Cruïlla 2015 (2)

FFS. Collaborations DO work.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

11 de juliol de 2015

A priori semblava fora de lloc la participació d'Sparks, un nom que tot melòman associa amb criteris de bon gust, en un tema com "Do You Want to", que quan es va editar ara fa gairebé deu anys va certificar que la trajectòria de Franz Ferdinand no seria ni de bon tros tan brillant com el seu debut homònim (2004). Però sobre el terreny va adquirir la peça en qüestió una nova dimensió on hi tenen cabuda valors com la transcendència. El secret, és clar, una unió de forces a priori també impossible, la dels propis Franz Ferdinand i Sparks, que s'ha materialitzat sota el nom de FFS i que ahir a la nit es va traduir en un dels grans moments del Cruïlla 2015.

Ja amb la inicial "Johnny Delusional" van definir la tònica d'un passi marcat per la teatralització, l'èpica de caràcter urgent i una eufòria que de seguida es contagiaria entre el respectable. No en tinguin cap dubte, Sparks han trobat en Franz Ferdinand la millor backing band possible a aquestes alçades, una unitat a quatre bandes que canalitza nervi i melodia com cap altre grup de la seva generació. De la mateixa manera, un no pot evitar imaginar com de bé haurien sonat capítols francament oblidables com "Tonight: Franz Ferdinand" (2009), d'haver comptat amb el suport dels germans Mael.

"Do You Want to" va brillar, i tant, però és que també ho van fer composicions conjuntes com "Call Girl", la citada "Johnny Delusional" o l'autoparòdica "Collaborations Don't Work". El clímax, però, va arribar de la mà d'aquell trencapistes que és "The Number One Song in Heaven". La van encadenar amb "Michael", mutada en refrescant píndola de pop sintètic. "This Town Ain't Big Enough for Both of Us" i una també revitalitzada "Take Me Out" van precedir un final d'alçada al ritme de "Piss Off". Quan van començar, Franz Ferdinand deien fer música perquè les noies ballessin. Una dècada més tard i de la mà d'Sparks, fan música destinada a perdurar.

La nota negativa de la nit la va posar Lauryn Hill -o Ms. Lauryn Hill, segons la presentava el cartell-. Mitja hora llarga de retard per a una actuació que no va valer cap ni un dels minuts d'espera. Deficiències tècniques i una interpretació sense ganes van fer-hi la resta. Diuen que la cosa va remuntar durant la recta final, però a aquelles alçades un servidor ja es trobava plenament submergit en la pantanosa electricitat de Guadalupe Plata. Menció a part es mereixen uns Archive superlatius i el seu trip de psicodèlia, shoegaze i essències kraut. Impressionant.

GUADALUPE PLATA. Elèctrics i pantanosos.

ARCHIVE. Superlatius.

Omar Sharif (1932-2015)

OMAR SHARIF

(1932-2015)

R.I.P.

Cruïlla 2015 (1)

KENDRICK LAMAR. La veu de l'Amèrica post-Obama.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

10 de juliol de 2015

El de Kendrick Lamar és el so dels Estats Units post-Obama. De la població afroamericana que, malgrat haver vist un dels seus a la Casa Blanca, segueix veient també a la policia disparar contra els seus fills en un país on la ferida del racisme mai s'ha tancat del tot. Del gueto que ja no admet més eufemismes i de tota aquella gent, sigui quin sigui el color de la seva pell, que se sent orfe i perduda en un imperi a la deriva. D'un país on la bandera confederada deixa d'onejar als edificis públics al mateix temps que Donald Trump -candidat a les primàries republicanes, i una de les principals fortunes nord-americanes- criminalitza la immigració mexicana. La banda sonora, en definitiva, de l'enèssima etapa combulsa de la història recent dels Estats Units. Però, malgrat tot, els seus concerts són autèntiques celebracions.

Lamar proclama veritats com temples, sí, però ho fa sense fatalismes, apel·lant a l'energia positiva del respectable, convidant-lo a cantar i a ballar i fins i tot saludant de tu a tu algun dels presents. Kendrick Lamar estava content de ser a Barcelona, com ho deu estar de ser en qualsevol escenari on pugui donar sortida a tot allò que porta dins -per exemple, el repertori de "To Pimp a Butterfly" (2015), ferm candidat a disc de l'any en diversos rànquings de prestigi-. Cal no oblidar que aquest home ve de Compton, i que tan sols per aquest fet tenia tots els números d'acabar ingressant a les llistes de morts per arma de foc en un dels barris més conflictius de Los Angeles. En comptes d'això, ahir va posar el Fòrum de potes enlaire i va escoltar les masses corejar el seu nom com si es tractés d'un messies. No és fotudament gran el que pot arribar a fer la música?

