Already missing London.........
Vaig fer aquesta foto l'agost de 2004. Aviat en farà dos anys. Des de llavors em moria de ganes de tornar a Anglaterra. I bé... Acabo d'arribar a casa i... Aquest matí he estat aquí i he fet una altra foto similar (el cel estava igual). Quin horror !!! Aquest matí estava allà !!! I ara.... En fi, que acabo d'arribar a casa i ja em moro de ganes de tornar a Londres...
I és que un país com Anglaterra sempre aporta experiències positives. I no només per la possibilitat de fer turisme musical i comprar autèntiques joies, tant a nivell de música, com de roba o de literatura. Parlem d'un país on pots veure música en directe d'altíssima qualitat cada dia. Això és el que he fet durant l'última setmana, a banda de retrobar bones amistats a Liverpool i viure experiències com:
-saber que el pare d'una amiga era conductor d'autobusos a Liverpool durant els anys 50 i que un dels usuaris de la línia on treballava era un tal Paul McCartney, que estava començant un projecte musical amb un tal John Lennon...
-fer el trajecte Liverpool-Londres amb l'acompanyament sonor de Paul Weller i Elvis Costello i la sempre agradable visió del countryside anglès.
-entrar a Londres escoltant com Joe Strummer canta "London Calling".
-actuar en un pub de l'East End i veure com el públic deixava de parlar i es va acostant cap a l'escenari mentre tocava "Dancing with The Clown". Per cert, tal i com vaig prometre en aquest mateix flog, la vaig dedicar a Syd Barrett.
-conèixer a un excomponent dels Jacobites davant dels Abbey Road Studios. A sobre, gràcies a ell em vaig assabentar que aquella mateixa nit hi havia un concert d'homenatge a Nikki Sudden. Evidentment, no me'l vaig perdre. I vaig fer ben fet, tenint en compte que això em va permetre creuar-me ni més ni menys que amb Captain Sensible (The Damned) i Mick Taylor (exRolling Stones). És curiós, anys enrere els vaig arribar a conèixer personalment a tots dos... i aquest cop no em vaig atrevir ni a saludar-los. Suposo que tampoc tenia res d'interessant a dir... i era evident que no em recordarien.
-descobrir cada dia noves propostes musicals interessants... I és que en aquell país es respira música per tots els costats...
Durant els pròxims dies aniré penjant fotos del viatge. I m'acomiadaré per avui amb dues anècdotes, totes dues relacionades amb The Who. La primera és que a Liverpool tothom parlava de l'apoteòssic concert que Daltrey i Townshend hi van fer dies enrere. La segona és que a Londres vaig rebre més d'un comentari positiu sobre la meva samarreta de The Who. I llavors arriba la reflexió. Com dimonis expliques a aquesta gent que tu vens d'un país on un grup tan llegendari i bàsic ha hagut de suspendre el seu primer concert a Barcelona a causa de la poca venda d'entrades? En fi, val més no capficar-s'hi... Hi ha coses que no canviaran mai... Barcelona pot seguir immersa en aquesta modernitat de cartró-pedra i sense substància. Jo, a la mínima que pugui, me' torno a Londres o a NYC.
Sona: "Waterloo Sunset" - The Kinks
(no cal que expliqui per què, oi?)
Vaig fer aquesta foto l'agost de 2004. Aviat en farà dos anys. Des de llavors em moria de ganes de tornar a Anglaterra. I bé... Acabo d'arribar a casa i... Aquest matí he estat aquí i he fet una altra foto similar (el cel estava igual). Quin horror !!! Aquest matí estava allà !!! I ara.... En fi, que acabo d'arribar a casa i ja em moro de ganes de tornar a Londres...
I és que un país com Anglaterra sempre aporta experiències positives. I no només per la possibilitat de fer turisme musical i comprar autèntiques joies, tant a nivell de música, com de roba o de literatura. Parlem d'un país on pots veure música en directe d'altíssima qualitat cada dia. Això és el que he fet durant l'última setmana, a banda de retrobar bones amistats a Liverpool i viure experiències com:
-saber que el pare d'una amiga era conductor d'autobusos a Liverpool durant els anys 50 i que un dels usuaris de la línia on treballava era un tal Paul McCartney, que estava començant un projecte musical amb un tal John Lennon...
-fer el trajecte Liverpool-Londres amb l'acompanyament sonor de Paul Weller i Elvis Costello i la sempre agradable visió del countryside anglès.
-entrar a Londres escoltant com Joe Strummer canta "London Calling".
-actuar en un pub de l'East End i veure com el públic deixava de parlar i es va acostant cap a l'escenari mentre tocava "Dancing with The Clown". Per cert, tal i com vaig prometre en aquest mateix flog, la vaig dedicar a Syd Barrett.
-conèixer a un excomponent dels Jacobites davant dels Abbey Road Studios. A sobre, gràcies a ell em vaig assabentar que aquella mateixa nit hi havia un concert d'homenatge a Nikki Sudden. Evidentment, no me'l vaig perdre. I vaig fer ben fet, tenint en compte que això em va permetre creuar-me ni més ni menys que amb Captain Sensible (The Damned) i Mick Taylor (exRolling Stones). És curiós, anys enrere els vaig arribar a conèixer personalment a tots dos... i aquest cop no em vaig atrevir ni a saludar-los. Suposo que tampoc tenia res d'interessant a dir... i era evident que no em recordarien.
-descobrir cada dia noves propostes musicals interessants... I és que en aquell país es respira música per tots els costats...
Durant els pròxims dies aniré penjant fotos del viatge. I m'acomiadaré per avui amb dues anècdotes, totes dues relacionades amb The Who. La primera és que a Liverpool tothom parlava de l'apoteòssic concert que Daltrey i Townshend hi van fer dies enrere. La segona és que a Londres vaig rebre més d'un comentari positiu sobre la meva samarreta de The Who. I llavors arriba la reflexió. Com dimonis expliques a aquesta gent que tu vens d'un país on un grup tan llegendari i bàsic ha hagut de suspendre el seu primer concert a Barcelona a causa de la poca venda d'entrades? En fi, val més no capficar-s'hi... Hi ha coses que no canviaran mai... Barcelona pot seguir immersa en aquesta modernitat de cartró-pedra i sense substància. Jo, a la mínima que pugui, me' torno a Londres o a NYC.
Sona: "Waterloo Sunset" - The Kinks
(no cal que expliqui per què, oi?)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada