FestiSurf Costa Brava celebra el desè aniversari amb un cartell de luxe

MFC Chicos, unió inèdita i actuació exclusiva.

FestiSurf Costa Brava celebra el seu desè aniversari amb les actuacions de The Barbwires, 13th Magic Skull, Pelomono i la unió en exclusiva de Los Chicos amb MFC Chicken. Serà el 24 de setembre al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Un any més, la millor forma d'acomiadar l'estiu per la porta gran.

És el gran festival del final de l'estiu, i possiblement també el més estiuenc de tots els festivals que es fan a casa nostra. FestiSurf Costa Brava celebra enguany el seu desè aniversari, tota una fita venint d'una convocatòria que va néixer amb la vocació de programar any rere any la més genuïna música surf –entenent aquest concepte des d'una perspectiva tan oberta com rigorosa- al cor de la Costa Brava. La cita serà el 24 de setembre al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro, i el cartell torna a ser d'autèntic luxe.

Destaca d'entrada la unió inèdita i en exclusiva de dues bèsties escèniques com són MFC Chicken i Los Chicos. Els britànics, vells coneguts de la casa, destil·len com ningú més les essències més fresques del rock'n'roll amb accent del Pacific Southwest. Els madrilenys, que poques presentacions requereixen amb dues dècades de trajectòria a l'esquena, són una de les bandes de garatge més solvents i vitamíniques que es poden escoltar en aquest costat dels Pirineus. Sumaran esforços expressament per l'ocasió, en un projecte que han batejat com a MFC Chicos i que promet esdevenir una sorpresa amb majúscules.

També destaca la presència d'uns veterans de l'instro surf al Vell Continent com són The Barbwires. Encapçalats per l'incombustible Mike Barbwire, els suecs tan sols han arribat a lliurar dos àlbums –i un grapat de singles i ep's- en un quart de segle de trajectòria, però tant l'un com l'altre són tan cotitzats com els seus adrenalínics directes. Encara en les coordenades més primitives i fundacionals del surf, els empordanesos 13th Magic Skull jugaran literalment a casa, celebrant també una dècada llarga als escenaris en el marc d'una cita que pràcticament els és feta a mida.

Completen el cartell uns deixebles avantatjats de Link Wray i Hasil Adkins com són Pelomono, un duet de Jaén dedicat en cos i ànima a explorar les pantanoses coordenades on conflueixen el blues més corrosiu i el rock'n'roll més primitiu. El formen Antonio Pelomono i Pedro de Dios, aquest últim conegut com a guitarrista de Guadalupe Plata –amb els quals comparteixen la capacitat de maridar l'estètica Southern Gothic amb tot el misteri ancestral de la tradició andalusa-. Pel preu de 10 euros gairebé simbòlics, l'entrada inclou un ep d'edició limitada –en vinil, faltaria més- amb peces de totes les bandes del cartell. Que ningú es quedi sense!

Més informació:

FestiSurf Costa Brava  /  Pàgina web

La tempesta que s'acosta

El Turó de les Mentides, les Franqueses del Vallès, juliol de 2022.

La tempesta que s'acosta. Els elements de la natura manifestant-se davant teu amb tota la seva immensitat, i tu contemplant-los com mai abans ho havies fet. Com qui ha adquirit consciència de la seva pròpia fragilitat. Com qui s'ha fet a la idea que qualsevol dia pot ser l'últim, i que cada moment pot ser (és) irrepetible. Com qui ha après a sentir-se petit davant la natura i els seus elements. La tempesta que s'acosta, que amenaça, que allibera i que tot ho regenera. Com en aquella cançó de Guadalupe Plata, "Tormenta". La natura i la música. La música i la natura. "Se aproxima tormenta, un tornado me acecha...".

Flamingo Tours - "Wild Beasts from the South" (2021)

La litúrgia religiosa del Dijous Sant i del conjunt de la Setmana Santa sempre m'acaba transportant d'una manera o d'una altra cap als paisatges pantanosos del Sud més profund dels Estats Units. Un indret físic i mental on l'herència cristiana ha adoptat unes formes úniques i instransferibles, de vegades francament aterradores i d'altres absolutament fascinants –fins i tot quan un no és religiós, com és el meu cas-. Penso per exemple en totes les manifestacions culturals que s'hi han arribat a inspirar, tant en aquell mateix punt geogràfic com arreu del món. Del misteri ancestral de Son House entonanant "John the Revelator" a les escapades Southern Gothic de Nick Cave, passant és clar per Guadalupe Plata i la forma com han aproximat les formes més primitives del blues a la tradició andalusa –sí, un punt calent si parlem de Setmana Santa-.