L'altre moment destacable de la nit van ser les actuacions de Jamie Cullum i Of Monsters And Men. Un component d'aquests segons va caure malalt i li va ser impossible actuar. Malgrat tot, la banda islandesa va improvisar un format i un repertori d'emergència per a evitar una cancel·lació d'última hora. Van haver de prendre la decisió i materialitzar el canvi de plans sota pressió, i van tocar menys estona de la que estava prevista, però van donar la cara i van omplir l'escenari amb tota la dignitat del món. Per a amenitzar l'espera -la seva actuació va retallar minutatge des de l'hora d'inici-, Cullum va allargar el seu repertori, ja fos improvisant tot sol o amb la banda que l'acompanyava, mantenint el Fòrum a ratlla i oferint tota una lliçó de bones pràctiques. Ni Cullum ni Of Monsters And Men són musicalment sants de la meva devoció, però l'actitud i la professionalitat exhibides per tots dos la nit passada em semblen dignes d'aplaudir.

OSIBISA. Afro-funk-jazz-soul-prog.

COCOROSIE. Fraternitat onírica.

JAMIE CULLUM. Bany de masses.

OF MONSTERS AND MEN. Desafiant l'adversitat.

MI CAPITÁN. Supergrup barceloní.

VINTAGE TROUBLE. El ritme del garatge... i de la pista de ball.

Forat de merda

Sleaford Mods.

"Anglaterra és un forat de merda". Contundent titular, el que encapçala una entrevista a Sleaford Mods publicada recentment per Mondo Sonoro a la seva edició digital. Qui deixa anar la frase és Jason Williamson, vocalista del duet de Nottingham, mentre explica què no li agrada del seu país. De ben segur, més d'un dels seus compatriotes s'enfadarà si arriba a llegir aquestes declaracions, però també hi haurà anglesos que les compartiran. De fet, el vocalista ja ha realitzat amb anterioritat declaracions similars en mitjans britànics -coses que passen quan un no té pèls a la llengua: parin atenció a les seves lletres i se n'adonaran-. En qualsevol cas, les paraules i (sobretot) l'actitud de Williamson il·lustren com al Regne Unit es poden vendre discos i omplir sales de concerts i, a la vegada, mantenir una postura crítica envers el sistema i l'entorn que t'envolta, inclòs el teu propi país si creus que alguna cosa hi va malament.

Tot plegat m'ha recordat una anècdota protagonitzada per Dixie Chicks ara fa poc més de deu anys, en plena campanya bèl·lica a l'Iraq. Durant una actuació del trio texà, la vocalista Natalie Maines va declarar que sentia vergonya d'haver nascut al mateix estat que George W. Bush. La qual cosa li va comportar tot un allau de crítiques i atacs des de les tribunes més conservadores dels Estats Units, però no va impedir al grup seguir venent discos i entrades de concerts -a Texas i a la resta del país- ni seguir essent respectat artística i professionalment. Si ens n'anem encara més lluny, fa cosa de tres dècades Bruce Springsteen va negar-se a cedir la cançó "Born in the USA" a la campanya electoral de Ronald Reagan. El Boss no havia dubtat a incloure la bandera del seu país a l'artwork del disc del mateix títol (1984) -un àlbum on cantava als mateixos Estats Units que ja havia retratat a "Nebraska" (1982)-, però al mateix temps tenia clar que l'Amèrica que ell volia seguir construint no era la de Reagan.

