa vaig entendre que m'havia de posar a treballar. Això ho aprenies molt de pressa, ja fos quan et reclamaven una cervesa i un entrepà de pernil, o simplement quan tenies el privilegi de tocar. Et convenia tenir una ètica de treball. (...) El que acabaves aprenent era que podies ser el millor músic del món, però si no et presentaves a l'hora de desfer l'equip amb els teus companys espatllaves el concert. Aquesta mena de coses no importen quan estàs a la teva habitació amb els amics, escoltant discos i tocant la pandereta, però passen a ser fonamentals tan bon punt l'amo d'un local et diu que t'enfilis a la catifa".

Mick Fleetwood, bateria i membre fundador de Fleetwood Mac, recorda els seus inicis com a músic en una entrevista de Jim Irvin publicada per Mojo aquest mes de juliol. I de passada ofereix un savi consell a qualsevol que aspiri a viure de la música. A la mateixa entrevista, Fleetwood explica què significaven el rhythm & blues i el rock'n'roll per a molts joves britànics que havien crescut durant la postguerra. "Jo vaig néixer després de la guerra, però tots aquells que eren una mica més grans que jo tenien una declaració de principis: 'No sé què estic fent, però sí que sé exactament què no vull'. No volien el mateix destí de la majoria, 'El teu país et necessita' i merdes d'aquestes. Aquella música, especialment el rhythm & blues, representava el fet de no treballar a la maleïda siderúrgia. No et calia estudiar ni allistar-te a l'exèrcit, ni fer allò que havien fet el teu pare i el teu avi. Era un bitllet de sortida de tot allò, i en aquest sentit resultava molt atractiu".

Rumours

"Els nostres hàbits de drogues es limitaven a l'alcohol i la cocaïna. També fumàvem marihuana. Vam fer moltes malifetes, però no van afectar la nostra obra. Mirant enrere, la cocaïna va ser una part molt important de tot plegat i probablement jo vaig endur-me'n la porció més gran del pastís, però tots en preníem. Francament, és de domini públic que l'Stevie i jo érem probablement els principals candidats aleshores. Ens passàvem quatre dies desperts, treballant, i després en dormíem dos de seguits. Teníem paper de plata a les finestres. Érem simplement una colla de joves fent la nostra". Mick Fleetwood, bateria de Fleetwood Mac, recorda les sessions de gravació de l'obra capital de la banda, "Rumours" (1977), en una breu entrevista que la revista Uncut publica a la seva edició de març. Res a veure amb el ritme de treball de la majoria de processos de gravació actuals. Sembla com si aquelles orgies siguin cosa del passat i ara toqui fer música com qui fabrica qualsevol cosa en una cadena de muntatge. Potser per això les grans produccions sonen cada vegada més professionals, però menys espontànies. I no, no vull fer apologia de res ni crec que els excessos siguin imprescindibles en la creació artística, però potser una mica de rauxa no aniria malament de tant en tant. Entre poc i massa, no troben? Penso en Johnny Thunders, Keith Moon, Kurt Cobain o Jim Morrison, i no me'ls imagino encaixant de cap manera en l'actual negoci musical. Potser, precisament, perquè ells vivien la música com a tal i no com un negoci. "Rumours" ha estat objecte recentment d'una extensa reedició farcida d'extres escurabutxaques.






Audio: "Dreams" - Fleetwood Mac