In the Endless Zanhyang We Are

IN THE ENDLESS ZANHYANG WE ARE

Primavera Sound 2018, Barcelona

1 de juny de 2018

Mentre bona part de les cites que conformen el mapa de macrofestivals presumeixen de descobrir noves veus i tendències, Primavera Sound és un dels pocs esdeveniments de grans dimensions que realment té aquesta vocació incorporada al seu adn. Més enllà dels diversos cicles organitzats en diferents sales i equipaments de Barcelona, el festival de festivals encara reserva petits però referencials espais del Parc del Fòrum per a satisfer els paladars més inquiets i curiosos. Ahir, mentre els escenaris principals congregaven desenes de milers d'ànimes amb reclams com Mogwai, The National o Thundercat, l'escenari Night Pro descobria un combo coreà amb un nom difícil de memoritzar i un discurs sonor poc menys que inoblidable. In the Endless Zanhyang We Are, es fan dir, i es dediquen a explorar la fina frontera que pot separar el dream pop del shoegaze o de l'slowcore. Cançons a contrallum, preciosistes en ocasions i punyents en d'altres, i amb la cristal·lina veu d'Ahn Da-young en primer terme.

Objectiu Tarantino

CARI CARI

Primavera Sound 2018, Barcelona

1 de juny de 2018

Insisteixen que volen sonar en una pel·lícula de Quentin Tarantino. I no ho diuen perquè sí, ja que a data d'avui han aconseguit col·locar una de les seves composicions a la banda sonora de la sèrie "Shameless". Però el seu somni és captar l'atenció de l'autor de "Pulp Fiction" i "Kill Bill", i d'arguments a favor no els en falten tenint en compte el seu gust pel blues elèctric, la psicodèlia d'acabats exòtics i qualsevol sonoritat de reminiscències frontereres. Cari Cari vénen de Viena, però sonen com si els White Stripes s'haguessin tancat durant una setmana a l'estudi de gravació de Josh Homme. Amb els primers comparteixen l'aproximació urgent i elèctrica al blues més primitiu (a més del format guitarra-bateria). Amb el segon, el gust per les formes més àrides i desèrtiques del rock. Per si tot això fos poc, presumeixen d'un directe a prova de qualsevol mena d'impacte. En poden donar fe tots aquells que ahir al vespre van optar per la lletra petita del cartell del Primavera Sound 2018 i van presenciar la descàrrega dels austríacs a l'escenari Night Pro. Tarantino no sap què s'està perdent.

Jazz còsmic, actitud punk i essències tropicals

METÁ METÁ

Primavera Sound 2018, Barcelona

1 de juny de 2018

Venien apadrinats per tot un Tony Allen, però el seu funk endimoniat, tenyit d'actitud punk i amanit amb altes dosis de jazz còsmic i essències carioques, va acostar discursos que van de Sun Ra a MC5 passant per Bad Brains, The Thing, els Stooges de "Fun House", el James Brown més guerrer o, és clar, Tim Maia. I tot això en qüestió de tres quarts d'hora, els que va necessitar aquest combo brasiler per posar de potes enlaire l'esplanada central del Fòrum mentre encara picava el sol de la tarda. Calor, molta calor. I de la bona.