D'exemples com els d'Sleaford Mods, Dixie Chicks i Springsteen en podríem trobar a grapats al món anglosaxó, però no pas a casa nostra. S'imaginen qualsevol músic d'aquí qualificant Catalunya o Espanya de forats de merda? S'imaginen els pals que li caurien des de tots els costats? S'imaginen el suïcidi artístic i fins i tot professional que això suposaria en un entorn on les subvencions, el clientelisme i la correcció política més mal entesa es troben a l'ordre del dia? Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya es presumeix molt de patriotisme, ja sigui en nom de la Senyera o de la rojigualda, però no deixa de ser un patriotisme tan cec com aquell emperador que no s'adonava que anava despullat. Quan Springsteen o Sleaford Mods posen el dit a la llaga dels seus respectius països, els seus discursos poden resultar incòmodes i fins i tot colpidors, però són tan necessaris com ho és tota denúncia d'allò que no va bé o es pot millorar. I és precisament aquesta, la de transformar l'entorn, una de les funcions de l'art. El dia que en aquest racó de món haguem entès quelcom tan simple com això, haurem fet el primer pas de cara a ser un país normal.

Cruïlla de gegants al Cruïlla BCN

Kendrick Lamar.

Kendrick Lamar i FFS. El primer s'acaba de consolidar com un dels grans noms de la música afroamericana contemporània amb "To Pimp a Butterfly" (2015), un àlbum que eixampla els horitzons del hip-hop partint de la seva pròpia essència. Els segons, unió de Franz Ferdinand i Sparks, han anat encara més lluny amb un debut homònim (2015) que escurça distàncies aparentment insalvables i integra el millor d'ambdós discursos. Tant l'un com els altres són ferms canditats a escalar posicions a les llistes de discos que acabaran definint aquest 2015, i coincidiran aquest cap de setmana a casa nostra en el marc del Cruïlla Barcelona, un festival que fa més honor que mai al seu nom amb la incorporació d'aquests caps de cartell. La resta de la programació es mou entre la música d'arrels jamaicanes, el hip-hop i l'electrònica de vocació més o menys global i aquell mainstream que vol ser indie. Ara bé, com de costum la millor confitura es trobarà en pots petits com els de Seward, Guadalupe Plata, Ferran Palau, Miquel Serra, Furguson, Birth Of Joy o Toundra -a una escala major destaquen noms com els de Lauryn Hill, Osibisa, Cocorosie o Archive-. La cita serà els dies 10, 11 i 12 de juliol al Parc del Fòrum, si bé el concert inaugural tindrà lloc aquest mateix vespre de la mà d'Asian Dub Foundation.

http://www.cruillabarcelona.com

Kazuality - "Campo Santo II" (2015)

Encara no fa mig any que Kazuality lliurava "Campo Santo" (2015), el seu vint-i-cinquè disc, anunciant que les seves sessions de gravació havien generat material suficient per a omplir un altre plàstic. Nou cançons en total que han acabat donant forma a "Campo Santo II" (2015). El títol resulta pertinent perquè les nou peces incloses en aquest àlbum van néixer al mateix temps que les del treball anterior, però que ningú s'esperi una segona part de res. Si "Campo Santo" era un disc de transició -tal i com també ho havia estat "Estructura de una panacea discreta" (2014)-, un mosaic de registres a través dels quals resumia l'alter ego de Jaime Rodríguez els seus tretze anys de trajectòria, "Campo Santo II" sembla apuntar ja una nova direcció. El seu minutatge alterna passatges relaxats ("Alta montaña") amb explosions rockeres ("La estrella de David") i apunts d'experimentació ("La procedencia de la tinta"), però en cada cas guanya terreny el posat tens i reflexiu de qui ha parit vint-i-sis àlbums en menys de quinze anys, sempre des de la més absoluta penombra i encara amb ganes de seguir creixent. Rodríguez enceta doncs un nou capítol que, com sempre, caldrà seguir de prop. Per cert, moltíssima atenció a aquest "XIV" on Planetas ballen ben agafats amb Dinosaur Jr. Escoltin-lo a Bandcamp.

The Montecristos

Impressionant. Posem-nos drets i donem-los la benvinguda, perquè podríem trobar-nos davant d'un dels millors combos de rock'n'roll primitiu dels darrers temps. Vénen de Londres, es diuen The Montecristos i el seu disc de debut, "Born to Rock N Roll" (2015), és pura dinamita. Una cocteleria sònica de surf, rhythm & blues i rockabilly desacomplexat. Ben agitat i servit amb tota la urgència del món. Imprescindible la versió de "Brand New Cadillac" (Vince Taylor) amb tot un Marc Almond a la veu solista.

http://themontecristos.com/