Em sembla oportú enguany aprofitar la data d'avui, Dijous Sant, per reivindicar una banda de casa que s'ha emmirallat en l'esperit del Sud a l'hora de facturar el seu darrer treball. Flamingo Tours, que la tardor passada van lliurar un tercer àlbum que és alhora un nou pas endavant en una línia evolutiva que sempre ha apuntat a l'alça i ara directament sembla no tenir límits. Si el seu disc de debut, "Right on Time" (2015), maridava amb ofici i estil tota una sèrie de registres que apuntaven als Estats Units de la dècada dels 50 –del jump blues al primer rock'n'roll- i semblava fet a mida de la parròquia rocker, tres anys després es van despenjar amb un "Lucha Libre" (2018) que suposava tot un cop de timó a nivell discursiu. El rock'n'roll seguia essent la base, però l'estètica fifties deixava pas a tot un seguit de ressons fronterers –quan no directament mexicans- que enriquien el conjunt alhora que feien del combo barceloní un exemplar únic en la seva espècie.

El segueix el plàstic que ens ocupa, un "Wild Beasts from the South" (2021, Chesapik) que torna a posar el focus en un punt geogràfic concret per assimilar-ne l'essència sense deixar la banda de sonar a ella mateixa. En aquest cas l'entorn escollit ha estat el Sud, que es manifesta amb força en peces com "Texas Killing Fields", "Bad Seed" o la mateixa pista titular. Exercicis de Southern Rock sense domesticar ni adulterar, que conviuen amb alguna mostra de rock'n'roll primigeni marca de la casa –un "Lonely Hearts Club" que tant pot remetre a Little Richard com a l'escuderia Stax-, i on tant es dibuixa la naturalesa més salvatge del Sud com es perfilen relats noir que bé podrien inspirar novel·les pulp de les bones. A destacar també l'entrada del sempre oportú Santos Puertas (The Suitcase Brothers) com a guitarrista titular al lloc de Jordi Mena, i una vegada més la força i la versatilitat vocal d'aquest tros de frontwoman que és la gran Myriam Swanson.

Guitarra, baix i bateria - Programa 287

Bob Dylan, vuit dècades molt ben portades.

Nova edició de Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor a Ràdio Silenci. Novetats discogràfiques de Mike Edison amb Guadalupe Plata, Dinosaur Jr. i Errol Linton. Música a la pantalla amb Blind Melon i el Festival d'Eurovisió. Lisèrgia afrollatina amb Discos Machuca i Nemegata. I un homenatge a Bob Dylan amb motiu del seu 80è aniversari. Disponible en podcast.

Mike Edison amb Guadalupe Plata

Tractat transatlàntic de genuí blues amb càrrega espiritual.

Els seus camins havien de coincidir tard o d'hora, i un cop fetes les presentacions era obvi que ambdues parts estaven condemnades a entendre's mútuament. Mike Edison, nord-americà fascinat pel sud d'Espanya i excomponent dels enyorats Pleasure Fuckers –entre d'altres-, i els andalusos Guadalupe Plata, una de les bandes que millor han sabut integrar les essències més primitives i genuïnes del blues al seu propi context i a la seva pròpia realitat. Els va posar en contacte la gent d'Everlasting Records, i la sintonia va ser tan positiva que van acabar gravant un disc plegats.

"The Devil Can't Do You No Harm" (2021) acaba de veure la llum a través de la pròpia Everlasting, i sona exactament a la suma de les parts que el conformen. Amb Edison deixant-se la veu en primer terme i els d'Úbeda, ara reduïts a duet, posant una base instrumental que sona a ells i a ningú més. I amb un repertori que torna a connectar l'Andalusia més ancestral i misteriosa amb les pantanoses aigües del Mississippi, tot deconstruint una col·lecció de peces espirituals de les que han passat de generació en generació –atenció a les deliciosament corrosives "Oh Mary Don't You Weep" i "Go Do Moses"-. Punxeu-lo amb el volum a l'onze i deixeu-vos portar, pecadors.

Disponible a Bandcamp.

Dijous Sant 2019

Guadalupe Plata.

No sóc partidari de seguir determinades litúrgies de caire religiós, però sí que m'agrada mantenir determinats costums i rituals al llarg de l'any en funció de les dates que vagi marcant el calendari. Avui és Dijous Sant i això vol dir que tindran lloc incomptables processons, de les quals trio sens dubte la de la localitat empordanesa de Verges, que manté viva la tradició de la Dansa de la Mort. Més enllà d'això, la nit d'avui em sembla ideal per a submergir-me en els ressons Southern Gothic de discografies com les de Nick Cave o Drive-By Truckers. I per què no, també en els pantanosos misteris del blues entès a la manera de Guadalupe Plata o Los Espiritus.

