Ivy Jo Hunter (1940-2022)

IVY JO HUNTER

(1940-2022)

Va ser un dels noms a l'ombra de l'imperi Motown durant la dècada dels 60. L'autor d'incomptables hits que van popularitzar figures com els Temptations, els Four Tops, les Marvelettes, els Contours, Martha and The Vandellas o les Supremes –va compondre "I'll Keep Holding On" i va coescriure "Dancing in the Street", entre d'altres-. Ivy Jo Hunter –no confondre amb el pianista de rhythm & blues Ivory Joe Hunter ni amb el teclista Joe Hunter, dels Funk Brothers de la mateixa Motown- també va arribar a gravar ell mateix algunes de les seves pròpies composicions, però la discogràfica les va arxivar i només van arribar a veure la llum posteriorment –en senzills de curt recorregut i recopilatoris de rareses-. Parlem de peces com "Only a Lonely Man Would Know", àmpliament apreciades al circuit Northern Soul –i gairebé paradigmàtiques del mateix-. Hunter ha mort a l'edat de 82 anys.

Lamont Dozier (1941-2022)

LAMONT DOZIER

(1941-2022)

Qualificar Holland-Dozier-Holland com un dels equips de compositors (i productors) més prolífics i influents de la història de la música pop –o del soul, si així ho prefereixen els puristes- no tan sols no és exagerat, sinó que en certa manera equival a fer curt. El trio format per Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland és responsable directe d'algunes de les cançons més reconegudes i recordades de la dècada dels 60 –i part de la dels 70- i, com a tal, arquitecte de ple dret del so Motown amb permís dels Funk Brothers.

Impossible triar una sola de les seves composicions –igualment absurd seria haver-ne de triar una quinzena-, tampoc tindria cap sentit posar-se a fer una llista de totes les peces amb què van segellar alguns dels seus grans èxits veus com les de les Supremes, els Four Tops, les Marvelettes, Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, els Temptations o Mary Wells. Ha mort un dels seus tres pilars, Lamont Dozier, que abans de dedicar-se a la composició havia gravat ell mateix diversos singles tant en solitari com amb diferents projectes –durant la dècada dels 70, un cop fora de Motown i dissolta l'associació amb els Holland, va tornar a gravar discos-.

R. Dean Taylor (1939-2022)

R. DEAN TAYLOR
(1939-2022)

Richard Dean Taylor, conegut artísticament com R. Dean Taylor, va ser un dels pocs músics blancs que van aconseguir prosperar a l'òrbita de Motown, també un dels més injustament oblidats. Originari de Toronto, va arribar a la factoria de hits de Detroit a mitjans de la dècada dels 60 per treballar-hi com a compositor i músic de sessió pel segell subsidiari V.I.P. Entre les peces que porten la seva signatura destaquen títols com l'èxit de les Supremes "Love Child", de 1968. També va gravar ell mateix les seves cançons, publicant senzils com "Gotta See Jane", "Indiana Wants Me" o aquell "There's a Ghost in My House" que no hauria desentonat a la nissaga Nuggets.

Mary Wilson (1944-2021)

MARY WILSON
(1944-2021)

Li va tocar mantenir-se en un segon pla més aviat discret, eclipsada per una personalitat que gairebé de bon principi havia esdevingut mastodòntica, però sense Mary Wilson no s'entendria la història d'una de les grans formacions vocals de la dècada dels 60, essencial a l'hora de parlar de la música soul, dels girl groups i per descomptat del canònic catàleg de Motown. Juntament amb la seva bona amiga Florence Ballard va esdevenir una de les fundadores de les Supremes –la banda es derivava de The Primettes, combo fundat per Ballard al qual es va unir Wilson-. Va ser ella també qui va convidar la seva companya de classe Diana Ross a sumar-se a un projecte que aquesta última acabaria no tan sols liderant sinó utilitzant com a rampa de llançament d'una carrera que esdevindria meteòrica tant a dins com a fora del grup.

Quan el creixent protagonisme de Ross va començar a arraconar una Ballard amb creixents problemes de depressió i addiccions diverses –fruit de la tensió que suposava perdre el control de la banda que ella mateixa havia fundat durant el seu moment de màxima popularitat-, Wilson va exercir com a pont entre ambdues parts. Al final la resolució del conflicte va ser dràstica. Ross, que havia nascut per menjar-se el món i comptava amb el suport dels poders fàctics de Motown, va imposar-se com a líder absoluta d'un projecte on el seu nom destacaria per sobre del de la resta –a partir de 1967, el trio passaria a presentar-se com a Diana Ross & The Supremes-. Ballard, d'altra banda, va ser expulsada del seu propi grup i ja mai més va poder tornar a aixecar el cap –va morir l'any 1976-. Aquells fets suposen un dels capítols més foscos de la història de Motown, i un recordatori que al negoci musical no solen tenir-hi cabuda els contes de fades.

Quan Ross va volar en solitari a principis dels 70, Wilson va mantenir el grup actiu amb noves components i fins i tot es va aproximar als paràmetres de la música disco amb més fortuna del que la història sembla voler recordar. Igualment recomanable resulta el disc en solitari que va signar el 1979 amb títol homònim i en unes coordenades que també apuntaven a les pistes de ball de l'època. Va ser un fracàs comercial –potser hauria gaudit de millor sort amb el nom de les Supremes a la carpeta-, però val la pena recuperar-lo de tant en tant. En dècades posteriors es va dedicar a fer d'actriu i a actuar en circuits nostàlgics. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys. Queda com a llegat la bateria d'àlbums i (sobretot) singles amb què les Supremes van abanderar durant bona part de la dècada dels 60 aquell Sound of Young America patentat a la factoria Motown.

Tim Bogert (1944-2021)

TIM BOGERT
(1944-2021)

Les dues bandes més reconegudes on va militar Tim Bogert són recordades sobretot per dues versions de les que realment fan honor a aquest terme. Dues aproximacions a títols aliens que les respectives formacions es van fer seves amb tots els mèrits. La primera, l'atòmica lectura de "You Keep Me Hangin' On", el clàssic soul de les Supremes, amb què Vanilla Fudge van irrompre de ple a l'estiu psicodèlic de 1967 –Quentin Tarantino en va saber treure bon profit en una de les escenes climàtiques de "Once Upon a Time in... Hollywood" (2019)-.

Va ser juntament amb el bateria del combo novaiorquès, Carmine Appice, amb qui el baixista va fer el salt a l'era hard rock de la mà dels mai prou reivindicats Cactus, que el 1970 van signar una elèctrica revisió de "Parchman Farm", el blues de Bukka White prèviament adaptat per Mose Allison. Encara al costat d'Appice, Bogert va sumar esforços amb Jeff Beck al power trio Beck, Bogert & Appice. Retirat dels escenaris des que va patir un accident de motocicleta el 2010, ens ha deixat a l'edat de 76 anys, víctima d'un càncer.