Fred Parris (1936-2022)

FRED PARRIS
(1936-2022)

Pràcticament al mateix temps que hem de lamentar la mort de Sonny Turner dels Platters, també diem adéu a un altre referent del rhythm & blues vocal, i en aquest cas del doo-wop, durant les dècades dels 50 i els 60. Ens ha deixat Fred Parris, fundador i veu solista dels Five Satins. Formats a New Haven el 1954 i en actiu durant ben bé quatre dècades, se'ls recorda sobretot per aquella balada paradigmàtica del primer rock'n'roll que és "In the Still of the Night". Harmonies vocals celestials, malenconia estructural i la quietud de la nit com a marc de fons d'una història d'amor. Publicada com a single el 1956, des d'aleshores ha ambientat nombroses bandes sonores.

Sonny Turner (1938-2022)

SONNY TURNER
(1938-2022)

Ha mort Sonny Turner, qui va substituir Tony Williams com a cantant solista dels Platters l'any 1959. Originari de West Virginia, Turner havia cantat en grups com The Metrotones abans de participar a l'audició que li va donar accés als Platters després de la marxa de Williams. Era a punt de començar la dècada dels 60, i el combo de Los Angeles s'havia consolidat durant els anys anteriors com un dels grans exponents del rhythm & blues vocal amb èxits com "Only You", "Smoke Gets in Your Eyes" o "The Great Pretender".

Problemes legals van impedir a la nova formació gravar nou material durant els primers anys amb Turner al capdavant, i quan van poder tornar a l'estudi durant la segona meitat dels 60 els seus dies de glòria ja quedaven lluny. Tot i això, Turner va deixar empremta en singles com "I Love You 1.000 Times", de 1966, que connectaven  amb la generació de Motown i encara avui són apreciats en òrbites com la del Northern Soul. També durant aquella etapa van regravar alguns dels seus èxits dels 50.

R.I.P. Bruce Anderson

Bruce Anderson.

Durant la segona meitat de la dècada dels 70, mentre ciutats com Nova York, Londres o Los Angeles es consolidaven a l'avantguarda del primer punk rock i de tots els seus derivats, poblacions més modestes, repartides al llarg de la geografia nord-americana, veien germinar petites cèl·lules independents de tota la resta, que solien quedar lluny de tots els focus però també donaven peu a discursos tant o més novedosos que els desenvolupats a les grans metròpolis, i a bandes que solien avançar-se al seu temps.

És el cas dels mai prou reivindicats MX-80 Sound, posteriorment coneguts com a MX-80, formats a Bloomington, Indiana, i autors d'una sèrie d'artefactes sonors que avançaven per l'esquerra el punk i el post-punk, per anticipar corrents com el noise, la No Wave o bona part del rock alternatiu de la dècada dels 80. Els seus dos primers treballs, l'ep "Big Hits" (1976) i el seminal àlbum "Hard Attack" (1977), parteixen de les formes més lliures i animals del rock de garatge, la psicodèlia i allò que s'anomenaria protopunk, i anticipen registres com els de Sonic Youth o Swans, per citar dos exemples.

Ha mort el seu guitarrista, Bruce Anderson, un terrorista sònic en el millor sentit que probablement es consideraria com un dels exponents més atrevits i innovadors del seu instrument d'haver iniciat la seva carrera a Gotham en lloc d'haver-ho fet al Midwest.

Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona

Maradona, Loquillo, el Vaquilla, Negativos, l'atracament al Banc Central, l'Avinguda de la Llum, el Raval quan era el Xino, el Sidecar i el primer Zeleste. Brighton 64 fan un homenatge a Barcelona, a la ciutat vital i canalla que va ser, i alhora ofereixen una mirada irònica al parc temàtic que ha acabat esdevenint, al seu darrer videoclip, "En mi ciudad". El seu nou senzill, i el primer avançament d'un àlbum que veurà la llum properament a través de BCore sota el títol de "Más de lo mismo, i on la banda dels germans Gil reinterpreta alguns dels seus clàssics per celebrar els 40 anys de trajectòria. El videoclip està disponible a Youtube.

R. Dean Taylor (1939-2022)

R. DEAN TAYLOR
(1939-2022)

Richard Dean Taylor, conegut artísticament com R. Dean Taylor, va ser un dels pocs músics blancs que van aconseguir prosperar a l'òrbita de Motown, també un dels més injustament oblidats. Originari de Toronto, va arribar a la factoria de hits de Detroit a mitjans de la dècada dels 60 per treballar-hi com a compositor i músic de sessió pel segell subsidiari V.I.P. Entre les peces que porten la seva signatura destaquen títols com l'èxit de les Supremes "Love Child", de 1968. També va gravar ell mateix les seves cançons, publicant senzils com "Gotta See Jane", "Indiana Wants Me" o aquell "There's a Ghost in My House" que no hauria desentonat a la nissaga Nuggets.

Gerry Granahan (1932-2022)

GERRY GRANAHAN
(1932-2022)

Ens ha deixat Gerry Granahan, recordat sobretot per haver estat la veu solista de Dicky Doo & the Don'ts, una banda de doo-wop que entre finals dels 50 i principis dels 60 va deixar empremta en l'àmbit del doo-wop amb singles com "Click-Clack" o "Flip Top Box" –la meva preferida, l'entranyable i desvergonyida "Nee Nee Na Na Na Na Nu Nu", testimoni de quan el món era un lloc més innocent i les llistes d'èxits musicals així ho reflectien-. Un cop dissolt el grup es va dedicar a fer de productor.

Rosa Lee Hawkins (1945-2022)

ROSA LEE HAWKINS

(1945-2022)

La mala fortuna ha volgut que, pràcticament al mateix temps que ens deixava Ronnie Spector, perdéssim també a Rosa Lee Hawkins de les Dixie Cups, un altre referent dels girl groups de la dècada dels 60. I una altra formació que va tenir en Phil Spector un aliat clau a l'hora de conquerir les ones radiofòniques. El seu gran èxit, "Chapel of Love", de 1964, l'havien compost Jeff Barry, Ellie Greenwich i el mateix Spector pensant en les Ronettes, que també van acabar gravant la cançó aquell mateix any –la primera versió l'havia enregistrat Darlene Love, però va romandre inèdita al seu dia perquè al productor no li havia agradat el resultat final-.

Les Dixie Cups eren originàries de Nova Orleans, però se'n van anar a buscar fortuna –i la van trobar- a Nova York. Entre els seus senzills més destacats, a més de la citada "Chapel of Love", hi figuren pistes com "Iko Iko". Adaptació al seu registre de "Jock-A-Mo" de James "Sugar Boy" Crawford, la peça reivindicava l'herència de la Crescent City i Louisiana al so de la formació –posteriorment la gravarien figures de tant pes com Dr. John-, i des d'aleshores el gran públic l'associaria amb les Dixie Cups. Hawkins ens ha deixat a l'edat de 77 anys, després de patir complicacions durant una intervenció quirúrgica.