Sota la lluna groga

NICK CAVE & THE BAD SEEDS

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

Amb prou feina s'aprecia a la fotografia, però una enorme i imponent lluna groga com la que una vegada va invocar Tom Waits presidia el cel del Parc del Fòrum la nit passada, durant l'actuació de Nick Cave & The Bad Seeds. Complement ideal per a la foscor essencial i estructural que sempre ha destil·lat la música dels australians. Va ser sota aquella lluna que Cave va desplegar una colpidora "From Her to Eternity", va recuperar la preciosa "Come into My Sleep" -no l'havia interpretat en directe des de 2005-, va segellar "Red Right Hand" i "Jubilee Street" amb aclaparadors atacs de soroll en estat pur, i va fer ballar el personal al ritme de "Deanna". Menció a part va merèixer la massiva invasió d'escenari motivada pel mateix vocalista al ritme d'un "Stagger Lee" en clau de funk gairebé esquelètic. Enorme com sempre en les distàncies grans, Cave es va acomiadar amb una emotiva "Push the Sky Away" que gairebé va adquirir la dimensió de pregària. I com si el cel li hagués volgut fer cas, la lluna va recuperar el seu blanc natural tot just acabat el concert i el soroll de fons de Vince Staples s'havia apoderat del Fòrum. S'havia desfet l'encanteri.

Potser a la propera

Adam Granduciel, en un concert recent de TWOD - Foto Facebook TWOD.

THE WAR ON DRUGS

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

L'última vegada que The War On Drugs havien passat pel Primavera Sound -edició 2014- s'havien enfilat a un dels escenaris mitjans com a promesa a l'alça i n'havien baixat en vies de consolidació. Quatre anys després i amb "Lost in the Dream" proclamat ja com un tòtem del rock nord-americà contemporani, Adam Granduciel i companyia tornaven al Fòrum a defensar-ne una continuació, "A Deeper Understanding" (2017), que ha polit el seu discurs sense restar-li substància. Prometia doncs emocions fortes un passi que finalment es va desenvolupar a mig gas i no va alçar al vol fins a una recta final que ja poca cosa podia salvar. Va ser durant les últimes notes de "Red Eyes" quan la banda va fer gala de les seves aptituds escèniques i va semblar sentir-se a gust en un dels escenaris principals del Primavera Sound 2018. "Under the Pressure" i la final "Eyes to the Wind" van acabar-ho de refermar. Però tot el que havia passat abans, sense arribar a fregar el desastre, havia constrastat amb el revelador recital d'ara fa quatre anys. Tampoc van ajudar gens l'afecció vocal que semblava patir Granduciel ni la curta durada -una hora, coses de tocar en un festival- d'un concert on van faltar encerts recents tan destacables com el single "Holding On". Potser a la propera.

Merescut bany de masses

SPARKS

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

Queden lluny els dies en què Sparks es passejaven pels festivals peninsulars amb l'estatus de banda de culte i amb els enyorats Mother Superior com a reforç instrumental dels germans Mael. La seva unió de fa alguns anys amb Franz Ferdinand ha revitalitzat els californians en termes tant artístics com (sobretot) mercantils. I el seu darrer treball, "Hippopotamus" (2017), és una de les obres més inspirades i aclamades que han lliurat en el que portem de segle. Ahir al Fòrum en van caure fragments tan aplaudits com "Edith Piaf (Said It Better than Me)". Clàssics de la talla de "The Number One Song in Heaven" o "This Town Ain't Big Enough for Both of Us" van fer la resta. Concert rodó a tots els nivells i merescut bany de masses per a una banda sempre reivindicable.

Una institució del free jazz

ART ENSEMBLE OF CHICAGO

Primavera Sound 2018, Barcelona

31 de maig de 2018

Amb Ornette Coleman i Cecil Taylor fora de joc, Roscoe Mitchell ha esdevingut un dels últims supervivents d'aquella generació de músics que van trencar barreres i eixamplar els límits del jazz fins a cotes que part de l'establishment del gènere trigaria dècades a assimilar. Amb 77 anys a l'esquena i més de mig segle d'indiscutible trajectòria, a l'escenari se'l veu cansat però en absolut esgotat. Va ser ell l'encarregat de posar en marxa, la nit passada a l'Auditori Fòrum, aquesta maquinària sònica que és Art Ensemble Of Chicago. Va entrar tot sol amb el saxofon mentre la resta de músics mantenien un reverencial silenci. I va acabar desencadenant, ja amb l'acompanyament de tota la banda, una torrencial tempesta sonora que va fer tots els honors al concepte free jazz.