Misteri, pecat i llegenda

GUADALUPE PLATA

La 2 d'Apolo, Barcelona

11 de gener de 2019

No fan córrer tants rius de tinta com determinats veïns i contemporanis, però a aquestes alçades ningú pot discutir a Guadalupe Plata la seva condició de referents ineludibles del rock espanyol. Parlem d'un combo genuïnament andalús que ha assimilat les formes més primitives del blues i les ha fet servir per explicar el seu propi folklore, d'una formació que ha definit un llenguatge i un discurs personals i intransferibles a partir d'una tradició que li ha arribat de molt lluny, i malgrat la seva naturalesa singular i subterrània és capaç d'aplegar multituds davant qualsevol escenari que trepitgi. No va ser menys el seu pas per una atapeïda sala 2 d'Apolo amb motiu de la presentació del seu darrer disc -"Guadalupe Plata" (2018)-. Un plàstic que segueix els mateixos patrons que els anteriors si bé reforçant els passatges instrumentals i el potencial hipnòtic i corrosiu dels de Jaén, i una dinàmica que es va mantenir al llarg de l'hora i mitja que va durar el concert. Una actuació que va anar de menys a més en termes d'intensitat, que va tenir el repertori recent com a pal de paller -no van faltar "Barreño en llamas", "Duermo con serpientes" ni "Lo mataron"- i que ja en plena recta final va acabar de posar tota la carn a la graella amb reclams tan celebrats com "Tormenta" o la inevitable "Calle 24". Misteri, pecat i llegenda.

Cruïlla 2015 (2)

FFS. Collaborations DO work.

CRUÏLLA BARCELONA 2015

Parc del Fòrum, Barcelona

11 de juliol de 2015

A priori semblava fora de lloc la participació d'Sparks, un nom que tot melòman associa amb criteris de bon gust, en un tema com "Do You Want to", que quan es va editar ara fa gairebé deu anys va certificar que la trajectòria de Franz Ferdinand no seria ni de bon tros tan brillant com el seu debut homònim (2004). Però sobre el terreny va adquirir la peça en qüestió una nova dimensió on hi tenen cabuda valors com la transcendència. El secret, és clar, una unió de forces a priori també impossible, la dels propis Franz Ferdinand i Sparks, que s'ha materialitzat sota el nom de FFS i que ahir a la nit es va traduir en un dels grans moments del Cruïlla 2015.

Ja amb la inicial "Johnny Delusional" van definir la tònica d'un passi marcat per la teatralització, l'èpica de caràcter urgent i una eufòria que de seguida es contagiaria entre el respectable. No en tinguin cap dubte, Sparks han trobat en Franz Ferdinand la millor backing band possible a aquestes alçades, una unitat a quatre bandes que canalitza nervi i melodia com cap altre grup de la seva generació. De la mateixa manera, un no pot evitar imaginar com de bé haurien sonat capítols francament oblidables com "Tonight: Franz Ferdinand" (2009), d'haver comptat amb el suport dels germans Mael.

"Do You Want to" va brillar, i tant, però és que també ho van fer composicions conjuntes com "Call Girl", la citada "Johnny Delusional" o l'autoparòdica "Collaborations Don't Work". El clímax, però, va arribar de la mà d'aquell trencapistes que és "The Number One Song in Heaven". La van encadenar amb "Michael", mutada en refrescant píndola de pop sintètic. "This Town Ain't Big Enough for Both of Us" i una també revitalitzada "Take Me Out" van precedir un final d'alçada al ritme de "Piss Off". Quan van començar, Franz Ferdinand deien fer música perquè les noies ballessin. Una dècada més tard i de la mà d'Sparks, fan música destinada a perdurar.

La nota negativa de la nit la va posar Lauryn Hill -o Ms. Lauryn Hill, segons la presentava el cartell-. Mitja hora llarga de retard per a una actuació que no va valer cap ni un dels minuts d'espera. Deficiències tècniques i una interpretació sense ganes van fer-hi la resta. Diuen que la cosa va remuntar durant la recta final, però a aquelles alçades un servidor ja es trobava plenament submergit en la pantanosa electricitat de Guadalupe Plata. Menció a part es mereixen uns Archive superlatius i el seu trip de psicodèlia, shoegaze i essències kraut. Impressionant.

GUADALUPE PLATA. Elèctrics i pantanosos.

ARCHIVE. Superlatius.